Aquests darrers temps, amb el dia a dia de la tragèdia a la Franja de Gaza, em feia angúnia parlar-ne per telèfon amb l’Anna, malgrat que, jo a Brussel·les i ella a Barcelona, teníem l’hàbit de fer-ho, i intercanviar opinions i tafaneries. Jo sabia perfectament quanta energia, quantes hores, quanta tenacitat (molt a la seva manera) havia dedicat al llarg dels anys a la solidaritat pràctica amb el poble palestí. Ara bé: una cosa és l’esgarrifança i la pena que ens produeixen a tots les imatges a la televisió dels míssils, de les destruccions; una altra és que aquestes imatges les tinguis associades estretament a tantes estades a Gaza, a tants amics i amigues, a tantes esperances, a tants projectes compartits. D’ací el meu escrúpol a parlar-ne amb ella, que deu haver viscut amb un dolor insuportable aquests darrers mesos de guerra criminal.

Anna Balletbò, morta aquest divendres als 81 anys, era una dona persistent. Gràcies a aquest caràcter i a una agenda engreixada al llarg d'anys, des de la fama inesperada per ser l'única parlamentària a la qual els militars van permetre abandonar l'hemicicle el 23-F perquè estava embarassada, va aconseguir celebrar una trobada econòmica, que va fer l'edició número 29 l'any passat. I hi van desfilar els personatges polítics, econòmics i socials més diversos, des de presidents de la Generalitat fins a alts càrrecs i vicepresidents de l'executiu central de tots els colors polítics, sindicalistes, acadèmics o governadors del Banc d'Espanya, entre altres. Ningú li deia que no a Anna Balletbò.