El 29 de gener del 2024, el servei d’emergències de la Mitja Lluna Roja palestina va rebre la trucada de Layan Hamadeh, una noia de 15 anys molt alterada que assegurava que el cotxe amb què ella i la seva família fugien de la ciutat de Gaza havia estat atacat per l’exèrcit israelià, i que els pares i germans havien mort. “Ens estan disparant! Estem en un cotxe, i el tanc és al costat!”, es va sentir dir a la noia abans que una ràfega de trets en silenciés la veu. Quan els operadors de la Mitja Lluna Roja van trucar al mòbil, va contestar una nena de sis anys, Hind Rajab, cosina de la Layan, que també viatjava en el cotxe. Molt espantada, va explicar que tots els altres ocupants del cotxe eren morts: els seus tiets i els seus tres cosins. I va suplicar entre sanglots que la rescatessin: “Tinc molta por, per favor, veniu. Traieu-me d’aquí”. El 10 de febrer, després de la retirada de l’exèrcit israelià, la família de la Hind va poder entrar a la ciutat i trobar el cotxe amb els cadàvers de la nena i els seus tiets i cosins. Segons una investigació posterior, el vehicle havia rebut 355 impactes de bala.

Quan la gran majoria de la premsa i crítica acreditada al Festival de Venècia esperava que el Lleó d’Or anés a parar a les mans de Kaouther Ben Hania –la directora tunisiana que ha sacsejat la Mostra amb la seva denúncia del genocidi de Gaza a The voice of Hind Rajab–, el jurat presidit pel nord-americà Alexander Payne ha decidit atorgar el guardó daurat al també nord-americà Jim Jarmusch, un mite vivent del cinema independent americà que va presentar a Venècia Father mother sister brother, la millor pel·lícula vista a les pantalles de la Mostra durant els onze dies de festival.