El malestar docent a Catalunya ja no és una percepció opinable, sinó una realitat sostinguda. Fa temps que s’expressa als claustres, als passadissos i, darrerament, als carrers. Les reivindicacions són conegudes: millores salarials, reducció de ràtios, més recursos, menys burocràcia. Són demandes legítimes i necessàries. Però potser no són suficients. Ens movem en les aigües superficials d’una qüestió molt profunda i que encara no hem afrontat amb prou decisió: què vol dir ser docent avui i com es reconeix aquesta professió al llarg del temps?

Sempre fem literatura: quan demanem un cafè, relatem els nostres malestars a un metge, escrivim un mail, insultem (per cert: crida l'atenció la baixa qualitat dels insults en l'actualitat), fem la llista de la compra, donem el condol, declarem el nostre amor etern o circumstancial, renyem el nostre fill o discutim amb la nostra parella.

Dimecres passat, Joan Coscubiela publicava a l'ARA l’article “Malestar docent i sindicalisme”. Un títol alternatiu podia ser “70.000 vaguistes s’equivoquen; jo tinc raó!”, però el paternalisme seria massa evident.

Nick Gibb, el polític anglès que més ha reflexionat sobre educació, ha escrit un dels llibres pedagògicament més estimulants del que portem de segle, Reforming lessons, que porta aquest subtítol: “Per què les escoles angleses han millorat des del 2010 i com s'ha aconseguit”. Gibb va ser ministre d'Educació a l'ombra el 2005, i ministre d'Educació del 2010 al 2012, del 2014 al setembre del 2021 i novament entre l'octubre del 2022 i el novembre del 2023.