TV3 ha recuperat Això no és una cançó, el programa de divulgació musical presentat per en Ramon Gener. Tot i que, fent honor al títol del programa i al quadre de Magritte que presideix el decorat, el format no és simple divulgació musical o, en tot cas, és molt més que això. L’ambientació ens transporta simbòlicament a l’aula d’escola, fins i tot amb un element tan prosaic com una pissarra clàssica pròpia d’una altra època. L’espectador se situa a un nivell similar al dels alumnes tot i que també és conscient que ells són els estudiants avantatjats i els que ens ho mirem des de casa, simples aprenents.

Aquest estiu el músic i escriptor Ramon Gener ha pogut esborrar Cormac McCarthy (1933-2023) de la llista de lectures pendents. "Feia molt temps que volia llegir-lo, però encara no n'havia tingut l'ocasió", diu Gener, que assegura que ha gaudit "moltíssim" la novel·la Tots aquells cavalls (Edicions 62), traduïda al català per Xavier Pàmies. "És el primer títol de La trilogia de la frontera, que es completa amb les novel·les En la frontera i Ciudades en la llanura", explica Gener, que lamenta que, "malauradament, els altres dos llibres de la trilogia no estan publicats en català".

Les tendències apuntades la setmana passada s'han confirmat: els llibres venuts per Sant Jordi han sigut Història d'un piano, de Ramon Gener, en ficció, i Tot: foc encès, de Carles Porta, en no-ficció; i La misteriosa i sorprenent casa de l'avi, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en la categoria infantil i juvenil. Tots tres ja encapçalaven la llista provisional (de 5 llibres per categoria) que el Gremi de Llibreters de Catalunya va publicar el 24 d'abril. I el mateix passa en llengua castellana, en què els més venuts han sigut La grieta del silencio, de Javier Castillo; Recupera tu mente, reconquista tu vida, de Marian Rojas Estapé, i Alas de sangre, de Rebecca Yarros.

El Gremi de Llibreters de Catalunya ha publicat una nova llista de llibres més venuts aquest Sant Jordi. Si dimarts al vespre només mencionaven "la tendència dels llibres més venuts", ara ofereixen una nova versió, amb els cinc títols amb més demanda durant tota la jornada d'ahir i en les mateixes categories: ficció en català, ficció en castellà, no-ficció en català, no-ficció en castellà, literatura infantil i juvenil en català i en castellà. Una de les principals novetats d'aquesta nova llista és l'entrada, al cinquè lloc, de La germandat de l'àngel caigut, de Jaume Clotet, la desaparició de Blackwater, de Michael McDowell –tant en català com en castellà– i l'entrada de la novel·la El niño, de Fernando Aramburu, a la categoria de ficció en castellà. Dilluns 29 d'abril, el Gremi de Llibreters de Catalunya farà pública la llista definitiva un cop s'hagin incorporat al sistema les vendes de les parades al carrer. Les llistes s'ampliaran a deu títols per categoria.

El músic i escriptor Ramon Gener ha començat aquest Sant Jordi signant a tot drap a la parada de la llibreria Ona exemplars del seu debut en la ficció, Història d'un piano. Només porta un boli Bic nou, i a aquest ritme potser n'haurà de comprar un altre abans que s'acabi la jornada. El premi Ramon Llull i el reconeixement que Gener ha assolit a la televisió i als teatres són un imant per als lectors. Així i tot, s'esforça a dedicar-los una mica més de temps per poder-los fer una dedicatòria més personalitzada. L’Emili i la Marta li han demanat que els signés quatre exemplars d’Història d’un piano, un per a ells i tres per regalar. Un serà per a la professora de piano de l’Emili. "Tots som amants de la música", diu la Marta. Ella encara no l’ha llegit, però l’Emili li ha dit que al llibre hi apareix una de les seves peces favorites, el Nocturn núm. 10, de Frederic Chopin. A més, l’Emili i Gener s’han retrobat avui després de vint anys. "És un llibre embriagant", deia l’Emili.

A la botiga Jorquera Pianos, a tocar del Turó Park barceloní, el músic i escriptor Ramon Gener (Barcelona, 1967) ens rep entre desenes de pianos arrenglerats. "Aquí és on va començar tot –diu Gener mentre ens guia cap a la rebotiga on arreglen els instruments–. Vaig comprar el meu piano fa uns anys, en un petit taller de Gràcia. Era un Grotrian-Steinweg molt vell que estava destrossat, però me'n vaig enamorar. Tenia justament el so que buscava. Ara fa quatre anys, durant la pandèmia, vaig arreplegar quatre duros per restaurar-lo i el vaig dur aquí, al taller Jorquera. En desmuntar-lo, vam trobar-hi dos senyals que em van fer venir ganes d'estirar el fil". El primer: el número de sèrie 31.887, que li va permetre identificar que el piano s'havia construït el 1915 a Brunsvic. El segon: unes paraules misterioses, escrites dins l'instrument. "Vaig agafar el cotxe de seguida per anar a la fàbrica Grotrian-Steinweg, a Alemanya", diu Gener. En aquell moment, poc s'imaginava que acabaria viatjant també per França, Anglaterra i Polònia. I encara s'imaginava menys que, quatre anys més tard, la novel·la Història d'un piano (Columna, 2024) li valdria el 44è premi Ramon Llull de novel·la.

El so vellutat d’un piano de cua que venien en una petita botiga del barri de Gràcia és l’origen de la novel·la que ha guanyat el 44è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull. L'autor és el músic i presentador Ramon Gener (Barcelona, 1967), que debuta en la novel·la amb aquesta Història d’un piano, "un viatge de redempció a través de la música que explica per què som com som i per què la música pot salvar-nos a tots", afirma.

El programa d’en Ramon Gener Això no és una cançó, més enllà d’entretenir-me i, en segons quins moments, emocionar-me, m’ha fet rumiar molt sobre el fet d’estudiar i analitzar una obra de creació, com fa ell cada setmana amb els seus privilegiats i encantadors alumnes.

Ramon Gener ha deixat els texans i s’ha posat corbata. I, aquesta vegada, més que mai, continua convertint els espectadors en alumnes aplicats a Això no és una cançó, el programa de divulgació musical de TV3. Gener analitza en profunditat una cançó molt popular des de diversos punts de vista, la contextualitza socialment i històricament i la connecta a les nostres vides. A la paret de l’aula privilegiada hi penja una reproducció del quadre de la pipa de Magritte. Ceci n’est pas une pipe juga, en certa manera, amb el títol del programa. Ramon Gener fa el mateix exercici que ens proposa Magritte amb la seva obra. Ens convida a preguntar-nos sobre la naturalesa de la representació i la percepció; a fer una anàlisi crítica d’allò que veiem o, en el cas del programa, escoltem; a reflexionar sobre el nostre propi paper en la interpretació del fet artístic i la manera com ens vincula a l’obra. Això es veu perfectament en la manera com el programa planteja el relat. Ramon Gener actua, sense matisos, com a professor d’una aula. Els alumnes presencials són estudiants de música de diferents àmbits i estils. Tots ells participen de l’anàlisi de la cançó protagonista i cadascun d’ells té una manera diferent d’aproximar-s’hi en funció de la seva especialitat. Aquest dijous aprofundíem en My way, l’èxit que va popularitzar Frank Sinatra. En els anteriors episodis hem viatjat a l’univers de Bohemian rhapsody de Queen, Dancing queen d’Abba i Viva la vida de Cold Play. Temes molt populars que amaguen missatges, significats, decisions, l’empremta d’una època o vincles amb estats emocionals dels seus creadors.

"Soc un home d’òpera i de música del segle XIX, però a Això no és una cançó parlaré de música d’ara", explica Ramon Gener, conegut per la seva feina de divulgador musical. Aquest dijous TV3 amplia la seva proposta d'entreteniment amb un nou programa capitanejat pel comunicador que s'emetrà en horari de prime time. "La música té això que agrada a tothom però no sabem per què. A Això no és una cançó intentarem explicar per què una cançó ens interpel·la", remarca Gener.

Aquesta és una cosa que poques persones saben sobre Ramon Gener: en realitat, sap molt més de cavalls que de música. “Els cavalls són la meva passió oculta”, confessa. És una passió que va heretar del seu pare i, ves per on, va ser gràcies a aquests animals que Gener va conèixer també l’amor de la seva vida. “La meva única història d’amor és amb la meva dona, la conec des dels 18 anys i fins ara”, explica el músic. 

Què tenen a veure Txaikovski i Elton John? Aparentment, només el piano. Són dos compositors separats per un segle, però units per una condició: l'homosexualitat i la dificultat de sortir de l'armari. Tots dos van intentar amagar la seva sexualitat emparellant-se amb dones, i el sentiment de culpa els va fer pensar en el suïcidi. Elton John i el seu lletrista (i confident) Bernie Taupin van explicar-ho a Someone saved my life tonight. Aquesta és una de les històries i aquests són dos dels artistes que sonaran a Love love love, l'espectacle sobre cançons d'amor que Ramon Gener i Jose Corbacho presenten al Palau de la Música el 30 d'abril.

Ramon Gener i Gemma Nierga arribaven a 'La Marató' d’aquest diumenge amb bones sensacions. “Tenim un repte: arribar a les dues xifres”, deia Nierga, en una entrevista a l’ARA, abans del programa. “El cor em diu que [el marcador] serà bestial”, afegia Gener. I no s’equivocaven. 'La Marató' que ells van presentar va batre el rècord de recaptació de les 27 edicions de la iniciativa solidària de TV3 i Catalunya Ràdio, amb 10.715.430 euros recollits fins al moment de tancar el programa, a tres quarts de dues de la matinada de dilluns, després de gairebé 16 hores en directe. Aquesta quantitat encara creixerà fins al 31 de març, quan es tancarà el termini per fer aportacions.

Gemma Nierga i Ramon Gener són la parella escollida per TV3 per presentar, aquest diumenge, la 27a edició de La Marató, centrada en el càncer. El programa començarà a les 10 h i s’acabarà cap a la una de la matinada.

Gemma Nierga i Ramon Gener seran els presentadors de 'La Marató de TV3' d'aquest any, segons ha revelat la cadena aquest dijous al migdia. El programa s'emetrà el diumenge 16 de desembre i, tal com ja s'havia anunciat, estarà dedicat al càncer.

REW

<<

“A casa meva sempre s’ha escoltat molta música clàssica. La meva mare és molt friqui de l’òpera. Quan tenia sis anys ja em va apuntar al Conservatori del Liceu”. El Ramon Gener real, quan parla, s’assembla moltíssim al Ramon Gener de la pantalla. No hi ha persona i personatge. Són ben bé el mateix. Quan la fotògrafa li proposa fer-se el retrat de portada sostenint la clau de sol, s’hi nega, perquè la seva és la clau de fa, la dels barítons. “Mireu! Si la porto al clauer”, exclama. Aquesta franquesa sempre l’acompanya. I continua disparant: “Als 11 anys estava molt cansat de les classes de solfeig i piano. Vaig començar a fer una vaga de mans caigudes fins que vaig aconseguir que m’esborressin. Llavors em vaig sentir l’home més feliç del món”. Desobediència pacífica, però efectiva, no? “Sí, la mare es va disgustar molt”. Lògic.

]]>

Per gaudir d’una cançó d’aquelles que participen a Eurovisió només necessites tres minuts i cap esforç especial de comprensió: és pop, és fàcil. En canvi, si vols submergir-te en una òpera o en un concert simfònic, hi has d’invertir, com a mínim, dues hores de la teva vida i posar-hi els cinc sentits, en una experiència que, tot i que acostuma a ser molt gratificant, exigeix concentració, un mínim de coneixement previ i la voluntat activa per fer-ho. Allà no es pot xerrar ni prendre birres amb els col·legues: l’entorn reclama tota l’atenció i cal fer l’esforç. Aquesta és, doncs, la primera barrera que s’interposa entre la música clàssica i un públic que és de naturalesa curiosa, però que està exposat a una gran varietat d’estímuls: la dificultat per trobar la porta d’entrada, i una raó per quedar-s’hi.

]]>