Ara Estiu 09/08/2021

Tamara Tenenbaum: "El meu gran fantasma, quan estic en una relació, és que em deixin"

3 min
Tamara Tenenbaum en una imatge cedida

Punxar al cotxe la clàssica playlist de hits cantables és una barreja entre sentir-te molt viva i tenir arcades. Metafòriques, esclar. Sobretot t’agafen quan cantes –o crides– aquelles tornades que t’han marcat l’adolescència i la manera com has entès –per osmosi– l’amor. Les que canten a aquell amor invencible, que si no fa mal no és, que ha de ser l’objectiu (i centre) de la teva existència, gelós i apassionat 24/7. I heterosexual. Però els temps estan canviant i l’amor del segle XXI és cada cop menys aquell amor. Truco Tamara Tenenbaum, autora d’un dels assajos més venuts sobre l’amor dels últims temps –El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI– per saber cap on anem. L’argentina despenja la videotrucada amb el mòbil i apareix amb una dessuadora descolorida (a Buenos Aires és hivern) disposada a aclarir una mica la qüestió.

“Crec que el que està en crisi és l’anomenada mononorma, la idea que la monogàmia és l’únic tipus de relació normal i que «conèixer algú, sortir un temps, anar a viure junts, tenir fills» és l’únic recorregut que pot fer un vincle”, comença l’escriptora (i ja icona feminista) mil·lennial, que va néixer en una comunitat jueva ortodoxa de l’Argentina i que, en sortir-ne, a l’adolescència, va començar a observar el món dels afectes amb ulls antropològics. Tenenbaum aclareix que no creu que aquesta crisi a la qual es refereix –i que multiplica les possibilitats de relacionar-se sexoafectivament (vegeu les amorodiades relacions obertes)– hagi desbancat el model monògam, que segueix en bona forma. Considera, això sí, que aquests canvis sí que estan impactant en relacions que es descriuen com a monògames: “N’hi ha que ara es replantegen com s’entén una infidelitat o com de greu se suposa que és, per exemple”.

¿Algun consell per afrontar-ho, tot plegat? Tenenbaum, que ha venut milers d’exemplars del seu llibre i ara, fins i tot, en prepara una sèrie, diu que ella és de les que ni dona consells ni és fetitxista (“Ni tan sols amb els llibres!”) ni sap conduir. Però bé, reconeix que n’hi ha un que és bàsic: “El meu únic consell [a l’hora de viure l’amor (i follar) al segle XXI] és recordar que hi ha éssers humans amb altres desitjos i altres sentiments; senzillament això, recorda-ho, com en un peu de pàgina”.

Aquest nou plantejament, diu Tenenbaum, també aposta per una reivindicació orgullosa de “l’amistat com a política”, o sigui de la idea que cal travar vincles sòlids més enllà de la parella, a la qual sempre s’ha reservat un rol jeràrquicament elevadíssim en el mapa dels afectes i se li ha demanat que satisfaci totes les nostres necessitats. “Ha de ser el teu millor amic, el teu confident, el teu semental, el teu company de viatge”, escriu l'autora. I això pot causar frustració. La parella, no obstant, es pot salvar “si la descentrem”: “Deixem d'obviar la xarxa d’amistats i reconeguem que és una xarxa de suport que pot arribar a ser, fins i tot, la teva xarxa principal, i que cal cuidar-la”, defensa Tenenbaum. Ella, diu, no es pot imaginar la vida sense les seves amistats: “Seria més pobra (a l'aspecte econòmic) i estaria molt més trista”, diu mig rient, però alhora conscient que afirmar això en el context actual té un punt de revolucionari.

Acceptar-se vulnerable  

El màxim aprenentatge que podem treure d’explorar aquests nous camins, acaba Tenenbaum, és el d'“abraçar la precarietat dels vincles”, que no és el mateix que abraçar “la precarització de les nostres vides”. I s’explica, tal com fa al llarg d'El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI, partint de la seva vivència personal i intercalant-ne de teòriques, una barreja que atrapa: “El meu gran fantasma, quan estic en una relació, és que em deixin, tota l’estona; i malgrat que em diguin «No, dona, no passarà», el cert és que sí que pot passar, qualsevol dia! I això està bé: mentre un vincle estigui basat en el desig, en l’afecte, en coses que són mòbils, no ens queda més remei que abraçar aquesta precarietat”, cosa que no és el mateix, com dèiem, que acceptar la precarització (econòmica i social) de les nostres vides. En aquest sentit, l’escriptora reclama xarxes de suport estatals més sòlides, perquè només així, considera, es poden prendre decisions “amb més llibertat”, també en el terreny de l’amor. Decisions com ara ser soltera, divorciar-te o no tenir fills. “El nòvio et pot abandonar d’un dia per l’altre, però l’estat no hauria de fer-ho”, conclou.

stats