Quan la Unió Europea va iniciar les negociacions comercials amb el bloc comercial Mercosur de Sud-amèrica el 1999, el món traspuava esperança. L'euro acabava de debutar als mercats globals; Polònia, Hongria i la República Txeca havien sortit de darrere del Teló d'Acer i s'estaven unint a l'OTAN, en una fita històrica després de la Guerra Freda, i una nova onada de democratització s'estenia per tots els continents. Més d'un quart de segle després, però, el món sembla molt més incert i perillós. Les guerres comercials, la coerció econòmica i militar i un menyspreu creixent per les normes globals estan erosionant l'ordre liberal que va proporcionar dècades de prosperitat i seguretat compartides.

En la roda de premsa de dissabte, el president Trump es va afanyar a afirmar que els beneficis derivats del mercat petrolier serien suficients per compensar el cost d’una intervenció militar a Veneçuela i que les empreses nord-americanes en podrien sortir clarament beneficiades. Tanmateix, tot i la retòrica —i la confiscació de vaixells transportant cru—, en analitzar les dades amb més deteniment es fa evident que l’argumentació del president presenta importants incongruències.

Ni més ni menys del que s'esperava. Després de quasi tres jornades de converses, els Estats Units i la Xina han acordat retallar els aranzels.L'acord, pendent encara d'aprovació per part dels presidents americà i xinès, ha estat anunciat pel mateix Trump, que ha donat els primers detalls: els Estats Units aplicaran un 55% d'aranzels als productes xinesos; Pequín, per la seva banda, aplicarà un 10% als productes americans.

Volem un món sense emissions, però per arribar-hi depenem de minerals i altres elements per fabricar panells solars, aerogeneradors i vehicles elèctrics. I és aquí on sorgeix la paradoxa de la transició energètica: mentre busquem reduir la dependència dels combustibles fòssils per combatre el canvi climàtic, augmenta la necessitat d’explotar nous recursos al subsol. El repte és que la majoria d’aquests materials es troben en zones geogràficament concentrades i extraure'ls pot comportar impactes ambientals i socials, com ara emissions, desforestació i contaminació de l’aigua. A això se suma una creixent tensió geopolítica pel control d’aquests recursos. Un exemple paradigmàtic és Groenlàndia, que està en el focus dels EUA, en part, perquè el desgel deixarà al descobert grans quantitats de materials estratègics. En aquest context, està Europa preparada per garantir-ne el subministrament? Es poden obtenir d’una manera més sostenible? La ciència hi busca respostes.

La Xina va sacsejar el món el 2010 quan va imposar un embargament a les exportacions de metalls de terres rares essencials al Japó. Els executius japonesos van aparèixer espantats a la televisió per informar que s'estaven quedant sense matèries primeres fonamentals.

Des de la pasta de dents fins als bitllets d’euro o els telèfons mòbils. La majoria de les coses que fem servir cada dia estan fabricades amb elements que procedeixen de sota terra. Els darrers anys, a més, l’ús de minerals s’ha incrementat exponencialment per la transició energètica i perquè som una societat cada vegada més tecnològica. Alguns d'aquests materials es consideren estratègics i crítics, d’alt valor afegit i crucials per a la indústria. I dins d’aquest grup hi ha les terres rares.

Les terres rares d'Ucraïna poden ser la clau que desencalli un futur acord de pau, després de l'acord signat aquesta setmana pel govern de Donald Trump i el de Volodímir Zelenski. L'avidesa dels Estats Units per aquests metalls i altres minerals crítics, com el liti, el cobalt, el níquel i el tantali, són al centre de la seva implicació en la guerra d'Ucraïna, però també el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà. Però els Estats Units no són l'única potència immersa en la febre dels minerals crítics. La Unió Europea també ha definit com a prioritat estratègica "aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible" de 34 matèries primeres crítiques, que inclouen aquests i altres minerals indispensables per a la tecnologia verda i digital, però també, i ara més que mai, per a la creixent indústria militar.

Els 17 elements químics coneguts com a terres rares tenen propietats magnètiques, òptiques i elèctriques que els fan crucials per a la fibra òptica, les pantalles i els dispositius electrònics en general. S'utilitzen per fabricar radars i sensors, bateries recarregables, satèl·lits, drons, ordinadors, telèfons mòbils, altaveus, telescopis i fins i tot aparells mèdics. En una societat cada vegada més tecnològica que intenta virar dels combustibles fòssils a les energies renovables, són materials cada cop més necessaris. Components aparentment tan senzills com els imants dels discs durs, els altaveus i la majoria dels motors elèctrics es fan amb aquestes terres rares.

El dossier d'aquest diumenge el dediquem a les terres rares. N'hem parlat molt aquests dies, perquè finalment els Estats Units i Ucraïna han firmat un acord per explotar-les. Aquests materials crítics són ara el nou petroli i ha començat la carrera global per tenir-ne el control. Fem un repàs dels conflictes al món provocats, precisament, per aquests materials, des de l'Àfrica fins a Groenlàndia, i també expliquem exactament de quins materials estem parlant des de la perspectiva geològica i per a què es fan servir.

Molins de vent per a la producció d'energia eòlica, bateries de cotxes elèctrics o dispositius electrònics compactes com els GPS. Són exemples de tecnologies que necessiten algun mineral crític per funcionar. Malgrat que fa anys que aquestes primeres matèries són molt preuades, recentment els focus s'han tornat a posar sobre seu.

La visionària declaració de Donald Trump de la matinada de dimecres, explicant al costat de Benjamin Netanyahu des de la Casa Blanca que els Estats Units prendran el control de la Franja de Gaza, on s'aixecarà una mena de nova "Rivière del Pròxim Orient", ha eclipsat altres comentaris altisonants que ha fet al llarg d'aquesta setmana. De fet, el president nord-americà és una màquina sense fre de generar titulars polèmics caient en el risc que uns n'amaguin uns altres: aranzels, Groenlàndia, el canal de Panamà, Guantánamo, la pau d'Ucraïna, etcètera. I en mig de tanta incontinència verbal i de tanta signatura d'ordres executives, dilluns Trump va dir que volia establir un acord que permetés que els EUA accedissin als recursos de terres rares d'Ucraïna a canvi d'ajuda militar i econòmica continuada a Kíiv.