Amb honestedat i sense endolciments que no farien per ella, Natza Farré (Barcelona, 1972) recull a L'última vegada que et dic adeu (Angle Editorial) les seves vivències com a germana d'un drogoaddicte. Una novel·la autobiogràfica que explora les relacions familiars, la culpa i el silenci que va envoltar uns anys en què molts joves van lligar la seva existència a les drogues.

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la definició d'heroïna pot ser: "Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc". Però també: "Derivat diacetil de la morfina, de fórmula C₂₁H₂₃NO₅, de la qual és obtingut per tractament d’aquesta amb anhídrid acètic, i el consum del qual crea dependència".

Quin grau d'expertesa consideres que tens sobre el vi?

La periodista i escriptora Natza Farré admet que ja de petita va tenir consciència de com eren d'importants els diners per a la seva independència: “De nena, comprava gominoles i muntava una botiga a casa per revendre-les als meus germans amb l’objectiu de treure uns diners pel meu compte. Però era molt dolenta i no acabava fent negoci”. Tal com explica Farré, ella prové d’una família on els seus pares tenien professions liberals; el seu pare era pediatre i la seva mare infermera, i tenien una consulta a casa. “En gran mesura, era la meva mare qui gestionava l’economia familiar”, afirma.

Tenim el caganer, tenim el tió i tenim el Patufet, un nen que surt d'un pet d'una vaca. ¿Pot ser que els catalans tinguem una fília especial per la merda? "Som l'única cultura que posa algú cagant en una cosa tan sagrada com el pessebre –aventura el guionista i escriptor Martín Piñol–. ¿O pot ser que sigui perquè els catalans hem viscut en la merda durant segles?", planteja. Per al·lusions al tema religiós, respon Judit Martín: "Desmenteixo la hipòtesi. La meva mitja família catalana ho troba molt barroer. I a mi m'incomoda", afirma l'humorista, que podem trobar al Polònia, a l'Està passant "i al jutjat de primera instància número cinc", bromeja en referència a la denúncia pel gag de la Mare de Déu del Rocío. "Un humorista sap que està fent bé la seva feina perquè tard o d'hora li arriba una demanda d'Abogados Cristianos", havia dit Kike García, ànima de La Llama juntament amb Abi Enrech, la llibreria d'humor que aquest divendres ha muntat una festa d'humor a les Cotxeres de Sants, on s'ha fet el debat d'Humor i merda.

Una de les seccions revelació d’aquesta temporada a l’Està passant ha sigut, sense cap mena de dubte, la de la Natza Farré alliçonant el Toni Soler i l’Òscar Andreu sobre aspectes que tenen a veure amb el xoc generacional. La periodista aplica en el seu discurs una perspectiva de gènere que converteix la conversa en un intercanvi de dards i burles. És original perquè no busca l’acudit sinó el to distès. I d’aquí en surt un humor més natural. Permet navegar per qüestions feministes incloent-hi l’esperit atiador dels homes que fan l’orni, desdramatitzant arguments amb actitud foteta. I Farré, en comptes d’optar per la reacció combativa, els desactiva amb sarcasme tirant per terra els seus raonaments i actituds. El to de la periodista, ferm, convincent, de qui està de tornada de tot, sense ganes de fer-se la simpàtica i amb tendència a l’atzagaiada li atribueix un rol peculiar a la televisió en general i a TV3 en concret.

“El Llop no fa mal a ningú. Qui fa mal és la gent que deixa persones com la meva àvia, que ha treballat tota la vida, sense una pensió digna”, diu La Caputxeta a Que no t’expliquin contes!, escrit per Natza Farré i il·lustrat per Gala Pont. És un llibre per a infants que fa un viatge crític per uns quants contes tradicionals, tot capgirant-los amb molta imaginació.

Aquest diumenge, Antoni Bassas entrevista la Natza Farré. Acaba de publicar el seu últim llibre titulat 'Tinc algunes certes i molts dubtes'.

La Natza Farré i Maduell (Barcelona, 1972), ha pres algunes decisions importants els darrers temps: ha deixat La competència, de RAC1, ha entrat a formar part de la nova junta directiva d’Òmnium i acaba de publicar el llibre Tinc algunes certeses i molts dubtes (Ara Llibres), que recull una seixantena d’articles que ha publicat a l’ARA. Entre les certeses, que és feminista perquè no es pot ser una altra cosa, i entre els dubtes, com fer-ho per culminar la independència de Catalunya. La Natza és tal com se la veu en públic, una persona sense gaires pèls a la llengua, que no vol dir que no pugui ser molt afectuosa, com comproven (a vegades amb sorpresa) els que la tracten de més a la vora. I si una fada cuqui i patriarcal li vingués a concedir un desig, no l’engegaria, sinó que probablement li demanaria poder tenir les converses que van quedar pendents amb el seu pare, el doctor Farré, que va morir quan ella tenia 20 anys.

Amb el llibre Curs de feminisme per microones (ARA Llibres), Natza Farré va clavar un cop a la taula per reforçar el paper del feminisme a la nostra societat. Sense embuts, sense mitges tintes, sense por. Amb humor. Imprescindible, urgent i a la vena. Un curs de feminisme exprés, amb raons i arguments, dades i exemples i, també, humor, ironia i un punt de sarcasme. El llibre de Natza Farré, que es pot aconseguir amb l'ARA, és una obra necessària que denuncia el masclisme encobert en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana –l’educació, la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació, la política...– i que crida a fer-hi front d’una manera radical: amb una revolució, la revolució feminista del segle XXI que ho canviarà tot, perquè canviarà les dones.

És molt difícil recórrer l'exposició Feminista havies de ser i no indignar-se. Les dades i els testimonis que ofereix mostren la discriminació sistemàtica que pateix més de la meitat de la població mundial només pel fet de ser dona. Ho fa amb una estètica colorista i juganera, una certa ironia i múltiples recursos multimèdia, però amb dades aclaparadores i idees molt clares. "Volem conscienciar sobre tot allò que ens passa, recordar que passa cada dia; expliquem les misèries però el missatge és que podem revertir les coses, que no ens hem de resignar que això continuï passant", diu la periodista i comunicadora Natza Farré, comissària de l'exposició, que es pot veure fins al 29 de novembre al Palau Robert. Un dilluns al matí, a l'exposició hi ha una quinzena de dones, d'edats molt diferents, i un home. Tot comença amb una poma immensa, la que suposadament va mossegar Eva -així va ser com el cristianisme va culpar una dona d'haver apartat la humanitat del paradís- i acaba amb els nombrosos testimonis que han aportat la seva història a través de la web Feministahaviesdeser.cat.

No he sentit el discurs del rei ni he menjat canelons. No m’agraden cap de les dues coses, tot i que em veig més capaç de menjar canelons. Voldria acabar l’any amb una mica de pau estomacal però sucumbeixo a les neules, als polvorons i a llegir notícies desagradables. Miro de pair tot el que ha passat el 2018 però desisteixo. Es necessiten anys per pair un sol dia. El nostre ritme no està fet per als humans.

La Dolors em diu que a la presó pot fer dues hores de natació a la setmana. Quan va arribar només en podia fer una. Les dones que hi ha al centre penitenciari de Puig de les Basses són minoria i per aquest fet i, sense que tingui cap mena de sentit, només els tocava una hora de piscina, mentre que els homes en tenien dues. “A la presó també se’ns discrimina, a les dones”, em diu a través d’aquell vidre espantós que ens prohibeix el tacte. Ho va denunciar i ara les dones tenen el mateix dret de piscina que els homes. Una altra lluita que ha guanyat la consellera. Jo la recullo mentalment i me l’apunto. Com totes les coses que ens ha dit i que no puc oblidar d’aquesta visita. No havíem parlat mai abans i totes les seves paraules, que han estat moltes, s’han anat guardant en un espai dins meu que em recorden tota la humanitat de què som capaces les persones. Un vidre no ens ha deixat abraçar-nos. Però amb les paraules fem el gestos i em promet una abraçada física llarguíssima quan sigui lliure. No guanyaran ni la impotència ni les llàgrimes de veure una dona justa tancada en un sistema injust. Guanyarà la persistència i la memòria. Guanyarà la profunda complicitat de la seva mirada. La seva força allà dins durant 174 dies és un far precís que s’amaga, lluminós, entre aquestes parets fosques del seu estimat Empordà. Que el torni a veure sense reixes i pugui tornar a sentir la seva olor és un dels objectius principals de totes les persones que estimem la llibertat i que ara, més que mai, som conscients de la seva importància vital. De les petites coses, dels reptes més gegants. No defallim. Som la Dolors.

Vaig pel carrer i sento un nen plorant desesperadament. “Et vaig dir que et comprava una piruleta si et portaves bé. No t’has portat bé. Doncs no hi ha piruleta”, li diu el seu pare. I el nen continua plorant desesperadament. Normal. Què vol dir portar-se bé?

El cop que ha rebut la credibilitat de la justícia espanyola per la condemna a un grup de delinqüents coneguts com la Manada és gran. Els han condemnat per abús sexual i la majoria no ho entenem. I no ho entenem perquè a la sentència es diu: “Rodeada por cinco varones, de edades muy superiores y fuerte complexión, la denunciante sintió un intenso agobio y desasosiego, que le produjo estupor y le hizo adoptar una actitud de sometimiento y pasividad, determinándole a hacer lo que los procesados le decían que hiciera”.

Saben que és il·legal. Però és el que ella volia, i no estan disposades a deixar de complir el seu últim desig. La mare ha mort, i les seves tres filles han d’enterrar-la al càmping on anaven de petites. La coreògrafa, ballarina i pintora Vero Cendoya dirigeix If, un espectacle a partir d’un text de la periodista i escriptora Natza Farré que barreja l’humor esbojarrat amb la cruesa i que es podrà veure a la Sala Àtrium de Barcelona fins al 18 de febrer. If és la història dels desitjos no satisfets de les tres germanes. Una confessió sobre tot allò que haurien volgut fer amb les seves vides i no van aconseguir.

E n Carles Capdevila va practicar tota la vida allò que la distància més curta entre dues persones és un somriure. El seu somriure, a més a més, arrencava riallades. L’ARA ha reunit Toni Soler, Natza Farré i Guillem Sans per parlar del sentit de l’humor d’en Capdevila i de l’humor en general. A continuació els oferim una versió editada de la conversa. No se la perdin sencera a l’Ara.cat.

Antoni Bassas modera un debat sobre el paper que juga l'humor en la comunicació gràcies a l'obra de Carles Capdevila. Toni Soler, Natza Farré i Guillem Sans reflexionen també sobre la funció terapèutica de l'humor. Aquest debat el trobareu a l'Ara Diumenge d'aquest cap de setmana.