«Soc la Carme Colomina, periodista, columnista a l’ARA i investigadora al CIDOB, i durant aquesta hora que comença soc aquí per respondre les vostres preguntes». Amb aquestes paraules iniciava la seva participació a l'actiu grup de Telegram del Club Prèmium de l’ARA. Nombrosos subscriptors van tenallar-la amb preguntes. Va ser una activitat non-stop, que Colomina va entomar amb professionalitat i humor –"he tingut temps de fer un glop d’aigua i tot", va dir entre resposta i resposta–, que va posar de manifest, un cop més, la preocupació que tenim per les decisions que està prenent l’insurrecte que està desballestant el sistema democràtic dels Estats Units. "El negacionisme és una part important de l’agenda ideològica de Trump", va posar de manifest Colomina, i va recordar que "encara no ha acceptat que va perdre les eleccions del 2020".

CONNIVÈNCIA. La imatge de Jean-Claude Juncker, aleshores president de la Comissió Europea, anunciant que “ve el dictador” i alçant el braç dret per rebre Viktor Orbán és una de tantes salutacions estranyes, cíniques i, a vegades, vergonyoses que formen part del repertori que va deixar el luxemburguès. Era el 22 de maig del 2015, els líders europeus es reunien a Riga i Juncker rebia el primer ministre d’Hongria com a “dictador”, amb plantofada afectuosa (marca de la casa) i empenta inclosa. Fa sis anys d’aquell espectacle, d’aquella constatació en veu alta de la deriva autoritària d’Orbán, d’aquella connivència disfressada de broma i manyac, incòmoda per a alguns dels que sortien en aquella foto, però plenament acceptada.

EVASIÓ. Els gegants nord-americans Apple, Microsoft i Facebook, i les alemanyes Allianz o Zalando, tenen la seu fiscal a Irlanda; la italiana Fiat va rebre milions d’euros en ajudes d’estat a Luxemburg, i Starbucks ha estat denunciada per enginyeria fiscal al Regne Unit i als Països Baixos. Ara s’ha sabut, a més, que dels 315.000 milions de dòlars de beneficis que la subsidiària irlandesa de Microsoft va tenir l’any passat no en va pagar ni un en impostos a l’illa perquè l’empresa “resideix” a les illes Bermudes, un altre paradís fiscal.

ERRORS. Ara és Ursula von der Leyen qui ha estat acusada d’“amateurisme” per l’última tempesta protocol·lària de Brussel·les. La presidenta de la Comissió ha hagut de reconèixer l’error d’haver deixat que fos el seu cap de gabinet qui declinés una invitació formal del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, a participar en la celebració del 30 aniversari de la independència del país, prevista per a finals d’agost. Un desaire comunicat pel número dos de Von der Leyen, al·legant motius d’agenda, quan el moviment de tropes russes a la regió ja havia començat. En plena escalada de la tensió entre Kíev i Moscou, la Comissió havia de sortir a donar explicacions de relliscades diplomàtiques. Mentrestant, l’agenda internacional de Zelenski ja s’havia posat en marxa amb trucades al secretari general de l’OTAN i al president del Consell, Charles Michel, i amb una reunió presencial amb Emmanuel Macron a l’Elisi i, després, videoconferència conjunta amb la cancellera Angela Merkel.

DIVISIONS. Davant l’emergència, Europa busca culpables. Amb el cop de la tercera onada de la pandèmia, els països de la UE tornen a reaccionar empesos pel pànic, enfonsats en les seves pròpies crisis: pel desgast de governar; per la crisi de legitimitat que comporta l’encadenament de controls, restriccions, tocs de queda i distàncies imposades; per la limitada resposta d’auxili econòmic als negocis i als autònoms en alguns països comunitaris, mentre la política es perd en la picabaralla pel control d’uns fons que encara no se sap quan arribaran.

ACCEPTATS. Andalusia, Múrcia, Madrid, Castella i Lleó. A poc a poc, Vox es va consolidant en el paper de soci possible en coalicions de govern o en part imprescindible d’algunes geometries parlamentàries; normalitza discursos i magnifica debats creats artificialment per després aparèixer com els únics que tenen respostes contundents contra consensos que fa tres dies no es discutien.

DESMEMÒRIA. La memòria no parla només del passat. Els relats oficials sobre el món d’ahir expliquen, sobretot, els mals d’avui. I aquí estem: quaranta anys després d’aquell 23-F; d’aquell principi d’involució d’un procés de descentralització tendre i amb pocs creients. Quaranta anys després, antics protagonistes de cops armats són homenatjats enmig de silencis que basteixen relats oficials de superació d’un passat que no ha acabat de passar mai. Complicitats de punt final que continuen vigents. Avui encara s’intenta judicialitzar la recuperació de la memòria històrica a Espanya i la família Franco presenta demandes per atacs al seu dret a l’honor mentre cobra indemnitzacions de l’Estat.

AVENÇOS. El món postcovid es comença a intuir. És només una idea. Una voluntat. Però, de cop, és com si aquest experiment social a què ens ha sotmès la pandèmia avancés cap a una nova fase. Pensem només en l’última setmana, en com s’han concentrat els esdeveniments; canvis polítics per al dia després. La Xina, Rússia, el Regne Unit, els Estats Units, de manera excepcional, han començat o autoritzat la vacunació contra el virus del covid-19. A la Unió Europea és qüestió de setmanes que arribin també les primeres autoritzacions. Comença una nova cursa: la científica i la política; i un nou risc d’ampliar desigualtats.

FRONTERES. El Regne Unit ha accelerat la deportació de demandants d’asil. A partir de l’1 de gener, el Brexit serà una realitat a tots els efectes i el govern britànic es quedarà sense el recurs del retorn immediat al continent. La maquinària de les expulsions s’ha activat saltant-se garanties, drets i evidències. Segons algunes organitzacions no governamentals, l’executiu de Boris Johnson no ha respectat ni l’ordre judicial que obliga a estudiar tots els casos de víctimes de tortura i de tràfic de persones. El diari The Guardian publica que per a aquesta setmana ja hi hauria planejats dos vols a Alemanya i un a França, amb possibles escales a Àustria, Polònia, Espanya i Lituània. Les polítiques de gestió de xifres s’imposen des del menyspreu a la vida i les experiències traumàtiques de molts d’aquests migrants o sol·licitants d’asil, alguns dels quals expliquen com en el llarg recorregut des del Sudan o Síria fins al Regne Unit han patit abusos, explotació, els han venut com a mercaderia al servei de bandes de traficants i arrosseguen les ferides físiques i mentals d’un llarg viatge que encara no s’ha acabat.

TRANSICIÓ. El llarg adeu de Trump s’ha convertit en la caricatura maldestra d’aquest interregne; d’aquesta llarga ressaca entre dos mons: un aferrat al poder que ha tingut i l’altre encara massa imprecís per anunciar-lo. Mentre els Estats Units estiren la incertesa, el vell ordre també fa recompte de danys. El comerç mundial caurà aquest any gairebé un 10%, segons acaba de publicar l’Organització Mundial del Comerç, i aquesta contracció serà més pronunciada a Europa i Nord-amèrica. La globalització està en transformació. En part per la pandèmia i la sobtada interrupció de les cadenes de valor globals que va provocar, però també per la consolidació d’un replegament que havia començat molt abans, amb la crisi econòmica.

RECUPERACIÓ. La Xina ha anunciat que ja creix al 4,9%. És veritat que hi ha analistes que posen en dubte la solidesa i la durabilitat d’aquesta reactivació econòmica, que recorden l’envelliment de la seva població o el deute de països en crisi que tenen per cobrar i que asseguren que, encara que les fàbriques tornin a produir, el motor del món continua engripat i el ritme de les exportacions topa amb les ganes d’Occident de rebaixar la seva dependència xinesa. Però Pequín ja pot anunciar que s’ha recuperat de la pandèmia. Quan Donald Trump fa campanya electoral encara culpant el “virus xinès” dels seus mals, la distància del Pacífic s’eixampla. Mentre els Estats Units encaren l’elecció presidencial més enrarida de la seva història recent, les grans ciutats xineses van recuperant la normalitat necessària per apuntalar el relat de l’efectivitat del seu autoritarisme repressiu.

INCERTESA. El virus no deixa cap marge per a la frivolitat. Només cal veure l’últim vídeo de Donald Trump. Més vulnerable. Menys ataronjat. Afeblit per una pandèmia que va negar, menystenir i relativitzar -depenent del moment-. Víctima del menyspreu a les mesures de protecció que havia ridiculitzat. La realitat li ha passat per sobre, com a tots nosaltres, arrossegats per una sotragada històrica i pels girs de guió constants.

ESCOLA. És la fi d’un parèntesi molt llarg i el començament d’una altra realitat en suspens; d’una existència feta d’intents de construir noves rutines carregades d’interrogants. Embastem el retorn. Hem omplert motxilles i hem posat el nom a les llibretes. Hem rellegit les mesures de seguretat i hem firmat declaracions de responsabilitat. Ens preparem per a les classes híbrides i la presencialitat per torns. Però, per sobre de tanta fragilitat, hi ha les ganes de retrobar-se. De veure els amics de carn i os. De tornar a trepitjar les aules. Del xivarri dels passadissos i del pati d’escola, probablement esmorteït per les limitacions de grups més reduïts i estancs. Necessitem reconeixe’ns i explicar-nos coses, encara que sigui a través d’una mascareta. Tenim ganes de recuperar una part del nostre món. És un recomençar precari i alhora vital.

CONFRONTACIÓ. L’estiu del 2017 una campanya promocional de l’Associació Nacional del Rifle als Estats Units anunciava la seva determinació de no rendir-se en silenci davant les elits que “amenacen” la seva “supervivència”. Sobre imatges de violència contra la policia, hooligans trencant aparadors o manifestants cremant la bandera nord-americana, la portaveu de l’associació amenaçava “les elits mediàtiques” enxampades encenent la guspira que ara crema al carrer. “Nosaltres, el poble, ja en tenim prou del vostre relat, la vostra propaganda i les vostres notícies falses”, denunciava en nom d’un dels grups de pressió més influents de la política nord-americana. Aquella successió d’imatges són avui, altre cop, a tots els informatius del país. No és un anunci. És una confrontació: protestes al carrer, patrulles de civils armats imposant la seva justícia, i un president que fa costat a veïns que branden els seus rifles per defensar la propietat privada i justifica el policia que atura a trets un ciutadà afroamericà desarmat.

REPRESSIÓ. De les biblioteques de Hong Kong n’han començat a desaparèixer llibres escrits per militants de la lluita per la democràcia. La censura es reforça emparada per la nova llei de seguretat nacional imposada pel règim xinès. La policia arresta els que porten símbols en favor de la independència de l’antiga colònia britànica. Parlar de “consciència” es considera una “incitació a la subversió”. Pequín ha institucionalitzat l’aniquilació cultural i política. La llei del més fort permet perseguir els “enemics del règim”, censurar les idees i aniquilar llibertats civils d’un territori que no està legalment sota el domini total de la Xina. El cop de força de Pequín es carrega, de cop, els 27 anys que encara faltaven, en teoria, fins que la sobirania hongkonguesa s’hagués de dissoldre per complet en el sistema únic que imposa el règim xinès.

ESTATS UNITS. Donald Trump ha aixecat un altre mur. Una tanca gegant envolta la Casa Blanca, convertida en búnquer d’un poder autocràtic i refugi d’un president, autoproclamat garant de “la llei i l’ordre”, que amenaça amb enviar l’exèrcit contra la gent. El president de la confrontació ja té el seu adversari definitiu: l’Amèrica revoltada contra les desigualtats, el racisme i la violència d’un sistema que ha instituït que no totes les vides valen el mateix.

PROTESTES. Després de Trump, quedarà la desfeta. Un país trencat. La mort de George Floyd, asfixiat pel genoll d’un policia de Minneapolis que l’immobilitzava pel coll mentre ell intentava dir que no podia respirar, ha encès una nova onada de protestes, que s’escampen per moltes grans ciutats dels Estats Units. És el mateix “I can’t breath ” d’Eric Garner, mort a Staten Island, a Nova York, el 2014, reduït per la policia. Una altra víctima -com moltes altres- d’una violència i un racisme estructural; d’un sistema on no totes les vides valen el mateix, on depenen de l’origen, la raça o el barri on viuen. “En molts sentits, els vestigis més odiosos de l’esclavitud han persistit a Amèrica fins als nostres dies, i aquestes últimes tragèdies són simplement una contínua manifestació d’aquest terrible i brutal llegat”, escriu John Allen, president del centre d’anàlisi Brookings. És un llegat antic. Una fractura social que determina, en aquests moments, que els afroamericans, fins i tot allà on són minoria, registrin entre el 50% i el 70% de les morts per coronavirus (a Chicago, a Washington DC o a Geòrgia).

En plena negociació econòmica pel futur pressupost de la Unió Europea, el Tribunal Constitucional alemany ha obert també la confrontació institucional. La recent sentència del Tribunal de Karlsruhe és una amenaça al pla d’estímuls anunciat pel Banc Central Europeu davant la crisi del coronavirus. Però, sobretot, és el recordatori d’una qüestió que s’arrossega des de fa temps a la Unió, que s’ha magnificat amb cada nou pas d’integració econòmica que s’ha fet des de la crisi del 2008 i que continua pendent: qui se supedita a qui a la UE? A l’Europa intergovernamental d’Angela Merkel i del nacionalisme populista de governs com el d’Hongria o Polònia, la pregunta és cada cop més transcendent.