Mor Ozzy Osbourne, el llegendari cantant de Black Sabbath
El músic britànic, un dels pioners del heavy metal, va rebre un emocionant homenatge a Birmingham fa unes setmanes
BarcelonaEl músic britànic Ozzy Osbourne, vocalista del grup Black Sabbath, ha mort aquest dimarts als 76 anys, segons informa The Guardian, que recull el comunicat de la família. "Amb una tristesa que les paraules no poden transmetre, hem d'informar que el nostre estimat Ozzy Osbourne ha mort aquest matí. Estava amb la família i envoltat d'amor. Demanem a tothom que en aquests moments respecti la privadesa de la família", diu el comunicat.
L'última aparició pública del cantant britànic va ser el 5 de juliol a Birmingham, la ciutat on va néixer Black Sabbath, que és el mateix que dir la ciutat on va néixer el heavy metal. Aquell dia va rebre un homenatge especialment emocionant en un concert en què van participar grups com Metallica, Slayer, Pantera, Gojira, Anthrax i Mastodon, i músics com Tom Morello (Rage Against the Machine), Billy Corgan (The Smashing Pumpkins) i Slash (Guns N' Roses), entre d'altres. Són noms prou eloqüents respecte a la magnitud del llegat de John Michael Osbourne, un home que va obrir camins musicals (foscos i contundents) juntament amb el guitarrista Tony Iommi, el bateria Bill Ward i el baixista Geezer Butler. Diu la llegenda que tot el que necessites saber del heavy metal està en els quatre primers àlbums de Black Sabbath. En qualsevol cas, sense aquells quatre discos les coses haurien sigut ben diferents, i segurament menys excitants.
Ozzy Osbourne va néixer el 3 de desembre del 1948 a Marston Green i es va criar a Birmingham en un entorn de classe obrera. El context importa, perquè la música que va propulsar va esdevenir la banda sonora de moltes vides de les classes treballadores. Paral·lelament, va desenvolupar una imatge fosca, de príncep de les tenebres, influït pel cinema de terror. Tot plegat va confluir a finals dels anys seixanta, quan Iommi, Ward, Butler i Osbourne van crear Black Sabbath, un nom inspirat en una pel·lícula de Mario Bava protagonitzada per Boris Karloff. El propòsit era moure's en el fèrtil pou del blues-rock, l'abeurador que també va calmar la set de bandes com Deep Purple i Led Zeppelin. Però l'estil era diferent, d'afinacions més estranyes i predilecció pel tríton, i amb lletres fosques. Era el malson de l'era d'Aquari i el fabricaven quatre paios de Birmingham.
Osbourne va saber afegir teatralitat en la interpretació i en l'actuació, i de seguida va assolir una personalitat pròpia com a cantant i performer. Entre 1969 i 1975 va contribuir decisivament a l'escriptura de la bíblia sagrada del heavy metal i de totes les derivades que en van sorgir després, fins i tot del so de l'abjecció del death metal i de l'ominosa sonoritat del black metal; i el grunge li deu una bona colla de riffs a Black Sabbath (aquest mèrit és de Tony Iommi, esclar) La bíblia en qüestió són sis discos: Black Sabbath (1970), Paranoid (1970), Master of reality (1971), Vol. 4 (1972), Sabbath Bloody Sabbath (1973) i Sabotage (1976).
Tot i refugiar-se en tenebres i monstres i en metàfores satàniques, les lletres de Black Sabbath no només proporcionaven escapisme o armes simbòliques per combatre les conseqüències de polítiques que a poc a poc erosionaven la classe obrera britànica. També hi havia crides antibel·licistes com War pigs, una de les millors composicions del grup, que a més a més recordava que la guerra la provocaven els rics i la patien els pobres.
Contra tot pronòstic, aquella veu infernal, aquells riffs insidiosos i aquella profunditat rítmica van tenir èxit. O simplement va passar que van connectar amb un exèrcit de gent que va descobrir que li estaven oferint la banda sonora de la seva vida. L'èxit i l'estil de vida associat al rock també va passar factura, i després d'una gira poc lluïda i de diverses desavinences, el grup va decidir expulsar Ozzy Osbourne el 1979. El príncep de les tenebres va entrar en una muntanya russa creativa. Havia d'estar a l'altura del moviment sísmic que havia provocat a principis dels setanta, i se'n va sortir amb el primer àlbum al seu nom: Blizzard of Ozz (1980), el disc de cançons com Mr. Crowley i Suicide solution.
En aquella època Black Sabbath va substituir Ozzy Osbourne per Ronnie James Dio, el cantant de Rainbow i un dels millors vocalistes de la història del heavy metal. Amb Dio van fer el notable Heaven and hell (1980). Tot plegat havia d'esperonar Ozzy, però la dècada dels vuitanta van ser anys d'addiccions i decisions erràtiques, com ara insistir en una teatralitat grotesca justament quan el mètal vivia la revolució del thrash metal protagonitzada per Metallica, Megadeth i Slayer, bandes hereves del so de Black Sabbath però amb una estètica ben diferent.
Osbourne va tornar a cantar amb Black Sabbath a finals dels noranta, però no van enregistrar material plegats fins que van fer l'àlbum 13, produït per Rick Rubin el 2013. Aleshores ja feia temps que Osbourne explotava un curiós vessant de famós que va tenir el punt àlgid amb el reality The Osbournes, que va coincidir amb problemes de salut relacionats amb el Parkinson. Teatral i contradictori, genial i inimitable, Ozzy Osbourne és una figura inevitable si es vol explicar com cal la història del rock, sobretot la del heavy metal en totes les seves expressions.
