Em va impressionar així que el vaig veure a l’aparador de la desapareguda llibreria Àngel Batlle, al carrer de la Palla. Allà hi vaig trobar molts petits tresors com aquest, un retallable infantil del 1920, de l’Estamperia Econòmica Paluzie, amb la processó de la Bona Mort, la més macabra de la Setmana Santa barcelonina. Fileres de confrares, amb vestits i capirots de color negre, que desfilen amb ossos de difunts i grans dalles, i calaveres amb corones i tiares, ja que la mort no respecta cap dignitat. Una lliçó sobre la fi de tota cosa viva que porta quaranta anys amb mi, i que es fa difícil comprendre que fos una joguina per als infants. 

Per als aficionats a l’art de carrer, Barcelona és una de les seves capitals mundials. Més enllà del vandalisme, dedicat a embrutar més que una altra cosa, aquestes imatges que assalten el vianant des de les parets s’han desvelat com alguna cosa més que art. Potser un dels casos més paradigmàtics el trobem en una obra que va esdevenir símbol idiosincràtic per al barri del Carmel, desapareguda fa dos anys i retrobada aquests dies passats. Evidentment, parlo del tauró de l’artista italià Blur.

Aquest any, la famosa Constitució del 1978 celebrarà el seu 45è aniversari. De totes les històries que va generar, potser la més rocambolesca i extravagant va ser l’aparició d’un espectre a l’Eixample, que va mantenir amb el cor encongit una població que es començava a acostumar a les novetats. Llavors va ser conegut com el fantasma del cinema Provenza, una sala situada a la cantonada del carrer Provença amb Viladomat que feia dos anys que estava tancada, a l’espera de ser enrunada per construir-hi habitatges. 

Aquest ha estat un dels paisatges de la meva infantesa, hi passava molt sovint quan anava a l'escola o en tornava, i sempre m’hi aturava. L’arquitectura d’aquest indret era molt diferent de la de la resta del barri, dos blocs d’apartaments de color gris i estètica casernària que s’encaraven, l’un davant de l’altre, com una illa enmig de cases baixes i edificis discretíssims. La sensació que produïen era alhora d’estranyesa i desubicació, com les restes d’un naufragi d’un temps passat, del qual només sabia allò que m’havien explicat a casa. Actualment es coneixen com els blocs de la plaça Guernica, i estan catalogats com a Bé Cultural d’Interès Local per l’Ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat. Però quan jo hi passejava encara es coneixien com les Viviendas del Caudillo. 

Aquesta tardor, i per motius ignorats, el balcó de casa meva ha patit l’atac d’una bandada de coloms caganers que m’han fet la vida impossible. Podia sentir el soroll que feien aquestes bestioles, i cada matí em trobava amb el regalet que em deixaven a terra. Fa molts anys que tinc problemes amb aquestes rates amb ales, però el darrer episodi ha estat un dels més enervants que he viscut. I això m’ha fet recordar quan els principals vàndals del cel no eren els coloms sinó els pardals, centenars d’ocellets que cada matí i cada capvespre ocupaven els arbres de la Rambla. Arribaven cap al setembre, anunciant la fi de l’estiu. I desapareixien així que venia el bon temps, i eren substituïts per orenetes i falciots.

A vegades, els astres es conjuminen perquè diferents persones s’interessin per un tema al mateix temps, com si els records poguessin surar en l’èter i influïssin en els aficionats a les bones històries de manera sincrònica. Això sembla haver passat aquest any, quan es compleix el seixantè aniversari de l’anomenat “crim dels existencialistes”. Un assassinat barroer i desmanegat, que el 1962 va tenir com a víctima el comerciant Francesc Rovirosa. I com a protagonistes un extravagant grup de nord-americans, que es trobaven al Jamboree de la plaça Reial per escoltar la música dels germans Hand, del gran Pere Farré, de Tete Montoliu o de la cantant Gloria Stewart.

La primavera del 1885, la gent que omplia la Rambla va ser espectadora d’una visió que va causar l’ensurt i el pànic entre els vianants: un carruatge de cavalls que, a tota velocitat, anava conduït per un home sense braços que agafava les regnes amb els peus, esquivant temeràriament els altres vehicles que circulaven per la calçada. Els diaris se’n van fer ressò i van aclarir, admirats, que es tractava d’un dels artistes que feien funció al Circ Eqüestre Barcelonès de la plaça Catalunya.

Ha començat la reforma de la Rambla i les xarxes socials s’han omplert de queixes per la desaparició del seu característic asfalt ondulant. Un element en què ningú semblava haver-se fixat fins ara i transformat per alguns en un component vital del paisatge urbà “de tota la vida”. Tanmateix, el terra que s’emportaran aquestes obres només és un dels molts que ha tingut el passeig. Concretament, va ser el darrer projecte d’Adolf Florensa, en col·laboració amb Jordi Ros. Un model conegut com Vibrazo, de color gris i crema, inspirat en dissenys de ciutats com Lisboa i Rio de Janeiro, que es va començar a construir el 1969 per la rambla de Sant Josep. I no s’acabaria fins al 1978, quan es va enllestir el tram de la rambla de Santa Mònica.

Molt abans que l’antic barri de les Drassanes fos rebatejat com a Barri Xino, aquests carrers ja tenien per veïns delinqüents i prostitutes. Aquest sector meridional del Raval havia estat una zona plena de fàbriques i tallers, fins que a mitjans del segle XIX les normatives municipals els van obligar a traslladar-se a Sants o al Poblenou. El buit que hi van deixar va ser aprofitat per les tavernes i les meuques que vivien dels soldats de la propera caserna de les Drassanes. I en pocs anys les seves voreres es van omplir de locals de mala mort, pensions barates i prostíbuls. 

Eduard Sanjuán era un periodista que escrivia al diari El Diluvio, on ens va deixar tot un seguit de cròniques urbanes enteses com a petites instantànies de la Barcelona de fa cent anys. El 1922, la ciutat estava a mig camí de la modernitat. En un dels seus articles descrivia amb entusiasme l’envelat de la Festa Major de Badalona, amb l’interior ple de garlandes de colors. Palau obrer de l’elegància, on centenars de parelles ballaven als acords de l’orquestra. O pujava al cim de Montjuïc per mostrar-nos la metròpoli com un gran hort fet de solcs irregulars, obra d’una mà inexperta. La ciutat vella, caòtica i capriciosa, que provava de racionalitzar-se a l’Eixample.

Aquest estiu ha fet cent anys que es va inaugurar la xarxa d’autobusos urbans a Barcelona. Inicialment per portar els ciutadans a la platja, que en aquells anys començava a convertir-se en una cita anual quan arribava la calor. Tanmateix, els barcelonins ja feia vint anys que coneixien l’exòtic terme autobús. N’havien sentit a parlar des de principis del segle XX, quan es va posar de moda a les principals capitals europees, com París, Londres o Berlín. Es tractava d’una mena de transport col·lectiu que funcionava amb un motor mogut per gasolina. Aquests vehicles ja havien funcionat a la ciutat entre el 1906 i el 1908, propietat de La Catalana, una empresa que regentava línies de carruatges tirats per cavalls. L’experiment no va reeixir, incapaç de competir amb els populars tramvies. Però uns anys després, durant la Primera Guerra Mundial, van aparèixer diverses iniciatives per comunicar amb autobús la capital catalana amb les poblacions de la rodalia, com Esplugues, Santa Coloma de Gramenet, Viladecans o Badalona.

Haver d’agafar un tren per desplaçar-se fins a un barri de Barcelona ja té la seva gràcia, com anar-se’n d’excursió sense motxilla ni brúixola, amb les mans a la butxaca. Entremig de passatgers que van cap a Manresa, jo baixo a l’estació de Torre Baró. Aquest matí de sol espaterrant vaig a dinar a un d’aquells llocs que abundaven en la meva adolescència però que avui són troballes improbables, i per això mateix tan excitants. He quedat amb l’amic Martí Sales, un dels exploradors més actius dels límits de la ciutat que conec, per visitar Vallbona.

Més que una plaça, sembla un xamfrà de l’Eixample amb casetes baixes. El seu aspecte actual el deu a les obres que, des de fa anys, s’emporten lentament l’antiga fesomia del districte de les Corts. Feta miques, la barriada del Camp de la Creu se sobreviu a si mateixa. I la plaça del Carme, d’antuvi el punt central d’aquest veïnat, s’arrapa a les modestes façanes que encara conserva.

Ha desaparegut la xurreria que hi havia al costat de casa meva. Com a molta gent, els xurros em porten records agradables d’un berenar al carrer Petritxol, d’una festa nocturna acabada amb una tassa de xocolata desfeta o de la cançoneta infantil sobre la xurreria del carrer Urgell cantonada Borrell, que són dos carrers que no es creuen mai. Tanmateix, la seva història segueix sent un misteri.

El carrer del Pom d’Or és un d’aquells indrets damnificats per l’obertura de la Via Laietana, amb prou feines uns pocs metres de vorera, darrers supervivents del que havia estat una via d’edificis senyorials i venerables. Antigament s’havia dit d’Arnau de Jonqueres, d’en Rovira i de Vermell dels Abaixadors, tot i que el seu nom actual ja apareix en premsa a principis del segle XIX. Ara són unes poques passes entre la plaça dels Traginers i Sotstinent Navarro, que abans arribaven fins al carrer d’Abaixadors. Deia Joan Amades que aquí hi van obrir les dues primeres fleques decorades que van aparèixer a la ciutat, les façanes de les quals estaven revestides de rajoles amb temàtica agrícola, des de la sembra del blat fins a l’elaboració del pa. I que era on vivia en Cintet de les Robes, que, acompanyat de Josep Anselm Clavé i d’en Burés del Carril, es dedicaven a cantar per tavernes i cafès.

Que treballar per a la família no ha estat mai una bona idea és sabut des que Jesús va deixar la fusteria paterna. El meu pare era ebenista, i dels dos anys que vaig estar amb ell al taller en guardo una forta al·lèrgia als encenalls i a l’olor del vernís. Una història semblant és la que ens explica Carles Armengol en el seu primer llibre, Collado, la maldición de una casa de comidas, la maledicció de pertànyer a un negoci familiar, atrapat en una feina tan esclava i dura com la restauració. Lluny dels panegírics de gurmet i les guies gastronòmiques de moda, en les seves pàgines se’ns explica la rebotiga d’una casa de menjars casolans en un barri situat als límits entre Barcelona i l’Hospitalet, ni carn ni peix, frontera pura i dura. Jo vaig néixer molt a prop d’aquí, i entenc perfectament quan l’amic Carles diu que mai va tenir clar d’on era.

Arriba el bon temps i ve de gust sortir a prendre alguna cosa en una terrassa, al costat del mar. Avui no hi ha població costanera que no disposi de locals on gaudir de la fresca, al damunt de la sorra. Són els populars xiringuitos, uns berenadors a l’aire lliure que es van posar de moda quan la indústria turística del nostre país va començar a fer els seus primers passos, però amb un origen força més antic. L’etimologia d’aquests establiments és confusa, sembla que chiringuito és com en deien antigament al Carib de l’aiguardent de canya, i també del cafè que prenien els treballadors de les plantacions de sucre. Amb el temps, però, aquest nom va passar a designar els petits quioscos on es podien tastar totes dues begudes.

Segur que l’han vist moltes vegades. És un casalot del carrer Regomir, que s’estén entre la casa que allotja la capella de Sant Cristòfol i el carrer de Correu Vell, allà on es forma una placeta improvisada, tan estreta que el número 23 del carrer està posat de cantó. El palau Vilana-Perles continua cobert per unes lones grises, sota les quals resisteix la que fou residència de Ramon de Vilana-Perles, secretari d’Estat de l’arxiduc Carles i marqués de Rialp, un dels homes més importants de la seva època.

De tant en tant, l’amic Martí Sales em treu a passejar i em fa descobrir racons desconeguts i inversemblants a peu de metro. Explorador de mena, el seu instint de poeta el porta a veure les coses diferents i úniques, on d’altres només veuen els suburbis de la ciutat. Fa uns dies em va portar per un territori on aquests límits es difuminen. Entre autovies i magatzems, on es troba l’Hospitalet amb la Zona Franca, resisteix una masia solitària, record de quan tot això eren horts i camps de carxofes. El lloc es diu La Marina de l’Hospitalet i és un restaurant que alimenta diàriament molts treballadors dels polígons industrials, del port i fins i tot de l’aeroport del Prat. En Martí el va localitzar per casualitat, un dia que anava amb la poeta Núria Martínez Vernis i els van confondre amb uns suposats tècnics encarregats de delimitar la frontera entre els dos termes municipals.

Aquesta plaça sempre ha estat una incògnita, un espai de resultat inesperat que mai no ha estat del gust dels barcelonins. Des que tinc ús de raó, l’he vista en obres, mai definitiva, sempre en un procés enervant que no semblava tenir fi. Potser per aquest motiu, avui he vingut a la plaça de les Glòries, a veure la Gran Clariana, que és com han batejat el parc que ha de ser la nova imatge d’aquest perenne no-lloc.