Diumenge, TV3 va estrenar Dia u, la sèrie que van promocionar en el context del Mobile World Congress per aprofitar l’atmosfera futurista que ens satura durant aquelles dates. Es tracta d’un thriller tecnològic de diàlegs simples i precaris, ple de clixés i amb interpretacions afectades perquè a l’espectador li resulti més fàcil connectar amb la història. Aspira a l’efectisme del suspens, però amb tot molt ben trituradet perquè s’entengui. La trama es desenvolupa a Barcelona, amb la participació d’actors catalans. Una postal grandiloqüent i moderna de la ciutat, però amb una singularitat: no hi ha ni rastre del català més enllà del doblatge que s’hi ha afegit després. Dia u és una sèrie concebuda plenament en castellà, en tots els sentits, i TV3 només sembla haver-hi aportat el doblatge. És a dir, és una capa afegida a posteriori que provoca aquella artificialitat que grinyola. Els actors catalans treballen en castellà i només uns quants s’han doblat a ells mateixos. Els altres apareixen amb una veu prestada i un to impostat que et distancia de l’acció. La desaparició del català va més enllà de la llengua dels personatges. Totes les pantalles i interfícies que hi apareixen, que són moltes, tenen els textos escrits en castellà. Per tant, ja no es tracta només dels condicionants del rodatge: les pantalles són una qüestió de postproducció, i ni així s’ha pogut incorporar el català. Ja podem anar reclamant el català en els ginys tecnològics, que la sèrie vinculada al Mobile normalitza el castellà com a llengua per comunicar-se amb les màquines. A més, a Amazon Prime Vídeo, la plataforma que distribueix la sèrie internacionalment, no es dona l’opció del doblatge en català. S’entén que l’exclusiva se l’ha quedat 3Cat, però aleshores el català queda fora del circuit, relegant la nostra llengua a l’àmbit local. Queda clara, doncs, la jerarquia que s’estableix entre els dos idiomes.

Una noia de família humil i molt treballadora, un noi ric acostumat a tenir-ho tot i una escola d'alt nivell com a rerefons. Aquests són, a grans trets, els principals elements de l'últim fenomen viral de les plataformes, Maxton Hall, una sèrie alemanya que triomfa a Amazon i que ja és la producció internacional de més èxit del servei de streaming. Curiosament, malgrat que es tracta d'un producte alemany, l'acció passa a Anglaterra i la protagonista té com a objectiu vital estudiar a la Universitat d'Oxford. Aquesta vinculació entre produccions germàniques i escenaris anglesos no és nova: molts dels telefilms alemanys de sobretaula tenen lloc en paratges britànics com ara Cornualla (un exemple són totes les adaptacions dels llibres romàntics de Rosamunde Pilcher).

O bé s'ha de tenir moltes coses a explicar, o bé un gran amor propi. També és possible que siguin totes dues coses a la vegada. En una mateixa setmana, Jennifer Lopez traurà un àlbum, un videoclip de gairebé una hora i un documental sobre els seus últims vint anys de la seva vida. Per presentar el seu macroprojecte autoreferencial i romàntic, el film musical This is me...Now: a love story, l'estrella ha triat una data pròxima a Sant Valentí, el dia dels enamorats en el món anglosaxó. Aquest dimarts, una Jennifer Lopez vestida de gala i acompanyada per Ben Affleck, el seu marit i part activa d'aquesta nova aventura artística, donava a conèixer la seva gran odissea cinemàtica, que es podrà veure a Amazon Prime a partir d'aquest divendres.

Fa gairebé dos anys la cantant canadenca Céline Dion va haver de deixar la seva carrera artística en un segon pla després de ser diagnosticada amb la síndrome de la persona rígida, una malaltia neurològica que causa rigidesa muscular progressiva i espasmes. Tot i les dificultats per continuar actuant, la intèrpret de My heart will go on fa temps que treballa per tornar als escenaris, una lluita que mostrarà en un documental que es podrà veure a Amazon Prime i que es titularà I am: Céline Dion.

Costa entendre les raons que han portat Saltburn (Prime Video) a convertir-se en la producció que els mitjans estan venent com un fenomen. Dues hores de pel·lícula que més val que dediqueu a qualsevol altre propòsit abans que perdre el temps amb aquesta farsa pretensiosa i ridícula. Una ficció amb ínfules d’El talent de Mr. Ripley, però que en realitat s’acosta més a un conglomerat de vídeos per fer córrer a les xarxes socials. Un exercici artificiós. Saltburn és superficial, buida, esteticista, d’una provocació infantiloide i gratuïta. La directora Emerald Fennell segurament pretenia fer una pel·lícula complexa, psicològica, pertorbadora, profunda i inquietant. Però ni emociona, ni incomoda, ni sorprèn. 

Un documental de la plataforma Prime Video ha trobat l’home que assegura ser l’autor de l’incendi de l’edifici Windsor de Madrid, el gratacel que va cremar l’any 2005 fins a quedar reduït a cendres. Dinou anys després, un mercenari del crim com Jon Imanol Sapieha, conegut com El Sapo, ha confessat que ell va provocar el foc després de rebre l’encàrrec de fer desaparèixer una carpeta d’una de les oficines. Ho ha fet a la segona temporada de El Sapo S.A.: memorias de un ladrón. En la primera temporada, l’home va explicar com havia robat les obres d’art d’Esther Koplowitz, s’havia emportat el botí de la caixa forta del banc de Yecla i el 2008 es va encarregar de l’operatiu per alliberar la tripulació del pesquer Alakrana segrestada per uns pirates de Somàlia. Ara s’ha atribuït l’incendi del qual la policia no va trobar mai el culpable. De fet, sempre ha existit el debat sobre les causes. Alguns dels implicats en la investigació consideraven que va ser fortuït, fruit d’una cigarreta mal apagada. Però, d’altra banda, la importància d’algunes de les empreses que tenien la seu en el Windsor i la rellevància política d’alguns documents van fer aparèixer la hipòtesi de la premeditació. El cas, a sobre, tenia misteri afegit perquè, amb l’edifici en flames, a les finestres s’hi van detectar les ombres d’algunes persones que encara eren dins les oficines. A El Sapo S.A., Jon Imanol Sapieha, té moltes de les respostes que mai es van aconseguir descobrir.

Fins fa uns anys, en el món audiovisual hi havia una frontera que limitava els continguts de ficció amb els de realitat. Eren dues categories separades que l’espectador podia identificar fàcilment. Des de fa un temps, però, les línies divisòries s’han difuminat fins a fer cada cop més habituals productes híbrids que fusionen realitat i ficció, moltes vegades amb finalitats humorístiques. El jurado (Amazon), una de les sorpreses televisives d’aquesta temporada, n’és una bona mostra. Disponible a Amazon, és un exemple clar de com moltes vegades les millors comèdies són aquelles que ens proposen confondre realitat i ficció.

"D'acord, soc una assassina en sèrie. Però soc mala gent?", es turmenta la protagonista d'El horror de Dolores Roach després que una antiga amiga de la universitat l'acusi de ser dolenta sense ni tan sols saber que la Dolores (Justina Machado), de fet, acaba de matar unes quantes persones. Perquè aquesta dona que ha passat injustament 16 anys a la presó per encobrir el seu xicot considera que s'ha convertit en una homicida empesa per les circumstàncies terribles que la rodegen, no pas per vilesa. Quan surt de la garjola, la Dolores es troba el seu barri de tota la vida de Nova York, Washington Heights, gentrificat. Amb prou feines hi queda ningú de quan ella hi vivia, expulsats per novaiorquesos blancs i rics que abans ni s'acostaven a aquells carrers.

"Quina és la teva cantant preferida?", pregunta la Dre cada cop que s'acosta a algú. La seva és Ni'Jah, una variant fictícia de Beyoncé, per a qui aquesta jove que comparteix pis amb la germana ha desenvolupat una devoció malaltissa. No és l'única. Al voltant de la Ni'Jah pul·lula tot un exèrcit de seguidors que comenten a les xarxes la seva carrera i la defensen de qualsevol atac. Són l'Eixam, una rèplica de la fanbase de Beyoncé, la Bey Hive. Al primer episodi d'Enjambre, la Dre planeja anar a un concert de la Ni'Jah amb la seva germana, amb qui sempre van compartir la passió per la cantant. Però les coses es compliquen. Què passa quan la teva còmplice ja no mostra el mateix interès pel vostre objecte d'adoració? Es pot suïcidar algú inspirat per una cançó? Una sèrie d'esdeveniments condueixen la Dre a una espiral homicida. Els seus objectius: persones que han manifestat en públic que detesten la Ni'Jah.

El 2020 va ser l'any daurat de les plataformes de streaming, que van veure com el confinament es traduïa en un augment del consum dels espectadors. Aquella bombolla ha acabat rebentant aquest any, no només per l'aixecament de les restriccions sinó també per la inflació continuada i la crisi de costos derivada de la guerra d'Ucraïna. Per fer-hi front, les plataformes es decanten per tres estratègies: encarir preus, limitar les sèries disponibles en les tarifes més baixes i incorporar anuncis. Aquests seran els canvis que s'aniran desplegant des d'ara i fins a finals d'any, i que marcaran el camí de les plataformes de cara al 2023.

Amazon Prime ha estrenat Dulceida al desnudo, una sèrie documental sobre la vida quotidiana de la famosa influencer. Quatre capítols de mitja hora en què la protagonista ens va explicant la seva manera de veure el món i la feina: viatges, promocions, sessions fotogràfiques, desfilades, lliuraments de premis i trobades amb la família o els amics. Però no es pot dir que sigui una manera d’ensenyar com és la seva existència fora de pantalla. El mateix documental el que fa és tornar a posar una càmera i exposar una realitat que no deixa de ser prefabricada i adulterada.

Fa temps que la idea de l'amor romàntic al segle XXI està contra les cordes, però el 2019 la filòsofa i escriptora Tamara Tenenbaum (Buenos Aires, 1989) va posar-hi paraules i va convertir-se en un fenomen mundial. Tenenbaum és autora de l'assaig El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI (Seix Barral, 2021), en què posa en qüestió el model d'amor monògam que impera en les societats occidentals. "Està en crisi la idea que la monogàmia és l’únic tipus de relació normal i que «conèixer algú, sortir un temps, anar a viure junts, tenir fills» és l’únic recorregut que pot fer un vincle", explicava Tenenbaum l'any passat en una entrevista amb l'ARA. L'èxit del llibre –n'ha venut milers d'exemplars a l'Amèrica Llatina i a Espanya– va atreure Amazon Prime Video, que li va proposar de fer-ne una adaptació audiovisual. La sèrie pren el mateix nom de l'assaig, té 10 episodis de 30 minuts de durada i s'estrena aquest divendres.

En un estiu una mica insípid pel que fa a les sèries, l'última setmana d'agost arriba amb dos títols potents per als amants de la ficció, Solo asesinatos en el edificio i El senyor dels anells: els anells de poder. Més enllà de noves temporades, trobem diferents sèries d'estrena.

Aconseguir el títol de "la millor sèrie de l'any segons els Emmy" és una de les grans aspiracions de les ficcions que s'estrenen cada temporada. Aquest any les preferides de l'Acadèmia de la Televisió dels Estats Units, les que consideren que hauríem d'haver vist, són una barreja de velles conegudes i novetats que han sigut autèntiques sorpreses. Fem repàs de les deu sèries que acumulen més nominacions, una llista que no ens permet incloure-hi títols que també mereixen mencions especials, com ara Colegio Abbott (Disney+), l'últim fenomen de la televisió en obert als Estats Units; la minisèrie The dropout (Disney+), amb una de les grans interpretacions femenines de l'any; la coral Yellowjackets (Showtime/Movistar+), amb la majoria de les seves protagonistes aspirant a premi, o la celebrada Better call Saul (AMC / Movistar + i Netflix). Una curiositat: a la llista de les més nominades les produccions de Netflix són minoria.

La maquinària ja està en marxa. Des de divendres passat estan disponibles els dos primers episodis d'una de les ficcions més esperades de tots els temps, Els anells de poder, la sèrie d'El senyor dels anells, que s'acaba d'incorporar catàleg d'Amazon Prime. La ficció ha generat una gran expectació, i és comprensible, perquè forma part d'un dels universos literaris i cinematogràfics de més popularitat. A més, Els anells del poder arriba amb el distintiu de ser la sèrie més cara de tots els temps, una etiqueta que exigeix qualitat des del primer segon de metratge.

A Elles donen el cop (1992), de Penny Marshall, la pel·lícula de ficció inspirada en l'existència històrica als Estats Units d'una lliga professional de beisbol femení entre 1943 i 1954, la Dottie, la protagonista a qui dona vida Geena Davis, no es pren seriosament l'esportista que porta dins. Esposa i mare de família exemplar, no ha qüestionat mai el seu lloc al món. Fins que un context concret li permet escapar-se del seu rol al servei de la família. Ens trobem en plena Segona Guerra Mundial, i la crida a files de milers d'homes propicia que moltes dones ocupin els espais que habitualment els han estat vetats en l'àmbit públic: a les administracions, a les fàbriques, a l'esport de Primera Divisió... Amb el marit a fora, la Dottie pot certificar que n'és, de bona, jugant al beisbol. Fins que l'home torna i ella s'adapta a la reinstauració de l'ordre patriarcal.

Aquest 12 de juliol, com és tradició, part d’Irlanda del Nord va celebrar el dia festiu que es coneix com The Twelfth. Durant la nit anterior, en els barris protestants, s’encenen fogueres de palets que tripliquen l’alçada de les cases i que els veïns aprofiten per reforçar l’estereotip dels irlandesos, és a dir, beure. L'endemà, els carrers són envaïts per les marxes de l’Orange Order, que venen a ser una mena de batucada militar amb banderes britàniques per tot arreu. Aquesta organització, vinculada als protestants unionistes i lleialistes de l’Ulster, celebra l’aniversari de la victòria del rei protestant Guillem III sobre el rei catòlic Jaume II a la Batalla del Byone, a Irlanda. 

Ens ho van fer saber comptes de Twitter com Doblatge en català que monitoritzen la presència de la llengua a les plataformes audiovisuals. Amazon Prime Video ha estrenat la seva primera sèrie original doblada i subtitulada al català, La llista final. En un panorama, els dels gegants de l'streaming, que tendeix a ignorar la nostra llengua, això és una gran notícia. Encara més. Els d'Amazon han pres aquesta decisió per iniciativa pròpia i sense ajudes econòmiques. També sense comunicar-ho. Prime Video aposta pel català. Però, de moment, prefereix no fer-ho públic. Ara, què tal la sèrie en qüestió?

Encara que les xifres de taquilla de les novetats al cinema (Spiderman. No way home i Doctor Strange in the Multiverse of Madness) no insinuen cap possible desgast, la realitat és que si ens centrem en sèries, les ficcions sobre l'univers cinematogràfic de Marvel estrenades a Disney + no han acabat de calar. Tret de WandaVision, la col·lecció de noves sèries, que incloïa títols tan esperats com Loki, no han captivat més que els amants fidels del gènere. De fet, tampoc han tingut un èxit rellevant entre els seguidors més ocasionals de Marvel. A banda de no ser especialment lluïdes, hi ha altres raons que poden animar a no seguir aquest tipus de producte, com ara la saturació i la incompatibilitat amb els superherois. O n'has vist massa o no t'agraden. Per a qualsevol d'aquests dos casos, les novetats seriòfiles d'aquesta setmana porten una bona notícia: hi ha una ficció ideal per a aquella gent que no suporta els superherois, encara que tota la trama giri al voltant d'ells. És The Boys, una absoluta reversió del gènere que s'emet a Amazon Prime i que torna divendres amb la seva tercera temporada.

El mític programa Humor amarillo ressuscitarà gràcies a la plataforma Amazon Prime. Segons ha avançat la revista Variety, el servei de streaming està focalitzant els seus esforços en el mercat asiàtic i, per això, ha decidit fer una nova versió de l’espai japonès dels anys 80 que barrejava humor i proves físiques i d’habilitats. El reboot d’Humor amarillo, que en la seva versió original estava comandat per Takeshi Kitano, s’estrenarà el 2023, segons ha detallat la plataforma.