La setmana passada, la detenció dels tripulants de la Flotilla que estava arribant a Gaza amb ajuda humanitària per part del govern israelià, va ser la guspira que va encendre totes les fogueres. Arreu d’Europa, on des de feia setmanes hi havia mostres de rebuig al genocidi comès pel govern de Netanyahu, la gent va sortir al carrer seguint l’impuls que neix a dins de cadascú, i és així com solen generar-se les grans manifestacions col·lectives.

El vuitè aniversari de l’1 d’Octubre ha passat entre la sordina normalitzadora socialista, la convalescència crònica dels partits independentistes protagonistes del 2017, la nostàlgia del tal com érem, el malestar de l’ocasió perduda i la realitat d’un món en guerra que ara relativitza tots aquells anys plens d’afanys. 

Des de Cornellà del Terri, on l'expresident Carles Puigdemont va votar l'1-O, Junts ha celebrat aquest dimarts al vespre el seu acte per commemorar el vuitè aniversari del referèndum de l'1 d'Octubre. Sota el lema "Compromesos amb l'1-O", els juntaires han reivindicat "la vigència del mandat del referèndum" després que l'independentisme hagi perdut la majoria al Parlament i s'han emplaçat a "acabar la feina". Per fer-ho, Puigdemont ha demanat "cuidar" la fórmula que va fer possible l'1-O i ha reivindicat tres "ingredients" que al seu parer són els que el van fer possible: unitat, transversalitat –sense mirar "què pensa, quin origen té o quina religió professa el que tenim al costat"– i mirada de futur. Un missatge que Puigdemont ha repetit aquest dimecres en un missatge a X: "És imperiós que preservem la fórmula de l'1 d'octubre, perquè és la de la victòria". Puigdemont ha defensat l'1-O com un "patrimoni històric" i la "pedra fundacional de la construcció del futur de llibertat".

Els casos del Banc Sabadell, la Fundació la Caixa i el seu hòlding Criteria, la cimentera Molins o Laboratoris Ordes, que han retornat la seu social a Catalunya després que marxessin arran del referèndum de l'1-O no són puntuals, hi ha hagut més moviments. Per primer cop es tenen dades concretes: ja han tornat 681 de les empreses que van traslladar la seva social fora de Catalunya a finals del 2017 i durant el 2018. Així es desprèn de l'últim informe sobre moviments de seus socials de la companyia Informa BD, del grup Cesce, corresponent al primer trimestre del 2025.

Òmnium Cultural, l'ANC i Irídia mouen fitxa per anul·lar l'amnistia concedida als 46 policies nacionals processats per la violència contra els votants de l'1-O a Barcelona. Les entitats han anunciat aquest dijous la presentació de diversos recursos davant del Tribunal Suprem perquè retiri la mesura de gràcia als agents, avalada pel jutjat número 7 de Barcelona i confirmada, més endavant, per l’Audiència de Barcelona. Els escrits a l'alt tribunal acusen els policies de tortures i tractes inhumans i degradants i recorden que es tracta de delictes que no poden ser emparats per la llei d'amnistia.

La repressió a l’1-O ha tingut moltes víctimes, però algunes que no han patit ni la presó ni l'exili han passat més desapercebudes. Entre aquestes hi ha els nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca a qui es va assenyalar i acusar de vexar els fills de guàrdies civils els dies posteriors al referèndum. L’acusació no s’aguantava i el cas va quedar arxivat, però el seu nom continua tacat. Si se’ls busca a Google, apareixen les notícies sobre les acusacions en contra seva i una peça d’El Mundo –que va sortir a portada– on se’ls assenyalava amb nom i cognoms, l’assignatura que impartien i la fotografia de la seva cara. La causa judicial no va anar enlloc, però les acusacions públiques encara són a internet, accessibles a tothom amb un parell de clics a Google. Ara reclamen que s’esborri el rastre digital de la causa arxivada, que es repari el mal que se’ls ha fet i que es prepari un pla per protegir els professors de persecucions pel que diuen a l’aula.

Cada setembre des de fa set anys, els nou professors de l'Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca que van ser assenyalats l'1-O reviuen el calvari judicial que van patir quan se'ls va acusar d'haver vexat els fills de guàrdies civils. La raó? Si els nous alumnes els busquen a Google, els primers resultats que surten són els de la causa judicial contra ells, que va quedar arxivada. També l'article on El Mundo va publicar el seu nom, cognoms i fotografies i que va acabar en una portada que l'aleshores líder de Cs, Albert Rivera, va fer servir per assenyalar-los com a "mestres separatistes". El novembre de 2024 es va tancar l'última carpeta judicial oberta contra els docents, que lamenten el "desgast personal" i "patiment enorme" al llarg d'aquests anys, on s'han sentit sols i sense el suport ni de la Generalitat ni de l'Ajuntament. Ara volen que es faci justícia en dos flancs: d'una banda, esborrant la petjada digital "infame" de les acusacions contra ells a internet i, de l'altra, aconseguint una reparació moral del dany que inclogui un pla per protegir els professors de persecucions pel que expressen a les aules.

Algú sap què ens va passar? Algú sap exactament què va passar els mesos anteriors a l’1-O i els immediatament posteriors? No és que ens manquin relats en què es descriguin amb poca o molta precisió els fets materials més obvis, més visibles, més incontrovertibles. Tampoc no manquen les lectures simplificadores, les aproximacions conspiranoiques i les versions malèvolament esbiaixades i autoexculpatòries. Però, de tot plegat, en la memòria –i en la desmemòria– col·lectiva el que n’ha quedat és un mirall trencat d’interpretacions. Una trencadissa que no només n’ha fragmentat el record, sinó que és feta de peces que ni tan sols encaixen les unes amb les altres. La reconstrucció, ara com ara, sembla impossible.

L'Audiència de Barcelona ha enviat a judici els quatre agents de la Policia Nacional processats per un delicte de lesions en l'operatiu de l'1-O en què Roger Español va perdre un ull per l'impacte d'una pilota de goma. El tribunal ha conclòs que les lesions durant les càrregues a l'Escola Ramon Llull de Barcelona no estan emparades per la llei d'amnistia i, en canvi, sí que l'aplica a Español, que estava acusat d'un delicte d'atemptat contra els agents.

Fins a 45 agents de la Guàrdia Civil d’una tacada eren amnistiats el 15 d'octubre passat. Els beneficiats per l’aplicació en bloc de la llei d’amnistia eren els antiavalots que van carregar sense contemplacions contra els veïns de Dosrius que defensaven l'escola l'1-O. Els afectats van arribar a presentar 27 denúncies per lesions, danys i atemptat de l’autoritat, però totes han estat arxivades. Els veïns agredits, entre ells l'aleshores alcalde, Marc Bosch, que també va ser amnistiat, han presentat recurs contra l'amnistia. També ho ha fet Òmnium, que s'havia personat a la causa.

Dimarts, 3 de desembre. Un comunicat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) dona una de les informacions més esperades dels darrers anys a Catalunya. Molins, el gegant del ciment i la construcció català, torna a portar a Catalunya la seu social, que es va endur a Madrid el 2017 en plena efervescència del Procés. 

L'Ajuntament d'Arenys de Mar prepara una denúncia per estafa contra l'organitzador de l'acte Som 1 d'octubre, que el 28 de setembre va commemorar el setè aniversari del referèndum. Des d'aleshores l'impulsor de l'esdeveniment, Jordi Mateu, ha estat il·localitzable i fins ara no ha pagat milers d'euros en factures dels serveis de tècnics, artistes, empreses de muntatge d'escenaris i altres implicats en l'acte, segons ha avançat La Vanguardia. En declaracions a l'ACN, l'alcalde d'Arenys de Mar, Estanis Forns, ha explicat que preveu presentar la denúncia a la Fiscalia aquesta mateixa setmana. Un cop s'ha fet públic el cas, l'organitzador ha assegurat que ha tingut un problema de salut i s'ha compromès a donar explicacions.

Aquest diumenge ha fet noranta anys del 6 d'Octubre de 1934, data de la proclamació de l'Estat Català (de la República Federal Espanyola) per part del president Companys. Aquesta proclamació va ser la resposta del Govern català a la crispació acumulada durant els mesos anteriors: a l'abril, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia anul·lat la llei de contractes de conreu que havia aprovat el Parlament, en el que suposava una laminació en tota regla de l'autogovern català. Quasi mig any més tard, el nomenament de quatre ministres de la dreta catòlica i pronazi de la CEDA de Gil-Robles dins el govern del Partit Radical del populista Lerroux va donar peu a la vaga general revolucionària del 4 d'octubre, a la qual va donar suport la Generalitat de Catalunya. L'entrada de la dreta amb simpaties feixistes de la CEDA al govern de la República representava un desafiament definitiu a l'autogovern català i al programa de reformes socials del govern presidit per Companys; va ser en aquest context que el president va sortir al balcó de la plaça de la República (ara plaça Sant Jaume) a proclamar l'Estat Català, que vol dir l'assumpció de totes les prerrogatives de govern. Textualment, Companys va dir: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Això va comportar la declaració de l'estat de guerra i la sufocació militar de la revolta (comandada pel general Batet), amb 74 morts i més de 200 ferits a tot Catalunya, i l'empresonament i condemna a trenta anys de presó de Lluís Companys i el seu govern, que serien amnistiats amb la victòria del Front Popular d'esquerres a les eleccions del 16 febrer de 1936. També va suposar la suspensió de l'autonomia catalana, la derogació de l'Estatut de 1932 i el tancament de la Generalitat. L'1 de març de 1936, el president Companys, amnistiat i acabat de sortir de la presó, torna a Barcelona entre multituds, puja novament al balcó de la Generalitat i diu allò: “tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”. El 18 de juliol, amb l'aixecament militar i feixista, esclata la Guerra Civil.

Acabem de commemorar els set anys de l’inoblidable Primer d’Octubre. I aquest dijous commemorem la més gran mobilització que hagi conegut mai el país en contra de la brutalitat policial a què va ser sotmesa la pulsió popular i democràtica de dos dies abans. (I, esclar, de la ignomínia monàrquica). Set anys tan intensos com decebedors per a les expectatives que havia acumulat l’independentisme i en què ens preguntem, recordant la vella cançó de Pete Seeger, “Què se n'ha fet d’aquelles flors?” I, com a la cançó, s’escolta la resposta en el vent: “Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran”.

“Ja han passat set anys de l’1 d’Octubre”, em deia a mi mateix mentre un nou, ràpid, net i funcional vagó de metro de la línia L1 em transportava a tota velocitat d’Universitat a Glòries, i com si algú m’hagués llegit el pensament he començat a sentir “canta y no llores”. La interpretació era a càrrec d’un tercet format per solista, guitarra i trompeta (una trompeta gens estrident, per cert) que han fet una versió tan ben trobada del Cielito lindo que, en contra del que sol passar amb la majoria d’artistes (deixem-ho així) suburbans, he estat a punt de demanar-los un bis, però després de passar el plateret han canviat de vagó a correcuita.

El cas d'Òscar Morros va com anell al dit al relat de la violència que van denunciar les forces de seguretat l'1-O del 2017: un noi atropellava un agent de la Guàrdia Civil a Dosrius. Però l'atropellament va ser fortuït. I la Guàrdia Civil, que aquell dia va provocar una vintena de ferits carregant sense contemplacions contra la gent que defensava l'escola, el va agredir i el va denunciar posteriorment. Ell va ser el primer dels sis detinguts de l'1-O i just la vigília del setè aniversari, acaba de ser amnistiat, segons ha pogut saber l'ARA, després de ser condemnat per un delicte d'atemptat a l'autoritat i de lesions. De res va servir la pericial d'un metge que va concloure que Morros té diagnosticat un trastorn d’espectre autista que l'impedeix mentir o cometre una agressió.

Som a l’espera del desenllaç: el PSC i Esquerra no amaguen la seva disposició a l’acord, representada ahir al més alt nivell per la reunió entre Sánchez i Aragonès al Palau de la Generalitat. La reunió era per solemnitzar un traspàs pactat temps enrere, però Aragonès va demanar a Sánchez que avanci en la qüestió del finançament. Recordin que és difícil, perquè Esquerra no està demanant una millora qualsevol, ni tan sols una "pluja de milions", sinó un canvi en el sistema de finançament de Catalunya, i això, a Espanya, és més difícil que aprovar l’amnistia. (És més difícil, entre altres raons, perquè mentre al País Basc, els socialistes i els populars defensen el concert, que no dona ni un euro de solidaritat a Espanya, els socialistes i els populars catalans han estat fins ara sempre en contra que Catalunya tingui la clau de la caixa). L'acord ha de ser bo, perquè si no Marta Rovira tindrà dificultats perquè l'hi acceptin els militants del partit, que estaran cridats a ratificar-lo o no.

La Fiscalia General de l'Estat xifra en 486 les persones que es poden beneficiar de la llei d'amnistia. Des que es va iniciar la tramitació de la llei, el ministeri públic ha recopilat les causes obertes vinculades al Procés i n'ha identificat 82 que es poden veure afectades per la llei. Això no vol dir necessàriament que la Fiscalia sigui partidària d'aplicar-la en cadascun d'aquests casos, sinó que són susceptibles a tenir un impacte. Entre elles, destaquen la causa del Procés al Tribunal Suprem contra els exiliats, les dues de l'Audiència Nacional per terrorisme –Tsunami Democràtic i CDR– i dues per malversació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –una contra Josep Maria Jové i Lluís Salvadó per l'1-O i una contra el diputat de Junts David Saldoni per presumptament desviar fons de l'Associació Catalana de Municipis.

Ragged Glory és el títol d’un dels grans àlbums de Neil Young, en companyia dels seus camarades Crazy Horse. És de començaments dels anys noranta, i Carles Puigdemont (el Molt Honorable President Carles Puigdemont o MHP Puigdemont, com et corregeixen els seus seguidors quan l’esmentes), com que és rocker, segur que el coneix. 

Fa sis anys que Pedro Sánchez és president i, des de fa només cinc mesos, un fervorós defensor de l'amnistia. Temps suficient per acordar amb l'independentisme la llei que acabarà amb els processos judicials derivats de l'1-O (a canvi de la seva investidura) i, abans, per eliminar el delicte de sedició o concedir els indults (a canvi de l'estabilitat parlamentària). La Moncloa defensa que la seva estratègia a Catalunya, que el 12-M sotmetrà indirectament a votació amb la candidatura de Salvador Illa, ha estat clau per a la "reconciliació" entre els catalans, però aquesta no és ni de bon tros la versió que ha donat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Les condemnes (d'entre 9 i 13 anys de presó per sedició, malversació i desobediència) no van ser, segons els representants de l'Estat, ni desproporcionades ni van conculcar drets fonamentals dels acusats, ni tampoc van representar una ingerència a la llibertat d'expressió. De fet, l'escrit presentat el 12 de març a Estrasburg, al qual ha tingut accés l'ARA, defensa punt per punt la sentència dictada pel tribunal que va presidir Manuel Marchena.