La cuina no es pot donar per morta. Encara que a casa va de baixa, en part per l'allau d'alternatives de menjar preparat que es venen com l'antídot davant la manca de temps, cuinar és un acte etern que no pot desaparèixer així com així. És el pronòstic de la veterana cuinera, estudiosa de la cuina i escriptora Rosa Tovar, que es mostra optimista malgrat que veu el panorama mundial "negríssim": recorda que "la vida humana és impossible sense l'alimentació", que no cal recórrer a plats estrambòtics –unes llenties o un caldo poden ser "una meravella"– i confia que la cuina tornarà "per tirar endavant el món una altra vegada".

El 2015 el Nandu Jubany i l’Anna Orte van rebre l'equip de l’ARA a casa seva, a Calldetenes (Osona). Amb motiu dels 30 anys de Can Jubany, hi hem tornat.

Al Mengem hi ha la frase següent com a titular de l’entrevista al cuiner Heston Blumenthal: "Si no anem amb compte, l'Ozempic arruïnarà la indústria de la restauració". Em quedo la frase. L’Ozempic és aquest medicament per a diabètics que “fa aprimar”. Fa aprimar perquè es veu que fa perdre la gana. Al meu voltant tot de gent en pren i diu que ha perdut pes. “Et fa perdre la gana, estàs tip”, et diuen. Jo soc de les que, quan s’han de posar a dieta, opten pel mètode tradicional d’anar alternant vídeos de gent il·luminada que medita i es purifica amb vídeos d’escorxadors i fàbriques d’hamburgueses. Em faig de la secta dels que odien els processats i es fusionen amb el cosmos cada dia de set a nou. Convençuda, passo la maroma.

Soc l’Aurora Mas Galvany, viuda de Massicas, i avui em veig en cor de fer-vos un arròs de verdures. Que a l’estiu és el que va més bé. No embafa. A l’estiu, tothom el troba tan i tan fresquet. És un plat que va bé, perquè de vegades et queda una mica de verdura a la nevera. Que unes bledes, que una carxofa... I fas una netejada de nevera i et queda un arròs... Si el fas amb amor com l’he fet jo!

El gaspatxo i les amanides s'han convertit en la cançó de l'estiu, culinàriament parlant, i són plats que sovint fins i tot es compren preparats. Ara bé, la cuina tradicional catalana estiuenca és molt més rica i té les seves particulars receptes refrescants. Malgrat la calor, també incorpora plats més elaborats, fins i tot per fer suar, que treuen profit de la gran varietat de fruites i verdures que ara regala el camp mediterrani. Amb la creixent globalització gastronòmica, les tradicions culinàries que se'n deriven corren el risc de caure en l'oblit.

Les paraules que el fundador de la Guía Peñín de vins, José Peñín, va expressar recentment en una entrevista amb el diari ARA no han agradat a la Denominació d'Origen (DO) Cava. Segons el veterà escriptor i crític vinícola, la DO Cava "no té sentit" perquè, com que empara diversos territoris de l'estat espanyol, no preserva l'origen català del cava, motiu pel qual caldria "eliminar-la". Davant d'això, el president de la DO Cava, Javier Pagés (Barcelona, 1957), ha volgut respondre a Peñín i parlar sobre la crisi d'aquest escumós.

El nostre calendari està marcat per diverses festes, religioses o populars, amb dolços de tota mena que tenen una forta càrrega simbòlica. Els panellets de Tots Sants, per exemple, neixen de les ofrenes i els àpats que es feien en record dels difunts al segle XVIII. Fem un repàs d’algunes delícies que toca menjar durant els mesos més gèlids de l’any i que són patrimoni dels Països Catalans.  

Patates fregides amb musclos. Aquest és el plat més típic de Brussel·les, que, a més, s'anuncia com a mètode pescaturistes a tots els racons del centre de la ciutat, però no us espanteu. La cuina belga va molt més enllà de la famosa combinació del tubercle i el mol·lusc, tot i que també val (i molt) la pena tastar-los. La capital de la majoria d'institucions de la Unió Europea ha adoptat els millors sabors d'arreu d'Europa i del món sense abandonar els seus, i els paladars poden delectar-s'hi amb menjars molt diversos, d'una gran qualitat i per a totes les butxaques.

Quan ens disposem a gaudir d'un bon àpat acompanyat de vi, no sempre tot són flors i violes. Si qui us està servint o algun comensal està convençut que el vi té tap o fa olor de tap, les coses poden estar anant mal dades. Aquesta expressió no descriu l'element emprat per tapar el vi, sinó que s'utilitza per advertir que el seu contingut no està en òptimes condicions i que convé descartar l'ampolla sencera. L'olor de tap és causada per la presència en taps de suro d'un compost anomenat tricloroanisol o TCA, que pot acabar migrant al vi i afectant-ne negativament l'aroma i el gust. Suposa un dels principals maldecaps per al sector vitivinícola, però ara un estudi científic permet somiar amb tractaments biotecnològics que eliminin l'olor de tap del suro abans que aquest material es destini a tapar el vi.

Fa anys, un lector va escriure'm cercant detalls sobre un misteri que l'havia molestat: "Què passa amb les galetes que menja el Monstre de les Galetes?", em preguntava. El correu electrònic no deia res més. Vaig riure i vaig arxivar la nota a l'armari del meu cervell on van aquestes coses. Fins que em vaig adonar d'alguna cosa: Jo voler galetes. I jo voler respostes.

“Bona tarda, autoritats i sobretot amants del vi o wine lovers, que a mi aquesta paraula em fot una mica de ràbia”, diu en Llucià Ferrer, a l’escenari del Born Centre Cultural, de Barcelona. El públic aplaudeix la Diana Roig, cantant i actriu, protagonista d’una campanya d’amor al vi català que es presenta avui. Acaba de cantar País petit, que no pot ser una cançó més encertada per aquesta nit. Cada cop que la sento ric per dins, perquè no sempre l’he entesa com és. En Llach diu “canto i sempre em sabré malalt d’amor” però jo entenia “canto i sempre en sabré... Malalt d’amor...”.

El juliol, Tashea Channell Younge, cuinera i proveïdora de serveis de banquets a la ciutat de Nova York, va volar a Los Angeles, amb les despeses pagades, per preparar un sopar privat per a 15 persones en una cuina luxosa. Després, va treballar pel jugador de la NFL Noah Brown i alguns dels seus companys d'equip. Unes setmanes després era a Nova York preparant un sopar privat a la llum de la lluna davant del mar, amb pètals de roses i vistes a l'Empire State.

L’oli està de moda. Les reserves cada cop són més limitades, augmenta imparablement el preu i al voltant creix un entramat turístic i gastronòmic que l’ha elevat a la categoria d’or líquid. Una família originària de les Garrigues, vinculada al sector des de fa quatre generacions, va visionar aquest present ara ja fa vint anys. Sense saber-ho, els va ajudar la gran nevada del desembre de 2001 que, després d’assolir temperatures gèlides de -19 °C i gruixos de gairebé un metre, els va obligar a arrencar més de deu mil oliveres centenàries que havien mort. Calia recomençar. Van dissenyar així un nou concepte de cultiu intensiu, modernitzat i adaptat a un regadiu que s’està fent realitat ara amb l’arribada del canal Segarra-Garrigues. I tot plegat, acompanyat d’una constant recerca biotecnològica que pretén adaptar-se al canvi climàtic.

El Toni feia temps que valorava fer un canvi vital. La cafeteria del costat del camp de futbol de Palafrugell anava donant els seus fruits, però amb la Cristina, la seva dona, coincidien que els faltava alguna cosa per acostar-se una mica més a la felicitat. Buscaven construir un nou projecte propi fent un salt de qualitat, un restaurant per treballar el millor producte de la zona, però necessitaven trobar un espai que estigués a l’altura del que s’estaven imaginant. Ara fa uns vuit anys, el Toni va trobar una casa al número 4 del carrer del Forn, a Peratallada, i no va dubtar ni un segon: “Cristina, és aquí. Aquesta és la casa del restaurant”, va dir emocionat a la seva dona. Tres anys més tard, tots dos s'hi van traslladar, s’hi van instal·lar per viure-hi i van engegar tota la maquinària per fer realitat el projecte que havien somiat. Poc després hi van incorporar l’Adrià, que treballava al Molí de l’Escala i que ara és el cap de cuina del restaurant L'Eixida. Tots tres, el Toni González, la Cristina Martínez i l’Adrià Rubio, són l’ànima d’un restaurant que ofereix una cuina excepcional en un entorn idíl·lic.

 El Pedro i el Josep estan orgullosos de moltes coses, però en una coincideixen: de la clientela que han aconseguit en els últims 26 anys. "Són una meravella. Tenim comensals que ja saben que s'acosta el nostre final com a cares visibles del restaurant i ens fan arribar mostres d'agraïment i estima que ens posen la pell de gallina". Tots dos quan entra un client per la porta no hi veuen diners, hi veuen una persona que entra a dinar a casa seva. "Tenim clients des de fa més de vint anys. Més que clients, tenim amics".

Som a l’horta de Lleida en un dels restaurants més icònics i emblemàtics de les comarques de Ponent. Rodejat de fruiters, La Dolceta destaca per la seva cuina senzilla i el caliu de la flama.

El Von Walter és un personatge peculiar, entranyable i un rodamon de la gastronomia, que després d’anys de picar pedra, s'ha fet un nom a l'Empordà. Va néixer al Canadà, els seus pares són del País de Gal·les, i ell ha viscut i cuinat a Mèxic, en algun país de l'Àfrica, Colòmbia i Veneçuela. Però fa trenta-tres anys va aterrar al Baix Empordà, i d'aquí no s'ha mogut. Durant vint-i-dos ha liderat La Pizzeta a Begur i els clients d'aquest local han sigut els primers a descobrir el seu nou lloc al món. Han pogut degustar la seva nova carta, on conviuen plats que resumeixen tota la seva gira mundial. "Estava buscant un lloc tranquil per cuinar tot el que he après aquí i allà i a Esclanyà l'he trobat", confessa alleujat el Von.

L'ARA dina amb els alcaldables a Barcelona. Ada Colau, candidata de Barcelona en Comú escull el restaurant Can Culleretes.

El CEO ha preguntat als catalans pel seu plat preferit i hi ha opinions per a tots els gustos. Però, quin és el teu plat preferit? ¿Apostes per la cuina tradicional catalana o t'agraden els gustos més internacionals?