Hi ha realitats que incomoden. No perquè siguin noves, sinó perquè ens recorden allò que preferim no veure. El sensellarisme n’és una. No és una anècdota urbana ni un paisatge inevitable; és el símptoma d’una fallida col·lectiva, d’una societat que ha normalitzat que hi hagi persones que no tenen on dormir. I, encara més greu, que ha començat a dissenyar espais perquè no hi puguin ser.

El desallotjament de les 400 persones que sobrevivien a l’antic institut B9 de Badalona ha posat en evidència la falta de serveis públics capaços de donar resposta ràpida i urgent al sensellarisme, una crisi que afecta almenys 7.000 persones a tot Catalunya. Segons una enquesta a ajuntaments metropolitans i de més de 20.000 habitants que ha fet pública el síndic de greuges, existeixen uns 400 assentaments que donen sostre a més de 2.600 persones. Des del 2022, el Parlament tramita la proposició de llei sobre el sensellarisme que va impulsar Antoni Milian i Massana, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona amb el suport de cinc grans entitats socials.

Ajuntaments catalans han llançat un crit de socors perquè la Generalitat no els deixi sols a l'hora d'atendre les persones que viuen al carrer. Tot i que no hi ha un cens oficial que posi xifres al sensellarisme, s'ha constatat que és un fenomen que ja sobrepassa la corona metropolitana i s'estén per localitats petites de tot el país. Els consistoris comparteixen que, ara per ara, la problemàtica no compta amb prou recursos econòmics.