No és tan habitual que siguin les millors interpretacions les que s'emportin un Oscar. Sovint hi intervenen molts altres elements, un dels quals és el poder estel·lar de la candidata, la seva adequació al que, suposadament, ha de ser una estrella, una categoria indefinible que, segons Jeanine Basinger, es caracteritza per “un físic excepcional, un talent excel·lent, una sèrie de gestos personals, un sex appeal palpable, glamur… i la sort d'estar en el lloc just en el moment adequat”. La irlandesa Jessie Buckley (Killarney, 1989) encarna algunes d'aquestes característiques, però la seva fulgurant carrera sembla exhibir un absolut desdeny per les altres.

La 98a edició dels Oscars ha coronat Una batalla tras otra com la gran triomfadora de la nit. La pel·lícula dirigida per Paul Thomas Anderson s’ha anat imposant al llarg de la cerimònia fins a convertir-se en el gran nom propi d’uns premis marcats pel seu domini, en una gala que també ha deixat números musicals i alguns moments de reivindicació, tot i haver estat bastant dòcil i poc reivindicativa.

Pot ser que The bride! (¡La novia!) tingui com a punt de partida La nòvia de Frankenstein, però no és ni una seqüela, ni un remake, ni un reboot ni cap altra etiqueta afiliada a la lògica franquiciadora de Hollywood. Maggie Gyllenhaal, actriu que mai ha rebutjat el risc (es va revelar amb el romanç sadomasoquista de Secretary) i que a La filla fosca, el seu debut en la direcció, saludava referents com Claire Denis i Lucrecia Martel, planteja el film com un manifest de feminisme pop ferotgement autònom. Això queda clar des de l’obertura, en què Mary Shelley confessa que a Frankenstein només va poder plasmar un fragment d’allò que volia explicar. A continuació, l’espectre de l’escriptora esquerda la diègesi i posseeix literalment el cos d’una prostituta que esdevindrà la protagonista d’una ficció febril.

L'adaptació del llibre de Maggie O'Farrell arrenca amb la protagonista arraulida al bell mig del bosc, contemplada des d'un pla zenital que remarca com encaixa de manera orgànica en la natura, com un nadó al ventre de la mare. La pel·lícula de Chloé Zhao es desvia així de l'inici de la novel·la per subratllar-ne, tanmateix, el seu element singular: la centralitat i la identitat autònoma de la protagonista, l'Agnes, que fins ben avançada la narració no esdevé l'esposa de William Shakespeare. El film marca des del principi com l'Agnes respon a un model de feminitat heterodoxa, però idealitzada en els darrers anys: la dona que no s'ajusta a les convencions socials ni intel·lectuals per connectar amb unes formes d'experiència i coneixement vinculades amb l'entorn natural.