Heu vist cap evidència durant aquests mesos infernals de judici? Jo, només unes quantes evidències que en realitat haurien de ser proves o indicis. Bé, proves que no proven res i indicis de res que justifiqui la presó, però que, en tot cas, no són evidències. Tranquils que ja m’explico.

Aquí STEAM. Així és com s’anomena un programa de la UPC per “despertar vocacions científiques i trencar estereotips” de gènere. Parlant clar: per aconseguir que més noies estudiïn carreres de ciències, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques. I STEAM són les sigles d’aquestes àrees en anglès (science, technology, engineering, arts i mathematics). Fins fa poc es coneixien com a STEM (diuen que hi han afegit les arts perquè s’han adonat que el desenvolupament del pensament creatiu també és important).

La brossa, la porqueria i les escombraries estan tornant a competir per acompanyar determinades feines. Malgrat que no resulta agradable, gràcies a la nova barrabassada verbal de la candidata del PP a la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, podem repassar les diferències entre tanta cosa pudenta.

Llegeixo en un mitjà digital: “L’hegemonia [d’una idea] és com estar pujat a una sínia: arribem a tocar el cel en un instant i, poc després, estem tocant a terra”. Bravo, el seu autor té el corrector informàtic instal·lat, i així ha sabut (¿ho ha descobert avui?) que nòria no existeix en català, és a dir, no surt al diccionari normatiu, malgrat que és d’ús habitual entre la majoria de parlants (inclosos els poc interferits, si encara en queden) i, cosa encara més important, no és gens sospitosa de forana (si no t’ho ha dit abans algun mestretites).

Aquest dimarts serà un bon dia per aparellar-se. Feu cas de la incombustible Plataforma per la Llengua i per Sant Jordi apparelleu-vos. Podeu fer-ho així, amb dues p, amb l’apli que han creat per trobar parella (lingüística, esclar), Apparella’t. El nom juga amb l’anglicisme app, que alguns mitjans –a proposta del periodista tecnològic Albert Cuesta– ens hem proposat de rebatejar com a apli, cosa que el Termcat avala “sempre que se n’acabi generalitzant l’ús”.

“Cal tallar de soca-rel qualsevol brot de racisme”. Podria ser una frase pronunciada ahir, l’any passat o fa tres dècades per algun polític (bé, de Vox, no). Ara bé, sempre després de passar per un corrector professional, ja que el més probable és que el subjecte en qüestió digués “Cal tallar d’arrel...”

Que la intendent Teresa Laplana sigui el cap de turc al judici perquè no es pot defensar (té una causa oberta a l’Audiència), a més d’un li ha semblat una “autèntica villania”. A la tertúlia del bar, perfecte. A la tertúlia d’un mitjà públic, no tant. I ja us podeu imaginar que no ho dic pel què sinó pel com.

A aquestes alçades de judici ja ens hem fet una idea de qui està a l’altura de les circumstàncies i qui no. A aquestes alçades o altures? A l’altura de les circumstàncies o a l’alçada? Per què hi ha dubtes que semblen enquistats pels segles del segles amén? Vinga, agafem el toro per les banyes i posem-hi remei d’una vegada.

Per fi he trobat un instructor de ioga que fa les sessions en català. I, com era de preveure, està preocupat per la llengua. No he tingut la mateixa sort amb els monitors de GAC, zumba, tonificació, body pump, step, body step … Les he provat totes, i tinguin nom català, castellà o urdú, la llengua de les classes sempre és la mateixa.

Aquesta setmana una senadora del PP ha esbombat als quatre vents que això de dedicar diners públics a desenterrar ossos i identificar-los és malgastar. “Però que es calli ja!” Confesseu-ho: ¿és aquest el crit que us surt de l’ànima davant de tanta insensatesa?

Pau Donés va publicar un vídeo fa unes setmanes en què, segons alguns mitjans, deia: “Com molts de vosaltres ja sabeu, aquest 2019 ens aturem”. Semblava que reconegués ja d’entrada que Jarabe de Palo tornarà a pujar als escenaris (¿avui dia hi ha cap grup que plegui per sempre?), però, de fet, no és el que ell va dir exactament. Sí, parlava en castellà, i les paraules textuals eren “este 2019 vamos a parar”. Qui ho va traduir va fer bé substituint l’estructura ir a + infinitiu pel verb en present (també hauria pogut ser en futur). Però el neguit de fer-ho bé (i, sobretot, de no deixar-se endur pel que espontàniament diria, perquè “no és prou català”) el va empènyer a canviar parar per aturar-se, i cagada l’hemus.

Saben què els costarà la carrera abans de fer-la. Per això molts (sobretot joves) prefereixen els VTC als taxis. Heu arrufat el nas? No ho dic pels taxis (o no només), sinó per la carrera. No patiu. Passa a les millors famílies.

Enguany no he seguit el meu propi consell i, a diferència de les meves filles, he demanat deu coses dificiletes a Ses Majestats. Per demanar que no quedi.

L’última campanya del Servei Català de Trànsit (SCT) se centra en la fragilitat dels motoristes. “Tots cometem errors, tots en som responsables”, l’han titulat. N’han fet anuncis a la televisió, falques a la ràdio i també, esclar, piulades a Twitter. Però mentre que a la ràdio o la televisió són peces tancades que segur que s’han mirat i remirat fins a dir prou, les piulades van canviant poc o molt cada vegada, amb el risc d’espifiar-la que això comporta.

Una coneguda cadena de joguines, l’Imaginarium, pretén que faci veure a les meves filles que el Pare Noel els ha escrit una carta. “Veuràs quina cara se li queda quan la llegeixi!” No la veuré perquè no els hi deixaré llegir. Déu me’n guard de descobrir-los que el tal Papà Noel és un frau: ¿com pot ser que a la seva edat encara no sàpiga escriure? Heus aquí alguns fragments de la carta.

Malgrat que no vivim temps gaire alegres, detecto amb sorpresa que cada cop hi ha més catalanoparlants que tenen ganes de fer unes risses. I no ho diuen només davant de dues copes a la barra d’un bar, també hi ha articulistes que ho necessiten escriure. És la típica castellanada que tothom sap que ho és i que deixen anar per fer-se els graciosos. Però poca broma: sabem com n’hem de dir en català?

“Apartir d’ara haureu de pagar l’impost de les hipoteques”, els diu el mag Pedro Sánchez als bancs. “M’importa!” [en to sorneguer], com haurien dit les meves filles de cinc anys. És a dir, que tant se’ls en dona, perquè ja carregaran la mateixa quantitat en un altre concepte d’aquells que la majoria de mortals no sabem què són però que paguem religiosament. Ja he firmat dues hipoteques i confesso que ni sabia que existia aquest impost: només sé que vaig haver de pagar molt.

Confesso que de vegades he dubtat de si és constructiu cada setmana anar denunciant la interferència del castellà en el català. De si no és veritat, com asseguren alguns, que el català està més bé que mai i que hem de ser positius, proactius i assertius i no sé quantes coses més. Ara bé, quan comprovo que hi ha parcel·les de la vida en què el català no hi té res a fer, els dubtes se’m dissipen de cop. I no cal anar-nos-en a la justícia. En coses més terrenals com la moda, el català ni hi és ni se l’espera.