Dijous vinent farà cinquanta anys de la mort de Francisco Franco. Mentre institucions com el Congrés es preparen per acollir actes que celebraran l'arribada de la democràcia a l'Estat, una part minoritària de la societat civil es prepara per reivindicar l'herència ideològica de la dictadura en un moment de creixent fascinació dels joves pel neofeixisme. Fa una setmana 700 neonazis es van manifestar fent la salutació feixista pel centre de Madrid encaputxats, amb símbols franquistes i lemes racistes convocats per Núcleo Nacional, una de les organitzacions que més captació està fent entre adolescents. Són imatges que previsiblement es repetiran divendres que ve quan Falange ha convocat la seva tradicional marxa d'homenatge a José Antonio Primo de Rivera, el seu fundador.

En plena ofensiva ideològica contra les universitats i el pensament en general, Trump ha trobat una contundent resistència a la Universitat de Harvard, que s’ha negat a acceptar les imposicions que se li exigeixen –amb incidència directa contra la llibertat de recerca i de programació– per rebre finançament de l’Estat. I és alarmant que hagi estat l'única universitat que ha reaccionat sense embuts en defensa de la raó de ser de les institucions universitàries.

La nit electoral, amb la caiguda del govern de França, amb Alternativa per a Alemanya com a segona força a Alemanya, amb la victòria paroxística de Meloni a Itàlia i amb la pujada general de l'extrema dreta, no per esperada menys alarmant, corrobora que les esquerres europees segueixen sense trobar el seu lloc al segle XXI. Però també que la tàctica de les tradicionals dretes liberals, d'incorporar fragments de l'ideari i el discurs de l'extrema dreta per frenar l'extrema dreta, dona just el resultat contrari: alimenta i reforça l'extrema dreta. Macron (que ja va començar per no voler liderat un “partit” sinó un “moviment”, que primer es va dir En Marxa i ara Renaixement, i que a cada bugada de revoltes socials ha anat perdent un llençol de centredreta) s'ha cremat exactament així. Ara setmanes d'incertesa fins a les eleccions legislatives que ha convocat per al dia 30. La personificació d'aquesta dreta especuladora és Ursula von der Leyen, que a pilota passada, i després d'haver fet, per si de cas, totes les picades d'ull possibles a l'extrema dreta, ja torna a convidar a teixir majories liberals i socialdemòcrates, com si aquí no hagués passat res.

La sentimentalitat i la infantilització que, de fa temps, dominen a la política (espanyola, i també catalana) fan aparèixer, de sobte, un individu com Iván Espinosa de los Monteros en el paper de víctima amb la qual es pot empatitzar. No seria estrany que algun canal de televisió suposadament progressista trobés el moment per fer-li una entrevista-massatge que culminés el procés de blanqueig d'un personatge verinós, a la manera del que ja va succeir, en el moment de sortir disparada de Vox, amb la no menys nefasta Macarena Olona. De moment, algun periodista d'alguna capçalera també suposadament progressista ja ha descrit Espinosa de los Monteros en aquests termes: “(...) no tenia, com es veu, cap sentit dins de Vox; és educat, format, accessible, discret, usa els seus arguments, no els atacs personals [sic], li agrada la confrontació directa, no els insults sectaris [sic], no és de cap manera un ultra”. Dit d'una altra manera: si ha estat dirigent i diputat al Congrés d'un partit d'extrema dreta, ha repetit a tort i a dret les soflames d'odi contra els col·lectius que odia sempre l'extrema dreta i s'ha fet un fart d'identificar persones i grups com a enemics de la pàtria que cal abatre, tal com fa l'extrema dreta, no significa en absolut que Iván Espinosa de los Monteros sigui un politicastre d'extrema dreta. Es veu que és un tros de pa que va anar a caure allà per error, guiat per les intencions més nobles, i que finalment ha estat víctima d'aquests abusananos que són Buixadé i Abascal.

Oppenheimer és una història total que abasta l’ego dels científics, la insaciabilitat dels polítics, les enveges gremials, les cares fosques de la gent, les revenges personals, els sentiments de culpabilitat i la distància dramàtica entre intel·ligència i felicitat. I té, com a marc històric, el retrat d’un canvi d’època, la que ens va portar a un planeta condemnat a conviure amb la bomba atòmica que el pot destruir, és a dir, a l’origen del món tal com ja l’hem conegut els que hem anat naixent després d’Hiroshima i Nagasaki el 1945.

L'ascens de l'extremista Giorgia Meloni, que és la favorita a les eleccions italianes, no és només conseqüència de l'habilitat que ha demostrat mutant i adaptant el seu discurs, també és el resultat d'un fracàs de la política institucional que ja anunciaven els governs tecnòcrates. El neofeixisme o postfeixisme –el punt important dels dos termes és el que tenen en comú– dels Germans d'Itàlia no surt del no res. És hereu de Mussolini, a qui massa gent donava per enterrat, i no hauria estat possible sense que el cinisme de Silvio Berlusconi li hagués obert la porta aplanant-li el camí, però té més responsables.

Era l'any 2004. Azione Giovani, les joventuts d'Aliança Nacional, feia el seu tercer congrés i els candidats a presidir l'organització hereva del Moviment Social Italià –fundat per un exministre de Mussolini– eren dos joves cadells, Carlo Fidanza i Giorgia Meloni. Ella es va imposar per quatre vots. Fidanza, eurodiputat de Germans d'Itàlia, va abandonar el partit per la porta del darrere ara fa un any, quan es van descobrir les seves presumptes connexions amb personatges de l'extrema dreta disposats a finançar el partit amb fons opacs. Meloni té ara tots els números per convertir-se en la pròxima presidenta del govern italià.

Quan DV, una estudiant de 24 anys, va decidir amb la parella que no continuaria amb el seu embaràs va haver de recórrer diversos hospitals, superar una consulta amb un especialista i esperar més d'una setmana --“per reflexionar”– abans de poder accedir a la RU486, la píndola abortiva que fins fa uns mesos només se subministrava durant un ingrés hospitalari obligatori de tres dies. Itàlia va aprovar el 1978 la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l'embaràs i permet a les dones avortar en una estructura sanitària pública, però gairebé dos de cada tres metges es declaren objectors. Una anomalia que va fer que el Consell d'Europa condemnés el 2015 el país per violar el dret de les dones a la salut.

Verona no és només l'escenari en què Shakespeare va situar la història tràgica d'amor entre Romeu i Julieta. La ciutat, feu fundacional de la Lliga, és un laboratori polític on l'aliança entre l'extrema dreta i l'integrisme catòlic ha governat durant dècades amb la complicitat de moviments feixistes, racistes i homòfobs. Però la història, com en el relat shakespearià, podria fer un gir inesperat aquest diumenge quan es tanquin les urnes, que hauran de confirmar l'actual alcalde, Federico Sboarina, exponent de la ultradretana Germans d'Itàlia, o triar Damiano Tommasi, exjugador de la selecció italiana de futbol, que es presenta a la segona volta de les eleccions municipals amb el suport d'una coalició d'esquerres.

Vuitanta anys després de la fi de les rondes nocturnes que van sembrar el terror a la Itàlia de Benito Mussolini, el país transalpí observa amb preocupació com ressorgeixen nous grups organitzats per actuar amb violència contra els immigrants i els militants d'esquerres. A la ciutat de Vicenza, al nord del país, la policia va desactivar diverses pàgines d'internet en les quals una banda autoanomenada Blackflag, que podria estar vinculada amb el partit d'extrema dreta Casa Pound, feia una crida a posar fi a "l'escòria estrangera".

1. Procés. “El postfeixisme va minant la democràcia des de dins. La pregunta és fins quan pot resistir”. Ho deia Donatella de Cesare en l’entrevista de Silvia Marimón per a l’ARA. En aquest present continu en què vivim, en què el passat és malenconia i el futur és una inquietant nebulosa, la política ha esdevingut procés –com sabem prou bé a Catalunya–, és a dir, un recorregut de duració indeterminada, sense un conductor que conegui el camí, que va trobant i generant obstacles, regressions i progressos. I costa imaginar el desenllaç per dues raons: perquè el marc global de tot el que passa augmenta els factors d’incertesa i perquè venim d’uns temps en què la idea de progrés era el motor de les propostes i projectes i, en canvi, ara ens costa trobar les eines per entendre i bellugar-nos en un món sense promesa, és a dir, sense futur.

L’auge de l’extrema dreta inquieta. Es nota a les llibreries, on cada cada vegada abunden més els títols que analitzen com els nous feixismes s’escampen com una taca d’oli. Neofascismo. La bestia neoliberal (Siglo XXI) té la singularitat que reuneix les mirades de professors de diferents disciplines, des de l’antropologia fins al dret, passant per la teologia i la sociologia, de diverses universitats espanyoles, equatorianes, brasileres, colombianes i argentines. L’objectiu, com destaquen els autors, és “combatre els discursos de la ultradreta”. El llibre aborda la qüestió del feixisme sense oblidar el seu estret lligam amb les noves formes de capitalisme.

Els ciutadans assistim aquests anys a un nou repartiment de les cartes del poder, després d’unes dècades en què la democràcia liberal dominava la partida amb la seva mà guanyadora. Els canvis tecnològics, la globalització i l’esgotament del model anterior han acabat propiciant tot de fenòmens que perfilen l’ombra d’un núvol sobre les democràcies. El filòsof Josep Ramoneda, col·laborador d’aquest diari i membre del seu consell editorial, aborda aquesta incertesa en un assaig que es podrà adquirir amb l’ARA aquest cap de setmana, al preu de cinc euros.

El Govern català ha aprovat un acord marc per adoptar mesures per frenar l'activitat de grups neofeixistes a Catalunya i de la Fundación Francisco Franco. Així ho ha anunciat en una roda de premsa aquest dimarts la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, que ha explicat que el Govern català pretén complir una resolució del Parlament Europeu sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa.

El Govern ha aprovat un acord marc per adoptar mesures per frenar l'activitat de grups neofeixistes a Catalunya i de la Fundación Francisco Franco. Així ho ha anunciat en una roda de premsa aquest dimarts la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, que ha explicat que el Govern pretén complir una resolució del Parlament Europeu sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa.

El fiscal especial antiodi de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, reclama fins a onze anys de presó per a deu membres d'una trama que, segons l'escrit d'acusació, es dedicava a vendre marxandatge i música neonazi i que va facturar 2,5 milions d'euros entre el 2007 i el 2011. Aguilar els acusa pels delictes d'associació il·lícita; incitació a l'odi i difusió d'idees que pretenen rehabilitar el genocidi, i tinença d'armes prohibides.