N o tocarà ni una oliva ni una patata fins que el company de fotografia no hagi deixat d’enfocar i de disparar. Segueix la càmera de reüll i fins i tot se li escapa algun riure entre tens i nerviós fins que el Pere Virgili no dona la feina per acabada, s’acomiada i surt del local. És aleshores quan es deixa anar i tasta la primera oliva. Ho admet sense complexos: no li agraden les fotos. És a dir, no s’agrada. “Soc molt crítica amb els altres, però sobretot amb mi mateixa”, confessa. No es reconeix quan es veu en fotos però té assumit que ho ha d’afrontar, i aquesta és la primera norma que explica als clients i alumnes: cal conèixer-se i acceptar-se un mateix. Un exercici dolorós, depenent del grau d’autoestima de cadascú, que consisteix en posar-se al davant del mirall i estudiar-se fent gestos o amb diferents peces de roba. “El cos és l’única propietat que tenim i acceptar-lo tal com és ens ajuda molt”.

L a diferència entre qui érem abans del confinament i qui som després pot ser que sigui imperceptible en alguns casos, però tot i això hi és. L’obligació de quedar-se a casa durant setmanes ha suposat, per a Danae Boronat, l’oportunitat per reflexionar sobre la quantitat d’energia que la feina xucla de les nostres vides. Sense partits de futbol, la periodista ha entrat a formar part de l’estadística de treballadors en ERTO. I, més específicament, dels treballadors en ERTO que encara no han cobrat. Ha fet passar el confinament a base de receptes de pastís de formatge, exercici físic i lectures. Descarta “totalment” la idea que la pandèmia ens hagi fet millors individus ni col·lectius, perquè les prioritats com a societat, assegura, “fa temps que no són de caràcter humà sinó que només responen a necessitats econòmiques”. No ha entès, per exemple, “la deixadesa” amb l’educació, ni “la despreocupació” de les administracions envers les famílies amb menors a càrrec, que han hagut d’espavilar-se com han pogut per tirar endavant. Fem l’aperitiu abans de les mascaretes, dels gels hidroalcohòlics i les distàncies físiques. Rematem l’entrevista tres mesos després, telemàticament, amb un regust entre trist i amarg que de tan subtil resulta gairebé inapreciable.

S aber que se puede, querer que se pueda, quitarse los miedos, sacarlos a fuera... Han hagut de passar tres mesos de confinament perquè algú em canti per videotrucada. És Benito Inglada qui ho fa, líder de la que segurament és la banda de festa major més influent del país, Hotel Cochambre. Parlem per videotrucada de WhatsApp, perquè no ens en sortim amb Zoom. I no només s’anima amb Color esperanza sinó també amb una de Carlos Vives que jo no havia sentit mai - Cuando nos volvamos a encontrar - i fins i tot amb l’himne ressorgit, Resistiré, que segons m’explica acostumava a obrir els concerts de l’orquestra fa anys. El Benito troba a faltar la carretera, l’escenari i el públic. Aquest és el primer cop que se’n separa des de l’estrena d’Hotel Cochambre, el març del 2000. Vint anys que s’havien de celebrar amb una festassa a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat el mateix dia que es va decretar l’inici del confinament.

C om una trituradora, el confinament ha trinxat el sector de la música en directe. Grups i orquestres han vist com el virus escombrava la temporada de concerts. Per Sant Joan no hi haurà concerts de revetlla, ni música a les places. Una primavera i un estiu desoladors, per a bandes com la MashUpParty Band, de Vilassar de Mar, que ho tenien tot a punt per arrencar la temporada i ara veuen com “es desmunta tot”. L’aturada d’aquests mesos suposa fer “un gran pas enrere” just quan començaven a veure que la cosa funcionava. De grups de versions n’hi ha una pila, però d’especialitzats en mashup costa més de trobar-ne. I els de Vilassar han aconseguit dominar aquesta tècnica importada dels Estats Units, coneguda també com a pop bastard, que amaga molta més filigrana del que sembla a simple oïda. Era la fal·lera de DJ Surda, que és “qui va portar el mashup a Espanya”, segons afirma Jordi Font, i qui va fer fascinar la resta de la banda. Quan van començar “pràcticament no ho feia ningú”. Es dediquen a descosir cançons que a priori no tenen res a veure entre elles, com Que tinguem sort de Lluís Llach, God’s plan de Drake i Bad guy de Billie Eilish, per tornar-les a cosir en una sola peça, fent servir les diferents pistes instrumentals i de veu com a fil i agulla. El resultat no és ni una barreja ni una versió, sinó una peça nova que “la gent no balla com una cançó, sinó com tres alhora”.

U n cop més, la pantalla pel mig. La imatge que es congela durant porcions de segon i el so que s’entretalla. De fons, a mà esquerra, una finestra oberta amb vistes a les branques d’un dels arbres que esquitxen les voreres de Barcelona. A mà dreta, un llum que podria ser de tauleta de nit. El peu i la campana, taronges. Parlem quan falten pocs dies perquè el Macba torni a obrir les portes, dos mesos i mig després d’haver-les tancat a correcuita. Es confessa il·lusionat per la reobertura, Ferran Barenblit. Ho fa abaixant la mirada, bellugant-se a la cadira i amb un somriure franc que la connexió no congela. Mai havia estat tants dies tancat, el museu. I avui, per fi, l’energia de Takis i l’evolució permanent d’ Un segle breu reben de nou la visita del públic. Però el retrobament entre l’art i el seu públic es produeix en unes condicions alterades. Encara que les mateixes condicions de visita del Macba encaixin bé amb les precaucions que ara memoritzem per evitar contagis, “hi ha alguns elements que el visitant trobarà estranys”. Canvis que Barenblit confia que seran temporals: “Si no hi ha motius sanitaris perquè es quedin, no es quedaran”.

C arlos Durán diu lockdown, però en realitat hauria de dir карантин. Tant és. En anglès o en rus, el confinament ha sigut per a la Galeria Senda, que Durán va fundar el 1991, un trampolí inesperat al mercat internacional. Durant una setmana -ahir era l’últim dia- el Museu Estatal de Belles Arts Puixkin de Moscou ha tingut aquesta galeria barcelonina com a aliada en un projecte de videoart en línia, Tedium, amb una vintena d’artistes, dels quals 9 són catalans. Durán encara no s’ho acaba de creure. “¿Com ha d’estar una galeria microscòpica de Barcelona com la nostra treballant colze a colze amb el Puixkin? És brutal!” L’entusiasme és palpable fins i tot a través de la pantalla que ens separa, mentre recorda emocionat el mes llarg de feinada amb els russos. “Ha sigut un privilegi”, conclou. El projecte amb el Puixkin és, també, en certa manera el fruit del “canvi existencial” que la galeria va emprendre fa cinc anys i que ara, per al seu director, s’ha confirmat com la ruta encertada. Un canvi que passava per replantejar-ne la filosofia, buscant fórmules per interactuar amb el públic local, “forçar respostes més enllà de les vendes” i, en definitiva, generar “un enriquiment una mica més gran que el momentani de l’exhibició”. De fet, els responsables del Puixkin van descobrir la Senda gràcies a una iniciativa que l’equip de la galeria va impulsar a Instagram ja el primer dia de confinament: Wellcome home, una finestra on artistes d’arreu han explicat i compartit els seus confinaments, amb la voluntat única “de demostrar que tots som una comunitat, sense cap intenció de vendre un quadre”. Una experiència que també ha permès a Carlos Durán generar relacions noves i “més humanes” amb artistes, crítics i clients. “Em sento hiperpagat”, assegura.

L a feina de cuiner no s'acaba a la cuina. El Moments de l'Hotel Mandarin de Barcelona va tancar portes amb el decret de l'estat d'alarma i dos mesos i mig després “el foc continua engegat”. S'hi cou el menú que oferirà en la reobertura. Una carta nova de dalt a baix per substituir l'anterior, que va caducar abans d'estrenar-se. El menú d'estiu estava dedicat als Jocs Olímpics i havia de començar a l'abril. La perspectiva postcoronavirus és especialment incerta per als restauradors, i això, per a algú com Raül Balam Ruscalleda, que admet que no té grisos i passa del blanc directament al negre, suposa una muntanya russa anímica. “La vida ens canviarà al cent per cent”, afirma el xef i ànima del restaurant. Prefereix no pensar-hi gaire i l'equilibri el troba en l'única certesa a la qual ens podem agafar, i és que “ens hi acostumarem”, per bé que la desfilada de cambrers amb mitja cara tapada i la decoració de la sala esquitxada de pots de gel alcohòlic, admet, “farà una mica de pena”.

“P ortem 20 anys saturats de cuiners, però la gent encara necessita ajuda per fer patates fregides”. Així les engalta Maria Nicolau en els videotutorials que ha publicat cada dia del confinament en el seu compte a Twitter, @MAlbercocs. Mai abans se li havia passat pel cap penjar una recepta a internet. Però va arribar el confinament i amb ell un repte “molt divertit i molt absurd” que seixanta dies després, que és quan parlem per Skype, encara dura. Hi fa patates fregides, crema de carabassó, Porchetta, vichyssoise o paella. Admet que d’entrada no les tenia totes amb la idea de fer algunes receptes aparentment tan simples. “Pensava: quina vergonya, fer una cosa amb tres ingredients, quedaré com una pardilla!” Però l’única sorpresa va ser ella al comprovar que “com més senzilla era la recepta, més es perdia la gent”. Per a la cuinera d’El Ferrer de Tall, la bona acollida dels tutorials ha sigut la prova del cotó fluix d’una mena de desconnexió social de la cultura culinària que fa temps que la inquieta. “Seguir una recepta és com pintar per números”, assegura, i pot ser que estiguem tan acostumats a seguir els punts que marquen els llibres de cuina o els programes de televisió que hem oblidat per què a la crema de carbassó no s’hi ha de tirar aigua. Nicolau reivindica el coneixement intuïtiu i també l’heretat de la pròpia cultura familiar i de la compartida davant dels fogons: “Oblidar els números, mirar els punts i decidir si els volem seguir o no”. No és únicament la manera de preparar un plat, és la mateixa comprensió de la cuina no “com una manualitat” sinó com “una eina que aporta solucions”.

Q uines històries explicarà el teatre després del coronavirus? Hi haurà una dramatúrgia del confinament? El teatre, com el cinema i la literatura, les arts que ens expliquen la vida, afronten la disjuntiva d’oferir contingut sobre la pandèmia o bé sobre qualsevol altre tema que no hi tingui res a veure. La saturació informativa del públic és un factor decisiu. Julio Manrique també hi rumia: “¿Ara donarem tots la llauna recordant això? I si no ho fem, resultarà frívol?” Sigui com sigui, és massa aviat per saber quina és l’opció correcta. Fa falta una mica de distància per narrar tot el que està passant. “Encara no hem arribat al capítol final d’aquesta història”, avisa, i de seguida es posa en la pell de l’espectador, que també és la seva, per confessar que es deleix per tornar al teatre i deixar-se enamorar per una història “que tingui a veure amb el que sigui”. La qüestió és anar-hi. “Em moro de ganes de tornar a entrar en una sala i crec que el primer dia que ho faci serà molt emocionant”. No hi ha data encara, per a aquest dia, i al sector proliferen veus que s’empesquen fórmules telemàtiques per mantenir les estructures i un cert grau de contacte amb el públic, al costat d’altres que opten directament per esperar que amaini. Cap de les dues sortides acaba de fer el pes a Manrique. D’una banda, perquè considera que s’ha d’apostar per plantejaments que facin compatibles la reobertura de les sales amb les mesures de seguretat imprescindibles. “Hem de tirar, el món ja ens pararà els peus si és inevitable”. De l’altra, perquè el teatre no presencial perd l’ànima. Manrique entén que la trobada forma part de l’ADN del teatre, una connexió física, fins i tot “carnal”, que fa possible viure “una experiència de connexió, alguna cosa que té a veure amb aquest espai del mig entre tu i jo, emocional, atmosfèrica”. Una experiència única, que només es produeix quan un grup de persones s’asseu a sentir algú altre explicar una història. “El teatre ens connecta amb alguna cosa que ve de molt lluny, els contes a la vora del foc”. I és precisament aquesta trobada el que el confinament ens nega ara, i tanmateix encara la fa més poderosa. “El món seria un lloc pitjor sense teatre”.

E l teló no baixa, es desploma. I ningú sap quan tornarà a pujar. El coronavirus va enxampar Alba Pujol amb una pila de projectes en marxa i amb la mel encara als llavis per la bona acollida que havia tingut l’obra Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (Sala Beckett). Un text i un muntatge amb què Àlex Rigola empenyia Pujol a despullar la mort recent del pare. Funció rere funció, una catarsi. També un cant a la vida: “Era parlar de la mort per parlar de la vida”. Ara no hi ha teatre i la mort és per tot arreu. El dol s’acumula, atrapat en un comptador amb una xifra que creix cada dia. Com fa el dol un comptador? A l’Alba, alguns serrells de la pèrdua del seu pare l’han atrapat ara, durant el confinament, i no es vol “ni imaginar” com deu ser aquest procés de comiat en aïllament i sense cap ritual social. Assedegada d’arguments, d’eines per estructurar els pensaments que s’amunteguen en un moment d’incertesa generalitzada com aquest, l’actriu barcelonina ha buscat refugi en les lectures. “Aquest estat d’incertesa ens fa vulnerables i porucs, ens paralitza”. Però l’Alba s’hi resisteix. Ha cercat lectures que fan desconnectar, que estructuren, que remouen i trasbalsen. “Les lectures m’han ajudat a no atabalar-me pel futur immediat”. Lectures remeieres per al desassossec del confinament. L’Alba ha devorat llibres: poca novel·la, molta filosofia i molt assaig. També moltes pel·lícules i música. Una selecció per “nodrir el pensament i exercitar una mirada poètica sobre el món”. Aturar-se, pensar i constatar com és de poderosa “aquesta voràgine que ens empresona, aquesta inèrcia del consum que és un sistema de destrucció permanent”.

“N o sé de què em parla”. Aquest Sant Jordi confinat no ha agradat a ningú. Per descomptat als escriptors, com Jordi Cabré, per a qui el 23 d’abril suposa una mena de festa de gala. Però tampoc als lectors, com Jordi Cabré, per a qui aquesta festa es resumeix en “l’olor de pètals de rosa pels carrers a les vuit del vespre”. I aquest és un any de trobar a faltar el perfum de les roses, i les parades, el carrer, i “aquell passejar primaveral i optimista que ens dona energia per a gairebé tot l’any”. Una celebració que, de tan rodona, a Cabré li resulta difícil d’explicar: el fet que l’intercanvi de roses i llibres funcioni tan bé en un lloc com Catalunya, que encaixi en un moment tan vital com és la primavera, i que a més sigui el dia dels enamorats i tot sigui tan plàstic, tan estètic. L’autor de Digues un desig assumeix, amb un punt de decepció, que aquest Sant Jordi no hi hagi hagut festa. Confiava que entre tots ens les empescaríem per a trobar “una sola manera de celebrar Sant Jordi, que fos compartida, de país”, però això només s’ha aconseguit a mitges i la diada ha acabat sent molt dispersa. Tanmateix, Cabré recorda que Catalunya ha viscut Sant Jordis més clandestins que aquest i que, si el del 2020 no ha pogut ser lluminós, ja ho serà el del 2021.

T othom pregunta com estàs. Les mares i els pares, més. Núria Cadenes riu, gesticula i s’exclama mentre m’explica com s’han fet de freqüents les trucades als pares, ara que no es poden veure. Per telèfon, que la tecnologia encara que estigui disponible no sempre ve de gust a tothom. I és en aquesta nova dimensió de la comunicació entre famílies i persones estimades en què Cadenes troba sentit a una d’aquelles expressions tan sentides de petita a la gent gran del Pirineu: l’anar fent. “Ara et pregunten com estàs i no pots dir que estiguis bé, perquè hi ha un patiment que és general i és concret”. Aquell anar fent pren un altre sentit. Individual i col·lectiva, l’aflicció, però també el després. La vida que durem quan passi la crisi “l’hem de fer nosaltres i l’hem de començar a reclamar ara”, incorporant-hi aprenentatges tan bàsics com el fet de tenir clar que “volem respiradors i no volem tancs”.

Tard a la nit, pidolant temps als rellotges del confinament, que semblen haver abreujat les hores i no hi ha manera d’encabir-hi totes les tasques pendents, fem una videotrucada per Zoom. Infusió fumejant, pijama i, de fons, la vitrina amb plats, bols i tasses que milers de nens i nenes han incorporat als paisatges del confinament. És el plató de campanya de l’InfoK i és la cuina de casa de Laia Servera, la directora i presentadora del programa. Ni les televisions, ni els diaris ni les ràdios havien fet mai periodisme així. En el cas de l’ InfoK, com en el de la majoria de programes d’actualitat, ha sigut necessari replantejar el funcionament, el format i els continguts. Prova superada: l’InfoK és el programa més vist a TV3 a la carta. Això tampoc havia passat encara, però en aquest cas ni és casual ni és qüestió de sort. Laia Servera va entrar a les cases de milers de famílies fa temps, tractant els nens com a individus amb criteri propi, parlant-los de tu a tu, i explicant-los les notícies tal com són. El lideratge del rànquing dels més vistos a internet és lògic, l’ InfoK fa temps que és una eina de referència per a les famílies amb criatures i ara, que van mal dades, resulta imprescindible.

S ense maquillatge. Així s’està fent ràdio des que es va decretar l’estat d’alarma. S’està emetent des de les cases de presentadors i col·laboradors, a través d’aplicacions per a mòbil, per internet o directament per telèfon. Els estudis de Catalunya Ràdio i de RAC1 han quedat buits, com a molt amb una o dues persones davant del micròfon, i les emissores s’han convertit en grans nusos de comunicació per on passen totes les veus i tots els sons, músiques i sintonies que han de sonar per antena. Els tècnics, guardians del directe, fan de superdirectors d’orquestra coordinant una cort de músics aïllats amb instruments apedaçats, rovellats i desafinats. I fan que soni. Joan Maria Pou és un dels pocs periodistes que trepitgen l’estudi del directe tot i el confinament. Que la ràdio continuï oferint informació i entreteniment, malgrat unes circumstàncies tan excepcionals, no l’ha sorprès gens. “Si hi ha una cosa que he vist des que m’hi dedico és la flexibilitat de la ràdio, la capacitat d’adaptació que té”. Potser la feina d’anys a El Barça juga a RAC1 hi té alguna cosa a veure, perquè ha comprovat com els tècnics feien sonar transmissions en llocs que ningú creuria, ajudant-se els uns als altres, punxant línies que semblaven impunxables. Ara la complexitat tècnica és enorme i això es nota tant en el ritme de les locucions, que han baixat de revolucions, com en la qualitat del so que acaba arribant als oients, que està esquitxat de retards, fregits i reverberacions. “Tots els problemes de so que puguem tenir, per molt molestos que siguin per als professionals, també serveixen perquè l’oient sigui conscient que s’està fent ràdio d’una altra manera i que aquesta també és una situació no normal per a nosaltres”. La ràdio hi és. I no només informa i entreté, sinó que també acompanya. És “aquest component de cobrir un buit, el de les relacions socials, compartir experiències, escoltar i conversar”, poc periodístic però que ara té molt valor.

A ra que hi hem de ser tants migdies, tantes tardes i tantes nits seguides, casa nostra pren forma, es converteix en una presència constant a estones feixuga, a estones alliberadora. A la seva, l’arquitecta Benedetta Tagliabue hi té un jardí folrat de verd. Plantes que desfilen per cada centímetre de paret i de terra com si fos l’única raó de ser que tenen. Si més no, així es veu -i ella mateixa m’ho fa notar: “Mira quin verd!”- a través de l’enquadrament de la videotrucada per Skype que mantenim una tarda assolellada i estranyament freda de finals de març. Com també és estranya la circumstància que ens converteix en humans temporalment atrofiats. Com a animals socials, s’entén.

L yona o Marta, tant és. Fa temps que no hi ha frontera entre l’una i l’altra. De la mateixa manera que fa temps que forma part de l’ideari de molts fans de la música indie, de molts usuaris d’Instagram, de moltes feministes desacomplexades i de molts pares. La Lyona és un punt en comú d’universos que no sempre coincideixen. Alguns la coneixen per ser l’autora de videoclips senzills i fascinants, com els que va fer per a Love of Lesbian. Universos infinitos, el primer i potser també el més venerat, però després en vindrien uns quants més; i fins i tot la imatge del disc 1999 és tota seva. La Lyona és també molt seguida a Instagram, on va arribar arrossegant la maleta de nostàlgies i fans de Fotolog i on, a més de postejar vinyetes que després es viralitzen fins i tot en grups de WhatsApp, també mostra la seva sensibilitat com a fotògrafa, faceta encara poc explotada pel públic general, tot i ser la que li va obrir les portes, entre d’altres, al mercat audiovisual. La Lyona és també sinònim de lluita feminista sense agror: capaç de desmuntar l’amor romàntic amb quatre traços negres sobre fons de color rosa. I alguns pares avesats a les prestatgeries de literatura infantil fa temps que recorren a la Martina de Jo mataré monstres per tu per espantar foscors porugues. La Lyona és tot això, i algun dia serà també una petjada en el món del cinema, perquè la Marta somia amb dirigir una pel·lícula.

En una ciutat com Barcelona on l’oferta de restaurants tendeix a l’infinit, la cuina xinesa ha viscut molts anys eclipsada per l’eclosió d’altres tradicions amb més capacitat per resultar atractives o simpàtiques, com la japonesa. Sovint s’ha associat la cuina xinesa a la salsa agredolça, l’arròs tres delícies, els rotllets primavera i una decoració farcida de vermells i daurats exhuberants. Entre el bon gust culinari de Quim Monzó i el càsting del Cuines de TV3 alguns hem pogut veure que més enllà dels Muralla China de cada barri, hi ha un univers gastronòmic extraordinari. En el cas de Barcelona, totes les mirades apunten al Shanghai, a la part alta de la ciutat. El xef és un català de pares xinesos, Josep Maria Kao, casat amb una gallega i pare de tres filles, dues de les quals, empresàries en el negoci familiar.

Conec la Raquel Fernández un migdia de calor i fressa, en una cafeteria de Barcelona. La Laia Ruich, de l’equip de comunicació de l’Unicef a Barcelona, me n’ha dit meravelles. M’avança que és una apassionada de la seva feina, que porta anys treballant fort i aconseguint grans resultats a diferents països i que a Catalunya hi ve poc i amb el temps cronometrat per a reunions, entrevistes i compromisos. Intento imaginar quin deu ser el perfil d’algú que porta una dècada treballant en projectes humanitaris i voltant per mig món. El resultat és borrós: penso que ha de ser algú amb presència física imponent, per allò d’haver d’afrontar temperatures extremes, travessies interminables o dormir en espais insospitats. Faig servir tòpics i clixés. Quan tinc la Raquel al davant em sento víctima de la cultura pop. No he encertat cap dels trets físics ni de personalitat que té. És una dona menuda, poc corpulenta. Du el cabell ben curt. Ni gota de maquillatge, ulleres de pasta i cap joia. Té la mirada viva i parla un castellà amb accent del nord impecable.

Hi ha zones de Barcelona que semblen més ciutats de l’àrea metropolitana que no barris de la capital. Tenen un ritme, un color i uns codis propis. Sovint, molt diferents dels de la Barcelona que es ven al món. Podria haver passat 38 anys més sense trepitjar Nou Barris si no fos per un grup de dones que es dedica a ajudar dones: l’associació Lola, No Estás Sola. Potser les estones navegant sense rumb a Twitter no siguin tan perdudes com sembla. Va ser durant una expedició seguint fils aleatoris que vaig anar a parar a un vídeo on apareixia un grup de dones prenent cafè i xerrant, en una sala del que semblava una entitat o un local social. Quan vaig poder escoltar l’àudio (el mòbil està sempre en silenci) vaig captar els matisos abismals que hi havia entre les unes i les altres: unes vivien al carrer, les altres eren voluntàries. Les primeresacudeixen a les segones un cop per setmana, dos cops o cada dia. Prenen cafè, xerren una estona, s’enduen roba o s’informen d’on han d’anar a buscar feina o ajudes.

Vaig conèixer la Maria fa un parell d’anys, en un curs d’iniciació a la ràdio. Era el primer cop que havia de tractar amb una persona cega i només tenia clares dues coses: que no volia fer-la sentir incòmoda i que no tenia ni idea de com tractar-la. Al final de la primera classe cap de les dues certeses es mantenia. La Maria semblava infinitament més còmoda que la resta d’alumnes i professors (tots, vidents) i la manera de tractar-la era exactament la mateixa que amb els altres. L’Albert Om l’havia entrevistat uns mesos abans a Islàndia (RAC1) en una d’aquelles estones de ràdio que són un oasi. Vaig quedar encisada per la història d’aquella noia jove, alegre, positiva i cega. Quan la vaig conèixer al taller de ràdio hi vaig afegir una altra virtut, la força.