Costa d’entendre que el periodisme i els mitjans de comunicació siguin tan propensos a l’optimisme. Arran de la diada de Sant Jordi es va proclamar als quatre vents ―els mitjans potser imbuïts d’un patriotisme que no admet dialèctica ni crítica― que s’havien venut més llibres que mai (dos milions), que el nostre país era el més culturalitzat del món, que havia quedat demostrat que els joves llegeixen molt i encara més excel·lències.

La llista dels més venuts de Sant Jordi té cap sentit? És només una maniobra de promoció comercial? Criticar-la s’ha convertit en una tradició tan consolidada com el mateix fet de publicitar-la cada any. Això de destacar el que més sobresurt, la punta de la piràmide d’una realitat inabastable, passa en molts àmbits de la vida. No ens dediquem a explicar tothom que fa esport cada dia, ens fixem sobretot en els futbolistes d’elit, i dins d’aquest col·lectiu ja de per si reduït, encara parlem només d’uns pocs: ara mateix el més venut és Lamine Yamal, oi? Un no aficionat al futbol, quants més jugadors del Barça coneix?

Sovint ens queixem que les persones només som números, però finalment tot, absolutament tot, ho acabem quantificant. Allò de “l’important és la qualitat, no la quantitat” esdevé una frase tan buida com “l’important és participar”. Aquesta setmana ha estat especialment significativa amb relació a les xifres, començant per la Pasqua, que també es valora en funció de la venda de mones, i el seu preu, i de l’increment de vols, un 11% respecte a l’any passat al Prat, per si calia. I també, per si calia, més visitants a Catalunya, en aquest cas un 10%. Els mateixos números que satisfan uns, per allò que l’economia ha de tirar endavant, preocupen els altres, per allò que si no comença ja el decreixement anirem tots a prendre pel sac, també massivament. Però aleshores no se sap qui passarà comptes. 

Sant Jordi és un valor tan segur que només genera el dubte de quin temps hi farà. Perquè, per poc que ajudi, milions de persones surten a viure’l al carrer. Va ser el cas d’ahir, amb dos milions de llibres venuts i gentades per tot arreu. A Barcelona, que oficia de cap i casal d’editorials i on firmen els escriptors més venuts, no s’hi podia fer un pas. El centre de la ciutat, amb trànsit i amb obres, va arribar al col·lapse. Caldria treballar ja en l’any que ve, per no morir d’èxit i repensar l’anar i venir de la gent. 

El 23 d’abril de l’any passat, la presentadora Sandra Golpe va obrir les notícies d’Antena 3 amb una frase sonada: “¿Qué tal? Buenas tardes. Hoy es 23 de abril. Día de Castilla y León, Día de Aragón y Día del Libro”. Un any més tard, parlar de la diada de Sant Jordi i pronunciar la paraula Catalunya els continua costant. Manu Sánchez obria l’informatiu matinal posant context a la data: “Hoy es el día de los fieles”. Es referia als devots del papa Francesc que podien començar a desfilar per la capella ardent instal·lada a Roma. El programa era pràcticament un monogràfic sobre la mort del pontífex i el seguiment de les exèquies. En cap moment va parlar de Sant Jordi, i això que el nom secular del Sant Pare era Jorge.

Davant de totes les crisis i els mals auguris que ens assetgen, tenim un Sant Jordi invencible, una resistència popular a força de roses i llibres. Potser un miratge de normalitat, però quina meravella. Potser una diada comercialitzada i massificada, però quina meravella. Potser una excepció d'un dia que confirma la regla de massa poca lectura i massa poc civisme la resta de l'any, però quina meravella. L'èxit d'aquesta diada es nota perquè tothom se la fa seva: més enllà dels directament implicats i interessats (llibreters, editors, escriptors i floristes), s'hi apunten les escoles i les associacions de tota mena, les administracions i els partits polítics de tots els colors, els pastissers i els comerços més variats, les empreses i els mitjans de comunicació, els clubs esportius i els hospitals, els turistes i els últims immigrants a arribar. Té una capacitat d'integració i implicació imbatible. Encomana ganes de sortir al carrer a gaudir, a passejar, a fer el curiós, a triar i remenar, a deixar-se sorprendre. Malgrat les cues i les aglomeracions, la gent deixa el mal humor a casa. L'amabilitat i la joia són gairebé preceptives per un dia. Un miracle ensucrat i, tanmateix, tan benvingut.

La diada de Sant Jordi és com la selva amazònica. En "temps asfixiants" com els d'ara, una festa dedicada a la lectura convida "a respirar tots junts", recordava a primera hora del matí, al palau de la Virreina, la pregonera d'aquest any, l'escriptora mexicana Cristina Rivera Garza. Els paradistes ja començaven a vendre alguns dels dos milions d'exemplars que han anat despatxant fins al vespre a tot Catalunya: a falta de dades definitives, l'estimació que la Cambra del Llibre va fer al vespre torna a apuntar a un nou rècord, que rondaria els 26 milions d'euros (0,6 més que l'any passat). També els venedors de roses han fet l'agost —en efectiu, fent anar el datàfon i en bizum—, perquè Sant Jordi convida també al tradicional gest d'amor floral. I, a més, amb un renovat component reivindicatiu culminat amb la manifestació per la llengua.

La diada de Sant Jordi ha tornat a ser un esclat multitudinari i de rècord. Editors i llibreters preveien bones xifres, en vista a les vendes dels dies previs, i el sol ha fet la resta: s'ha batut el rècord de més de 26 milions facturats i 2 milions d’exemplars venuts. "S’estima que la xifra de venda global se situarà com la millor de la història i segueix així la tendència de creixement dels últims anys", afirma la Cambra del Llibre de Catalunya. Passades les vuit del vespre, han fet públic el rànquing dels llibres més venuts, unes tendències que confirmaran definitivament la setmana que ve, incloent-hi les dades finals de les llibreries i la venda a les parades al carrer [els rànquings d'avui surten de les estimacions de les llibreries agremiades del Gremi de Llibreters de Catalunya que recullen xifres del dia 23 fins a les 6 de la tarda i dels dies previs de Sant Jordi recollides per LibriRed]. Aquests títols representen tan sols al voltant d’un 5% del total dels títols venuts, recorden des de la Cambra.

¿Té sentit una vida amb l'únic objectiu de viure bé? ¿N'hi ha prou amb l'hedonisme? L'obscena promesa de Trump de convertir la Franja de Gaza, arrasada per la maquinària genocida israeliana, en una Riviera és el màxim exponent d'una classe dirigent mundial que ha perdut el nord, el sentit. La versió optimista és que tanta frivolitat li farà perdre el poder més d'hora que tard. ¿Sense un propòsit fondo poden durar, les coses?

Un turista anglès observa sorprès la manifestació, amb milers de persones que criden “Ahir, avui i demà, l’escola en català”. S’atreveix a preguntar a un concentrat: “Per què protesteu?” “Per la llengua”, contesta el manifestant en anglès. El turista encara se sorprèn més i repregunta: “Però el Sant Jordi no va sobre l’amor?” “Sobre l’amor, i l’amor al català”, sentencia el manifestant.

Què fem amb el drac? Pedro Sánchez el vol matar, i ha augmentat el pressupost en defensa. De quin drac estem parlant? De cap en concret, perquè “Espanya és pacifista” i només es tracta d’espantar els dracs que gosessin atacar-la. D’on sortiran els diners? Ja ho trobarem, però la despesa social no patirà, diu. El poble no s’ho creu, esclar, perquè la multiplicació dels pans i els peixos va ser un miracle, no una llegenda.

A la seva (extraordinària) crònica d’ahir, Joan Burdeus deia que el president Illa, en la xerrada a porta tancada amb l’escriptor Javier Cercas, va fer reviure “el neopujolòmetre” reivindicant els llibres com “una forma de millora personal més que no pas de gaudi”.

No és habitual que la direcció d’un partit no permeti al president d’un territori presentar llibre al seu estand. I menys a Catalunya el dia de Sant Jordi. Però tampoc ho és que aquest faci un llibre per carregar contra la cúpula estatal per posar i treure a dit els líders autonòmics. El cas és que finalment Alejandro Fernández sí que ha pogut signar el seu llibre, A calzón quitao (La Esfera de los Libros, 2025), a la parada del PP i no només fer-ho al de la plataforma estudiantil S’ha Acabat, com estava previst només dos dies abans de Sant Jordi.

A les nou del matí no han començat les signatures, però ja hi ha una cua descomunal a la FNAC. Marina Moreno s'ha plantat a la plaça Catalunya a quarts de vuit del matí per ser la primera de la fila d'Inma Rubiales, que començarà a firmar a les onze. Més de tres hores asseguda a terra. Per què feu cua? "El meu pare també està flipant. Diu que és molt friqui. Jo ho veig molt guai, que els qui gaudim de la lectura ens trobem. Viure-ho és una experiència, i tenir un llibre signat per a tu, poder tenir contacte amb ella és especial i únic", descriu. Al darrere seu hi ha Noa Díaz i dues amigues de 15 i 16 anys que són lectores de novel·la romàntica. "Pots conèixer la persona que et transporta als seus mons i li pots dir «gràcies per escriure»", explica.

Durant deu anys, la periodista i professora Mar Camps (Palamós, 1991) va estar-se dient que no tornaria mai al poble. “Celrà era un lloc que m’havia estat donat, no hi havia construït res –reflexiona–. No m’imaginava Celrà com el meu lloc”. Sense trobar on arrelar, va fugir a Calàbria, a la punta d’Itàlia, “una terra de pas, de gent que emigra, de gent que hi arriba amb pastera, de gent que no acaba d’encaixar enlloc”. Aquella experiència, escrita a foc lent durant gairebé cinc anys en forma de dietari, s’ha convertit en la seva primera novel·la: Sense mans pel camí fondo. Una autoficció on la protagonista, la Júlia, també frega la trentena i “enveja les persones que no dubten, que tenen clar on volen arribar, que han trobat el seu jaç”.

Llegir i estimar. Sant Jordi es podria resumir en aquests dos verbs tan preciosos. Una festa que s’explica amb literatura i amb amor, a l’abril, just quan comencen a brotar els arbres i el dia allarga decididament, és imbatible. Sant Jordi és un esclat col·lectiu però també personal, un dia que té una partitura que tothom pot interpretar introduint-hi les seves pròpies variacions.

Ara fa un any, un Salvador Illa que aspirava a governar la Generalitat de Catalunya arribava a la caseta del PSC a la Rambla Catalunya, llest per encaixar mans i fer-se fotos en l'arrencada de la campanya electoral catalana. Hi aterrava després d'assistir a un esdeveniment, la missa de Sant Jordi, que fins aleshores se celebrava en la discreció més absoluta al Palau de la Generalitat. El president Illa ha començat la seva primera diada com a cap de l'executiu català de la mateixa manera que ho va fer l'Illa candidat: assistint a aquesta missa a la qual, aquest any, el Govern li ha donat caràcter oficial (i on ha coincidit amb l'expresident Jordi Pujol). Després, ha estat el torn del tradicional missatge institucional des del Pati dels Tarongers: "No hi ha gest més revolucionari contra l'odi que regalar una rosa", ha afirmat Illa. Al discurs el líder socialista ha tocat totes les tecles: ha instat a plantar cara a l'extrema dreta, però també ha reivindicat el català a Europa i ha tingut un record per les víctimes de la DANA i de la guerra a Ucraïna. També pel papa Francesc, de qui n'ha reivindicat el "lideratge moral".

En una sala Paloma dotada de caràcter romàntic gràcies a una lleu boirina moradenca, La nit de les roses impulsada per Mishima ha sumat una tercera edició que confirma la vetllada com una de les noves tradicions de Sant Jordi a Barcelona. La revetlla de música i poesia ha atret parelles, grups d’amics i, especialment, incondicionals de la banda de David Carabén. El cantant reconeixia a l’inici de la nit que detectava cares conegudes entre el públic. "A molts de vosaltres us reconec i sé que ens heu vist un fotimer de vegades. És d’agrair que vingueu avui, que a més juga el Barça", ha dit Carabén, sense poder evitar mencionar al club dels seus amors, que aquesta nit jugava contra el Mallorca.

Enmig del bullici del Barri Gòtic, entre botigues i turistes, al número 6 del carrer Canuda s’hi troba un dels tresors culturals més emblemàtics de la ciutat: l’Ateneu Barcelonès, un refugi on la cultura és a l'ordre del dia. L'Ateneu és una associació que acompanya des de fa més de 150 anys la societat catalana amb la voluntat de ser un espai central de pensament crític, activitat intel·lectual i vida comunitària. Des del 1872, aquesta institució cultural i independent ha contribuït activament al desenvolupament de la cultura catalana, mantenint-se fidel a la seva voluntat fundacional: ser un nucli de creació, formació i debat obert i constructiu. Al llarg de la seva història, ha estat presidida per noms il·lustres com Àngel Guimerà, Joan Maragall o Pompeu Fabra.