El Papa farà una visita a Barcelona i oficiarà una missa per inaugurar la torre de Jesucrist de la Sagrada Família. Segons ha confirmat la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Lleó XIV aterrarà a Espanya entre el 6 i 12 de juny "acollint la invitació del rei Felip VI i de l'Església a Espanya". Quinze anys després de l'última visita d'un pontífex a l'Estat –Benet XVI ho va fer el 2011, però Francesc va morir l'abril de l'any passat sense haver-ho fet–, el portaveu vaticà, Matteo Bruni, ha confirmat que Lleó XIV visitarà Barcelona, Madrid i les Canàries (en concret, Tenerife i Gran Canària). Si bé encara no s'han detallat les dates ni la programació de cada viatge, tant la CEE com la Generalitat ja donen per fet que el Papa arribarà primer a Madrid i, després, visitarà la capital catalana el 9 i 10 de juny.

Després d’una pluja torrencial, un sol dur il·lumina la pista de l’aeroport militar, on unes dues-centes persones escollides esperen l’arribada del papa Lleó XIV sota una carpa que gairebé no fa ombra. D’un costat, la gent s’amuntega; de l’altre, els fotògrafs busquen els millors angles, mentre l’orquestra militar assaja compassos i les autoritats desfilen. El soroll de l’avió del Vaticà es deixa sentir abans de veure’s. La multitud, amb el mòbil a la mà, es mou entre els nervis i l'expectació. Quan ressonen les vint salves d’honor, més d’un salta del sobresalt abans de tornar a mirar cap al cel, mig somrient i amb el cor accelerat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, s'ha reunit aquest dimecres al matí amb el papa Lleó XIV al Vaticà. La trobada, segons fonts del Govern, s'ha produït a dos quarts de nou del matí i ha durat mitja hora. Ha estat en una audiència privada al Vaticà, de manera que –destaquen des de la Generalitat– Illa és "el primer representant institucional d'Espanya a ser rebut" per aquest papa, que fa quatre mesos que va ser elegit com a nou pontífex arran de la mort del papa Francesc. "Ha estat una conversa molt emocionant per a mi", ha afirmat Salvador Illa després de la trobada en declaracions als mitjans de comunicació. En l'audiència també hi han participat el conseller de Justícia, Ramon Espadaler, i l'ambaixadora d'Espanya davant la Santa Seu, Isabel Celaá.

Han passat més de quatre mesos des que el fum blanc de la Capella Sixtina va anunciar l’elecció d’un nou papa i, encara avui, són pocs els que al Vaticà s’atreveixen a traçar un perfil més o menys precís de Lleó XIV. La periodista nord-americana Elise Ann Allen, corresponsal a Roma del mitjà catòlic Crux, ho fa al llibre Lleó XIV: ciutadà del món, missioner del segle XXI, que inclou la primera entrevista a Robert Prevost des de la seva elecció a la càtedra de Sant Pere.

He tingut la gràcia de trobar-me amb el papa Lleó, i en la seva presència he descobert alguna cosa més que un pastor: he vist un home que escolta amb l’oïda del cor, que parla amb la serenor de qui resa, i la mirada del qual abraça com un sagrament. La seva prudència no és un silenci temorenc, sinó saviesa que discerneix i s’atreveix a assenyalar el camí. El seu compromís no s’esgota en gestos diplomàtics: és una aposta radical per l’Evangeli, per la justícia, per la pau i per la cura de la Terra, casa comuna que se’ns va confiar i que avui agonitza.

Durant segles, els papes van escollir el poble de Castel Gandolfo per passar-hi l’estiu perquè era més fresc que la tòrrida Roma. El primer que va trencar aquesta tradició va ser Francesc, però sembla que Lleó XIV ha decidit reprendre-la, cosa que els seus veïns esperen amb entusiasme i curiositat, igual que els pelegrins que el seguiran, reactivant una altra vegada el turisme i el comerç local.

La política proporciona en moltes ocasions estranys companys de viatge. I si no s'ho creuen, que li preguntin al papa Lleó XIV, que per a la seva missa de proclamació va omplir fins a la bandera la plaça de Sant Pere del Vaticà amb 200.000 persones entre les quals hi va haver líders polítics mundials amb tota mena de pelatges. Curiosament, però, entre tots els invitats pintorescos del pontífex van ser poques les persones que van comptar amb un privilegi relacionat amb el codi de vestimenta, que sempre és monocromàtic negre quan l'acte papal és solemne. Concretament, aquestes persones privilegiades van ser les reines "de països catòlics", que compten amb el privilegi de poder vestir-se de blanc davant d'un papa, un dret antic que segurament potser a elles ja no els importa gens ni mica, però que als mitjans roses els alegra una jornada laboral en què la crònica principal consisteix únicament a explicar una cosa tan divertida com una missa.

Hi va haver un temps en què la missa amb què un nou papa començava oficialment el seu pontificat s’anomenava "entronització", fent referència a la figura d’un monarca, d’un rei absolut, que també caracteritza el líder de l’Església catòlica. Actualment aquest terme ja no s’utilitza, però a la pràctica la cerimònia solemne que marca l’inici del papat continua carregada de simbolisme. Davant de 150 delegacions internacionals i prop de 200.000 fidels, Lleó XIV ha rebut aquest diumenge el pal·li i l’anell del Pescador, símbols de l’autoritat del successor de Pere, i ha llançat un missatge a favor d’una Església unida que actuï com a “ferment” per a un món reconciliat.

Aquesta setmana s'han vist un munt de persones disfressades de papa de Roma pel centre de Nova York, cap al Madison Square Garden. La raó? Els aficionats dels New York Knicks de la NBA estan convençuts que el nou papa els ha beneït. Creuen que l'elecció de Robert Prevost com a pontífex els dirigirà cap al primer títol de la NBA en dècades. I per què? Doncs perquè Prevost va anar a la Universitat de Villanova, la mateixa d'on han sorgit tres dels millors jugadors de l'equip, Jalen Brunson, Josh Hart i Mikal Bridges. Tots tres van brillar als Wildcats de Villanova i es van proclamar campions de la NCAA, la prestigiosa lliga universitària, el 2016. Llavors, Prevost va retuitar a les xarxes un article en què lloava aquesta fita, perquè segueix els resultats dels Wildcats.

Demà, dijous 15 de maig, farà 134 anys de la publicació de l'encíclica de Lleó XIII Rerum novarum (Sobre les noves realitats). Continua sent la base de la doctrina social de l'Església catòlica i subratlla la idea de dignitat de les persones i la necessitat de lluitar contra la misèria i la pobresa que assetjava la majoria dels treballadors del seu temps. L'objectiu del document era superar tant la depredació del capitalisme salvatge del seu temps com la violència que en aquell moment s'associava als moviments revolucionaris i, en especial, a l'anarquisme. Recordem que estem parlant del 1891; l'episodi de la bomba del Liceu, per exemple, s'esdevingué el 1893. El món de Lleó XIII és el del moment àlgid del colonialisme i de la industrialització; el de Lleó XIV, el de la globalització i la segona revolució digital, la de la IA. Es tracta de dues realitats comparables, sens dubte, tot i que cal parar molt de compte a l'hora de no esgrimir determinats anacronismes. Allò que ara percebem com un avenç, o bé com un retrocés, en el seu temps va ser llegit sovint d'una manera molt diferent. A la meva petita biblioteca hi ha una Histoire des Papes en quatre volums publicats a París el 1841. L'autor és Amédée d'Hertault. Van precedits per una llarga introducció de 64 pàgines de Pierre-Sébastien Laurentie (1793-1876) –de fet, és un assaig a part–. Laurentie va ser un escriptor francès antimodern, antiliberal i legitimista. Jo crec que és el pensador més reaccionari del seu temps, i sens dubte el pare espiritual de Gobineau i de Joseph de Maistre, tot i que també va tenir una influència important en Balzac, per exemple. Llegint aquesta introducció hom pot constatar que certes coses que avui ens criden molt l'atenció en aquell temps passaven totalment desapercebudes, i a l'inrevés.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

El papa Lleó XIV ha fet una defensa ferma de la llibertat d'expressió i de premsa i ha reconegut la "valentia" dels periodistes que treballen en llocs o en circumstàncies adverses, "fins i tot a costa de la seva vida". Davant de milers de periodistes en la primera audiència del seu pontificat, el Papa ha traslladat "la solidaritat de l'Església amb els periodistes empresonats per buscar i informar de la veritat" i n'ha demanat l'alliberament. "Només els pobles informats poden prendre decisions lliures", ha afirmat el pontífex estatunidenc, precisament en un moment en què el govern del seu país d'origen té una lluita oberta contra els mitjans de comunicació.

De dijous horabaixa ençà que habemus papam i no: cap dels vaticinis ni les porres dels vaticanistes d'ocasió van ni encertar que l'escollit hagués de ser Robert Francis Prevost, de Chicago però nacionalitzat peruà. De fet, ni tan sols s'hi van acostar. I no, l'Església no ha iniciat la contrareforma, com sí que preveien la gran majoria dels auguris preclars, ni ha caigut en mans dels sectors ultracatòlics que segons alguns tenien preparada una ofensiva imbatible. I no, el papa Francesc no devia ser tan desordenat ni tan taral·lirot com alguns el pintaven, perquè el conclave ha donat continuïtat al seu llegat doctrinal, pastoral i polític. Si això hagués passat després del pontificat d'un papa conservador, una munió d'analistes amb els ulls en blanc estarien parlant de la subtilesa d'una tradició de dos mil anys de diplomàcia, etc. En canvi, si succeeix a l'hora de donar el relleu a un papa progressista, resulta que es tracta d'una carambola. Torna a imposar-se, per tant, la llei no escrita de la rebaixa automàtica de la valoració quan els progressistes assoleixen –o mantenen– cotes de poder. 

Quan dijous el cardenal Robert Prevost va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere com a 267è papa, Chiclayo, al nord del Perú, va esclatar d’alegria i d’incredulitat. Aquesta ciutat, la cinquena més gran del país amb una mica menys de 800.000 habitants, era poc coneguda fins a la setmana passada, quan molta gent ni tan sols n'havia sentit a parlar. Fa dies que a Chiclayo no es parla d’una altra cosa.

El papa Lleó XIV ha llançat una crida contra la guerra en la seva primera oració del Regina Coeli aquest diumenge al migdia davant dels milers de fidels que s'han aplegat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Citant el papa Francesc, el pontífex nord-americà ha denunciat el “dramàtic escenari actual d'una Tercera Guerra Mundial a trossos” i ha apel·lat als líders del món amb fermesa: “Mai més la guerra!”

“La pau sigui amb tots vosaltres”. Així va començar el pontificat de Lleó XIV. Abocat al balcó de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, el nou líder espiritual de 1.400 milions de catòlics va llançar un al·legat a favor de la pau en el seu primer missatge al món. “Una pau desarmada”, va invocar. Tot i la cara afable i la veu gairebé tremolosa, el programa polític del nou papa ja s'apreciava en el seu discurs. En aquests temps convulsos, la prioritat del pontífex nord-americà serà aconseguir assolir la fi dels conflictes. Un ambiciós objectiu que posarà a prova el lideratge del successor de Francesc.

La majoria de les primeres anàlisis sobre Lleó XIV diuen que el nou papa continuarà les reformes de Bergoglio i que el sector més conservador del conclave n’ha sortit ben escaldat. A risc d’equivocar-me, perdoneu que discrepi.

Tantes bones paraules emeses des del Vaticà durant les darreres setmanes –començant per les últimes del papa Francesc–, escoltades a escala global, i tan poc ressò en l’àmbit polític. El nou papa, Lleó XIV, parlant després de ponts i de pau en la seva primera sortida al balcó de la basílica de Sant Pere, i a la jornada següent una de les primeres notícies dels informatius era la desfilada militar, amb 11.000 efectius, a la plaça Roja de Moscou. El missatge va consistir en l'exhibició de material, la marcialitat de les tropes i un Vladímir Putin acompanyat del primer ministre xinès, Xi Jinping, al costat de la muralla del Kremlin. L'objectiu de la convocatòria era la commemoració del 80 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, però Putin ho va convertir tot plegat –inclosos els convidats internacionals– en un esdeveniment propagandístic personal. En paral·lel, una altra escena, la d’un Donald Trump manifestant al Despatx Oval el seu respecte pel papa Prevost, mentre als seus consellers, que l’envolten en l'escena, se’ls escapa el riure, potser perquè recordaven el seu cap disfressat de pontífex per la intel·ligència artificial pocs dies abans.

El papa Lleó XIII va dedicar bona part del seu mandat a combatre el que es va anomenar “heretgia americanista”, una tendència catòlica liberal sorgida als Estats Units que acceptava de bon grat la separació entre Església i Estat (que el Vaticà rebutjava) i prioritzava l'evangelització sobre el dogmatisme. Aleshores, en el trànsit del segle XIX al XX, les diòcesis nord-americanes no podien comparar-se, ni en fidels ni en ingressos, amb les poderoses diòcesis europees.

Aquest dijous, Robert Francis Prevost va ser presentat al món com el nou papa, Lleó XIV. Però fins fa només una setmana, era tan sols un cardenal discret que sopava amb un amic a Roma. Aquest amic, el pare Art Purcaro, vicepresident adjunt i professor associat a la Universitat de Villanova, a Pensilvània, havia viatjat a Itàlia per celebrar el 50è aniversari de la seva ordenació com a sacerdot. Tenia previst sopar amb la seva família a Sor’Eva, un restaurant italià tradicional al costat del riu Tíber, no gaire lluny de la Ciutat del Vaticà. I volia que el seu bon amic, el cardenal Prevost —per a ell, simplement el Bob— s’hi afegís.