Manon Lescaut sempre funciona si s’aposta per aquesta òpera en un espectacle que rebli el clau del que és: apoteosi del melodrama, com la pràctica totalitat del catàleg puccinià. En els darrers vint anys, el Liceu ha presentat tres produccions diferents de la tercera òpera de Puccini, basada en la novel·la L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost. Un relat objecte igualment de les òperes d’Auber, Massenet i Henze. Ara ha tornat a la Rambla la versió pucciniana en una producció de l’Òpera de Frankfurt, amb direcció escènica d’Àlex Ollé i part del seu equip habitual: l’escenògraf Alfons Flores, el vestuari de Lluc Castells i la il·luminació de Joachim Klein.

El públic que vagi a veure Manon Lescaut al Liceu hi trobarà primer la projecció d'un vídeo. Manon és una immigrant sense papers que travessa una frontera per arribar a Europa. Tot seguit, treballarà en un taller clandestí de roba. Amb aquest pròleg, el director d'escena Àlex Ollé trasllada al present l'òpera de Giacomo Puccini estrenada el 1893 i inspirada en la novel·la La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut (1731), de l'abat Prévost. "Funciona perfectament", ha assegurat Ollé aquest dimecres en roda de premsa. "El gran amor de Manon és aquest amor de qui no vol renunciar a un futur millor, i això encaixa amb la nostra versió, amb una noia immigrant sense papers que entra a Europa per trobar-se amb el seu germà", afegeix.

En dos cèlebres assaigs literaris, Bruno Bettelheim, d'una banda, i Gianni Rodari, de l'altra, van explorar les claus psicoanalítiques de la rondallística infantil. Per al seu muntatge de Rusalka, Christoph Loy sembla haver-ho tingut present, perquè l’espectacle s’allunya de l’imaginari fantasiós inherent a La sireneta d’Andersen per endinsar-se en una lectura en què el subconscient i molts dels seus tabús desvelats contribueixen a fer entendre el rerefons ocult de l’òpera d’Antonín Dvořák. El muntatge, coproduït entre Dresden, Madrid, València i Barcelona, no deixa indiferent, i és dels que fan pensar, a banda de la seva bellesa plàstica gràcies a l’escenografia de Johannes Leiacker i a la il·luminació de Bernd Purkrabek. A tot això cal afegir-hi algunes picades d’ullet, com els peus de la ballarina que no responen i que evoquen en certa manera la protagonista de la chapliniana Limelight, mentre que els papers de Hajny i Kuchtik es troben també entre Chaplin i Beckett. En el seu conjunt, l’espectacle cisella bé el retrat dels personatges i és un prodigi d’acció i de moviment escènic, gràcies a la coreografia de Klevis Elmazaj.