Acaba l'agost i mentalment, acaba l'estiu. I acaben aquests articles, gràcies a tots els qui heu fet companyia a l'autor. Per acabar, una dèria personal. Estic disposat a batre'm de forma dramàtica en duel per defensar aquesta teoria: ningú sap gaudir dels estius com ho fan els italians. Enlloc trobareu tantes referències culturals a l'estiu com a Itàlia. Tots els grans cantants i artistes li han dedicat la seva atenció, fent protagonista l'estiu de cançons o pel·lícules. Tot i que en realitat els italians també tenen el sector turístic en certa crisi, amb un fort debat sobre la dèria de tenir privatitzades les platges i l'augment dels preus, l'estiu ocupa un lloc central en l'imaginari col·lectiu de tot el país. Per això encara escolto la cançó que sonava per casa perquè agradava a la meva àvia: Sapore di sale, de Gino Paoli.

Mantinc una relació d'amor i odi amb Amsterdam. Hi ha gent que busca una ciutat idealitzada, neta, ordenada, de cases perfectes, esclops i tulipes. I altres busquen les drogues i veure les prostitutes del barri vermell. A mi no m'agrada ni una cosa ni l'altra. Em fan vergonya aquells grups d'homes que volten per davant dels aparadors fent bromes sobre si entren o no a una casa de barrets. Tampoc m'agrada aquella idealització dels Països Baixos com un lloc ordenat, metòdic, on tot és més bonic.

Segur que tots tenim el record d'unes vacances que no van anar del tot bé. Un guia turístic que era un desastre, un hotelet que semblava preciós però que resulta que queia a trossos, un tren perdut, un avió cancel·lat, un mal de panxa per comprar menjar on no tocava. I, anys més tard, quan recordes aquell estiu... Molts cops no saps com ha passat, però el recordes amb una rialla. Si ets una persona amb sentit de l'humor, tens més opcions per sobreviure a unes males vacances.

Just al rovell de l'ou de Salvador de Bahia s'alça una casa de color blau. És la seu de la fundació dedicada a Jorge Amado, possiblement l'escriptor brasiler més estimat. Les autoritats, amb encert, van decidir que la seva figura havia de ser recordada allà on toca, just al centre de Pelourinho, el preciós centre històric de la ciutat. Cada dia centenars de persones visiten l'edifici, però, malauradament, moltes hi entren només per pujar a l'últim pis i veure les vistes, i ignoren el que s'hi exposa. Greu errada, perquè Amado té una obra magnífica que ajuda a descobrir aquesta regió fascinant del Brasil.

Molta gent té el record d'un familiar posar un vell vinil o un CD i fer sonar Les quatre estacions d'Antonio Vivaldi un matí de cap de setmana. Molta gent ha après a tocar un instrument gràcies a les composicions del venecià. I no cal ser un expert en música clàssica per reconèixer la seva primavera.

Ah, aquestes ciutats que semblen una postal. Llocs com Lübeck, al nord d'Alemanya, amb els seus ponts, catedrals punxegudes i cases de fusta amb mil i un detalls. Després descobreixes que bona part dels edificis els van reconstruir, ja que les bombes aliades van destruir-los durant la Segona Guerra Mundial. Però van tenir l'encert de refer el centre tal com era, més o menys. Així que si no t'ho diuen, et pots creure que el centre de Lübeck porta segles aproximadament igual. No és cert.

Si fos ric potser faria aquesta bajanada. Ja m'ho dic a mi mateix, que és una bajanada, no cal que m'ho digueu. Igualment, mai seré ric. La idea seria passar algunes nits a la casa on va néixer James Bond. Si et sobren els diners no em sembla una mala idea. A Ian Lancaster Fleming, el creador de James Bond, li sobraven els diners. Era d'una bona família que tenia propietats per tot el Regne Unit, havia estudiat a Eton i havia fet d'oficial d'intel·ligència durant la Segona Guerra Mundial. En el seu moment, els britànics formaven tan bé les seves elits que podien ser bons espies: parlaven diferents llengües, tenien grans coneixements i havien voltat tot el món.

Ho admeto. Durant anys no vaig entendre que Guantanamera, la famosa cançó cubana, es referia a una dona de Guantánamo. I mira que sembla evident, però a vegades costa veure les coses. De fet, gairebé tots els que llegiu aquest article coneixeu la cançó. Però si pregunto de què tracta la cançó, m'ho sabreu dir?

Nascut a Bòsnia fill de croats, l'escriptor Ivo Andric va morir a Sèrbia, on va ser enterrat. Escrivia en serbocroat i es considerava iugoslau. Va guanyar el premi Nobel de literatura i molta gent diu que va ser un dels grans narradors d'un estat que ja no existeix: Iugoslàvia. I ben cert és que Iugoslàvia ja no existeix i que avui en dia costa trobar gent que parli la llengua serbocroata, però cal tenir en compte que els seus relats són immortals. Solia escriure històries del passat, dels anys del domini otomà, i segueix encara sent un bon company de viatge pels Balcans, independentment de banderes i fronteres. Una terra que sembla impossible d'unir. Ell creia que sí que es podia, potser per això al seu gran llibre ens parla d'un pont.

¿Ploreu amb els films? Jo sempre ploro amb l'escena final de Cinema Paradiso, quan el protagonista pot veure per primer cop els retalls de petons de pel·lis censurades pels capellans. Sona la música d'Ennio Morricone, apareixen aquells petons a la pantalla i jo vinga plorar. No puc ni vull evitar-ho. A moltes persones veure per primer cop Cinema Paradiso ens va marcar molt. El deliciós homenatge al cinema del sicilià Giuseppe Tornatore és poesia. És un film bonic, dolç, que ens remou moltes coses.

M'hauria agradat poder conèixer algun d'aquells veïns de Liverpool que a finals dels anys cinquanta es queixaven d'aquells nois amb pentinats estranys. Aquella gent que encara el 1960 o el 1961 renegaven de ser de la mateixa ciutat que aquells quatre jovenets que havien creat un grup musical amb un nom que els semblava una animalada. Quan neix una moda, sempre hi ha gent que s'hi oposa. Baixen del burro i demanen perdó? O segueix sent crític tota la vida encara que avui en dia un dels grans motius per anar a Liverpool siguin els Beatles?

Tòquio no és una ciutat, és un oceà gegant d'edificis sense final. Un lloc on el futur i el passat semblen conviure en equilibri, on tothom pot trobar un carreró amb un racó on amagar-se. Un lloc que aclapara i sedueix, que mai acabes d'entendre i no para quiet, amb racons sorprenents que et fan repensar el concepte d'espai. Aquí un hotel té la recepció a la planta 78 d'un gratacel, una llibreria s'amaga en un pàrquing subterrani i un temple mil·lenari ha quedat dins del pati d'un centre comercial. A Tòquio també pots llegir els llibres i escoltar els vinils que va comprar personalment l'escriptor Haruki Murakami. No una còpia, no: els originals.

Existeixen artistes que polaritzen: O els estimes o no els pots ni veure. Els seguidors del director de cinema finlandès Aki Kaurismäki el defensem sense escoltar les crítiques d'aquells que el volen enviar a la foguera. Kaurismäki fa dècades que fa films amb un estil molt propi, amb actors seriosos, rockers amb pentinats impossibles i una Hèlsinki grisa. Ell argumenta que fa cinema només per donar menjar als seus gossos. Als seus films sempre apareixen gossos. Bon senyal.

Turista. Una de les paraules del moment. Gairebé tots som turistes i gairebé tots patim el turisme. Gairebé tots volem ser turistes i a la vegada, com cantaven els Pulp, odiem un turista quan el trobem a casa nostra.Turista també és una cançó de Bad Bunny, el cantant de Puerto Rico de moda.

Existeixen moltes formes de viatjar a ciutats. Una és deixar-se portar per gent que hi viu per conèixer-la bé. Entendre quina és la seva realitat avui en dia. I una altra igual d'interessant és explorar per veure si queda alguna cosa d'allò que va ser. Intentar ensumar el rastre d'altres èpoques, molts cops acompanyats virtualment d'algú que ja ha mort. A Londres una bona companya de viatge és Virginia Woolf. O si vols, pots optar per la senyora Dalloway. Un dels personatges més reeixits creats per l'escriptora.

A finals dels anys 80, el director de cine Bernardo Bertolucci va aparèixer per Tànger. A la ciutat pocs es van sorprendre, ja estaven acostumats a rebre gent curiosa que semblava fugir d'alguna cosa o buscant inspiració. Bertolucci anava buscant l'escriptor nord-americà Paul Bowles, que el 1949 havia escrit El cel protector a Tànger en plena crisi existencial. Havia imaginat un relat de pèrdua i destrucció sobre un matrimoni nord-americà que va desfent-se al Marroc. Un relat dur i màgic que fascinaria milions de persones. Una d'elles, el Bernardo.

Els encarregats de gestionar la platja han posat un cartell gegant i dues fotografies al costat: Zorba's Beach. És una mica de mal gust, el cartell. I, de fet, el veritable nom de la platja és Stavros, però molts turistes ho ignoren. Quan voltes per Grècia, podries fer una llista de restaurants, bars, negocis i racons batejats amb el nom de Zorba i en sortirien centenars.

"Passa el foraster i la gent asseguda al cafè mira i somriu amb malícia", escrivia Giorgio Bassani sobre els carrers de la seva ciutat, Ferrara. A Itàlia, veure la gent passar encara és un esport nacional, tot i la distracció de les pantalles. A Itàlia sempre cal intentar trobar un bon cafè centenari, d’aquells amb cambrers professionals que estimen la seva feina, que et preparen la beguda a la italiana. Res de banyeres gegants de cafè a l’americana, no. Demanes un caputxino o un latte de bon matí. I després, un cafè sol. I jugues a intentar ser italià, mirant els forasters passant.

Segurament és una de les escenes del cinema que la gent més cops ha imitat. Si fa pocs dies parlàvem de la gent que salta per un prat austríac imitant la Julie Andrews a Somriures i llàgrimes, avui toca parlar de qui grimpa per unes escales corrents i ho celebra aixecant els punys. Cada any milers de persones s’enfilen corrents per unes escales de Filadèlfia per imitar Sylvester Stallone en una escena llegendària de Rocky. De fet, hi ha gent que s’acosta fins a la ciutat només per pujar aquestes escales.

Fa uns mesos vaig visitar Birmingham i em va sorprendre la quantitat de gent que treia pit del fet que és la ciutat on va néixer el heavy metal. I no em deixaven de recomanar que anés a fer-me una fotografia en un banc situat en una zona de canals, on pocs anys enrere l'Ajuntament havia fet un homenatge al grup Black Sabbath. Era ple de gent de totes les edats fent-se fotos. Jo també me'n vaig fer, meravellat de com la ciutat, amb fama de ser grisa i dura, reivindicava aquell grup de joves grenyuts que van escandalitzar tothom a finals dels anys 60 i inicis dels 70. Poc imaginava llavors que uns mesos més tard el cantant de la banda, Ozzy Osbourne, moriria tot just unes setmanes després de fer el seu darrer concert a Villa Park, l'estadi de l'Aston Villa.