Sabeu què em preocupa de la revolució de la intel·ligència artificial? Que estem repetint els mateixos errors de sempre. I ho dic mentre llegeixo els resultats d’un estudi que mostra com les dones adopten a un ritme significativament més lent que els homes les eines d'IA generativa com ara ChatGPT, que és l’eina més coneguda. 

Fa exactament set dies se celebrava al Museu Cerdà de Puigcerdà la XXIII Jornada de la Professió Mèdica dins el marc de la Universitat d'Estiu Ramon Llull. Les ponents a les taules rodones van ser majoritàriament metgesses. De fet, a Catalunya hi ha majoria de dones a la professió mèdica, i entre les generacions més joves la proporció és del 70%, però no ha estat fins aquest 2025 que una dona ha presidit per primer cop un dels quatre col·legis catalans. En concret, aquest febrer de 2025, Elvira Bisbe, anestesiòloga de l'Hospital del Mar i fins ara vicepresidenta del Col·legi de Metges de Barcelona, ha marcat una fita convertint-se en la primera dona presidenta d'aquest Col·legi des de la seva fundació el 1894.

M’acabo de comprar un llibre de receptes. Al final hi ha unes planes en blanc per apuntar-hi les pròpies. Decideixo escriure-hi la meva per poder cuinar-vos l’informe de la Unesco Women Lead for Learning (Dones liderant per l’aprenentatge) publicat el 20 de maig.

Aquest mes s’ha portat a terme la II Cimera de Gènere en Centres de Recerca en Salut. La primera havia tingut lloc la tardor del 2019, i tots els centres de recerca en salut de Catalunya van signar la Carta d’Hipàtia, amb 12 compromisos per avançar en l’eliminació de les desigualtats de gènere. Entre d’altres, es van comprometre a promoure canvis en la cultura organitzativa i en l’estructura professional per eliminar barreres sistèmiques, biaixos inconscients, estereotips i desigualtats, així com a donar suport i formar el personal investigador perquè adopti una actitud responsable amb la perspectiva de gènere en la recerca i la innovació.

L’Hugo i la Chloe són dos germans bessons d’onze anys. A ell li van diagnosticar un trastorn de l’espectre autista (TEA) amb només un any. “Li parlaves i no et mirava als ulls, quan es concentrava molt jugant es perdia, l’havies de cridar moltes vegades, no reconeixia el seu nom, i coses com sostenir-se dret, caminar o menjar sòlid va trigar més a fer-les”, recorda la seva mare, la Marina Rodríguez. Ara l’Hugo, que té també una discapacitat intel·lectual, estudia en una escola ordinària i és un nen molt sociable. “Si al parc hi ha nens jugant a futbol ell va i els pregunta si hi pot jugar, els conegui o no”, diu.

L’existència de biaixos de gènere en l’àmbit de la medicina i el sistema de salut s’ha documentat extensivament. Tot i així, aquest intent de visualització s’ha fet de manera més aviat descriptiva i anecdòtica que no pas sistemàtica, quantitativa i rigorosa, cosa que dificulta el disseny d’una estratègia efectiva per reduir aquest tipus de desigualtat.

No podria estar més d’acord amb l’article de Jennifer Weiner que l'ARA publicava fa només uns dies, titulat Per què sí que importa que Jennifer Lopez sigui ara Jennifer Affleck. L’escrit, publicat originalment al New York Times, posa l’èmfasi en un tema que, com bé comenta l’autora, pot semblar menor en una època en què, entre altres coses, els Estats Units evidencien retrocessos importants en àmbits com l’avortament o els drets dels matrimonis homosexuals, però que, personalment, percebo com un dels costums més rancis, obsolets i masclistes de la cultura anglosaxona: el fet que la dona es canviï el cognom quan contrau matrimoni amb un home. 

Beverly Hills, 90210 (Sensación de vivir a Espanya) era una sèrie adolescent que es va emetre amb èxit entre el 1990 i el 2000 als Estats Units a través de la Fox, la cadena més conservadora del país. L’argument girava al voltant d’una colla d’amics que vivien en el luxós barri que donava nom a la sèrie. L’èxit rotund de la ficció va arribar després de la primera temporada, l’estiu del 1991, mentre la resta de sèries adolescents s’havien aturat per vacances. A la tardor, els protagonistes ja formaven part de la decoració de les habitacions i les carpetes dels estudiants. Beverly Hills, 90210, però, va ser controvertida perquè la conducta dels protagonistes en relació al sexe, l’alcohol i les drogues es percebia com un model inadequat per als joves espectadors.

Un amic m’envia un fragment de les bases d’una convocatòria laboral per part de l’Ajuntament de Mérida. Tenir una discapacitat d'entre el 33% i el 64% atorga 0,5 punts addicionals; tenir-la d'entre 65% i el 100% n’atorga 1; “ser dona” n’atorga també 1. Buscant la resta de les bases (que no he trobat) ensopego amb la notícia que fa un parell d’anys el Síndic de Greuges del País Valencià instava (infructuosament) l’Ajuntament de Xest a eliminar la clàusula que atorgava un punt addicional a les dones en el concurs de provisió d’una plaça de psicòleg, pedagog o psicopedagog, adduint que en aquestes posicions les dones són majoritàries.

La pandèmia té rostre de dona. La infermera que atén els pacients de covid, l’auxiliar que cuida la gent gran a les residències, la dependenta que t’atén al supermercat o la mestra que ha garantit l’educació dels teus fills. Les dones són majoria en set de les nou professions que han estat a primera línia del covid. Són el 70% del personal sanitari i farmacèutic, el 86% del personal de neteja i el 84% del personal de residències. Feines tradicionalment feminitzades, invisibilitzades, mal pagades i precàries -sovint va tot junt- i que tenen un denominador comú: la cura de les persones. Però que amb aquesta crisi, de la qual ara es compleix un any, s’han revelat essencials. “Estem tirant endavant gràcies a les dones”, diu contundent Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia i professora de la Universitat de Girona. En general, les crisis sanitàries afecten més els grups més vulnerables i aguditzen les desigualtats de gènere ja existents. Va passar amb el brot del virus de l’Ebola a l’Àfrica o l’epidèmia del Zika a l’Amèrica Llatina.

Si fa un any la taxa d’atur entre les dones era del 10,9% a Catalunya, ara la xifra és quatre punts superior (14,9%). Si llavors la taxa d’atur entre els homes era d’un 9,9%, ara està menys de tres punts per sobre (12,8%). Si en aquell moment la distància entre tots dos indicadors s’aconseguia fer baixar unes dècimes, ara s’amplia altre cop dos punts. “Les dones s’han vist més afectades que els homes per les conseqüències adverses de la pandèmia en el mercat laboral”, sintetitza un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT). “L’impacte de la pandèmia al mercat de treball té nom de dona”, coincideix CCOO.

La igualtat entre homes i dones es juga, i encara es perd, en els àmbits del poder i el coneixement. Aquí és on la bretxa de gènere és més gran, malgrat que a les universitats les llicenciades superen els llicenciats. El problema és que, un cop entren al mercat laboral, són ells els que ocupen els llocs de la cúpula i, per contra, les feines més feminitzades són les que tenen menys reconeixement social i salarial. Les dades s'obtenen de l'Índex d'Igualtat de Gènere, que aquest divendres ha presentat la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, que ha destacat que encara hi ha "molta feina a fer" per assolir una plena igualtat. De fet,, en ple segle XXI no l'assoleix cap país. Amb dades del 2018, Catalunya havia avançat dues posicions respecte a l'any anterior i ocupava el setè lloc, amb 72,5 punts sobre 100, mig punt més que el conjunt d'Espanya però 4,6 punts menys que la mitjana europea. Suècia, Dinamarca, França, Finlàndia, els Països Baixos i el Regne Unit són per davant, i just al final apareixen Bèlgica i Irlanda.

L'any 2021 ha començat donant a tots els pares l'oportunitat de gaudir de 16 setmanes de permís paternal. Un permís que fa 14 anys ni tan sols existia, i que no ha vingut precedit de manifestacions d’homes reclamant el dret a tenir cura dels seus fills i filles. Alhora, les també 16 setmanes de les quals gaudeixen les mares no han augmentat ni en un sol dia en els últims trenta anys. ¿Podem dir, per tant, que l’augment del permís de paternitat és una mesura desproporcionada o en tot cas innecessària?

La meitat de les catalanes han patit algun episodi de violència masclista al llarg de la seva vida, segons testimonia l’última enquesta de violència masclista publicada per la Generalitat de Catalunya (2016). En un 13,9% dels casos els fills també han estat objecte d’agressions de manera continuada per la parella de la mare i un 32% de les dones asseguren que els fills menors d’edat hi eren presents, de manera continuada, sovint o força vegades, quan es produïa l’episodi de violència. No són les úniques dades esgarrifoses que se’n desprenen: un 12% de les dones han patit algun fet molt greu durant la seva infància fins als 15 anys (violència física, violacions o tocaments), la majoria dels quals fets per persones conegudes o de l’entorn familiar. I una de cada quatre dones ha patit algun fet greu al llarg de la seva vida (agressions físiques, amenaces greus, agressions sexuals, intents de violació o violació).

Dues de les grans insígnies del nou mandat que la Unió Europea va començar després de les eleccions de l'any passat eren la transformació ecològica i la igualtat de gènere. Però en l'últim informe que avalua el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que fixa l'ONU per al 2030, la UE s'entrebanca justament en aquests dos aspectes. Si bé progressa, tot i que moderadament, en la gran majoria dels indicadors, retrocedeix en el que té en compte la igualtat de gènere, principalment per la bretxa laboral, i s'estanca en l'acció contra l'emergència climàtica.

Suposem un escenari optimista per d’aquí poques setmanes: la corba finalment s’aplana, les UCI es comencen a descongestionar i la vida dels sanitaris torna a una mitja normalitat. Llavors ens semidesconfinen. És a dir, tornem a aquella versió del confinament en què es pot anar a la tintoreria, a comprar amb certa normalitat i, el que és més important per a un percentatge molt elevat de la societat, podem tornar a anar a la feina. Però, com que la situació sanitària encara és delicada, es mantenen certes mesures de distanciament social com, per exemple, el tancament de les escoles i les llars d’infants. Tot això acompanyat de la recomanació de no deixar els infants amb els seus estimats avis i àvies (ja que són, aquests últims, un col·lectiu d’alt risc), ni amb amics o veïns (per mantenir a ratlla la R0).

Fa 25 anys, la Conferència de l'ONU pels Drets de la Dona a Pequín va reclamar als governs del món igualtat real. Un quart de segle després, i en plena onada del Me Too, s'ha avançat molt en aquest camp però encara queden al món situacions de flagrant discriminació cap a les dones i nenes. Fins a un 40% dels estats del món tenen alguna restricció legal a la propietat per a les dones i en més de la meitat dels estats (104 per ser exactes) hi ha lleis que impedeixen a les dones fer determinades feines.