Són les sis de la tarda d'un diumenge i el Paco torna cap a la residència de gent gran després d'haver dinat a casa amb la família. Així que surt per la porta amb la cadira de rodes, l'Antònia, la seva dona, cau rendida sobre la butaca. "A mi això em trenca per la meitat", diu, i no pot evitar que les llàgrimes li comencin a lliscar per les galtes. Una davallada recent en la salut del Paco l'ha obligat a ingressar en un centre per rebre atenció mentre ella encara viu a casa. L'Antònia ha cuidat el seu marit durant anys, fins i tot a costa de la seva pròpia salut, i tot i que la situació ja no era sostenible, intentaven ajornar l'ingrés a la residència al màxim per no haver-se de separar.

He estat uns dies sense veure una persona amb la qual em relaciono cada dia, d’aquelles amb les quals tens converses de manteniment i, de tant en tant, intercanvies alguna broma ràpida i fins demà, perquè tots anem per feina. En retrobar-la, li vaig preguntar on havia estat durant la seva absència, i encara no havia lligat dues frases seguides que es va desfer en llàgrimes per explicar-me el trasbals que li està causant la situació cada cop més dependent de la seva mare. L’estima incondicionalment, però ha comprovat que si no hi posa una distància física i emocional s’ofegarà, una conclusió a què ha arribat després d’unes quantes puntades de culpabilitat a la consciència no exempta d’hiperresponsabilitat com a filla (més llàgrimes), però que ja no es discuteix a ella mateixa per una raó òbvia de supervivència (aixeta a raig). Qui ha passat per això sap que és una època fatal de la vida adulta, perquè tots els implicats pateixen, perquè sovint les cures recauen sobre les dones i perquè el desenllaç està escrit i no és precisament feliç.

Michel Foucault proposa una dicotomia molt bona per definir la nostra relació ambivalent amb això que havíem anomenat "l'estat del benestar". Mentre que l'estat premodern "mata i deixa viure", l'estat contemporani "fa viure i deixa morir". També en recordo una altra que sempre em fa pensar: "La salut ha substituït la salvació". Són resums memorables que ens fan veure que el Leviatan ja no és una força impersonal i distant que es limita a castigar qui infringeix la llei, sinó que s'ha convertit en un agent sol·lícit amb la funció principal de vetllar per la població, i que incorpora una funció que antigament era monopoli de l'Església: tenir cura de les ànimes. Tot això pot semblar força abstracte, però es concreta si pensem en els sentiments contraris que qui més qui menys deu haver experimentat arran del confinament del país amb motiu de la ventada i arran de la proliferació d'alarmes als mòbils. Què n'hem de fer de la irritació que ens produeixen els excessos de cura de l'estat?

Tots ho hem viscut: una persona estimada ens comunica que està passant un tràngol i ens veiem empesos a reaccionar-hi. Posem un cas desgraciadament molt habitual: l’amic en qüestió ens diu que ell o alguna persona de la seva família està greument malalt. Molts, moltíssims de nosaltres, tot i sentir-nos realment afectats per la notícia, ens limitem a escriure un whatsapp. Per més sentida que sigui la frase, un cop ha quedat escrita, queda reduïda a un tòpic: "Em sap molt de greu", "Ànims!", "Si necessites res ja saps on soc", "Tot anirà bé".

“Em considero un avi una mica atípic, perquè, per una sèrie de raons, entre elles que no visc a la mateixa ciutat que les meves netes, faig d’avi a distància. A més, per la meva forma de ser i les meves aficions tinc una vida bastant ocupada amb una sèrie d’activitats que faig regularment i, per tant, tampoc disposo de gaire temps per fer d'avi clàssic”, comenta el Josep Font. El seu cas és menys habitual, però cada vegada més present en un context en què la cura intensiva dels nets ha estat un pilar social. Tot i que no hi ha un manual per fer d’avi o àvia, el cert és que les dades reflecteixen un patró consolidat: el 42% dels avis i àvies espanyols (entre 55 i 69 anys) amb nets menors d’edat se’n fan càrrec diàriament o, com a mínim, un cop per setmana, principalment perquè els pares no poden (41%). Aquestes tasques inclouen anar-los a buscar a l’escola o a les extraescolars (39%) i fer activitats d’oci com anar al parc o a berenar (39%), segons el V Barómetro del Consumidor Sénior de la Fundació Mapfre (2025).

Ofegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

Entra a la botiga d’ungles, que té un nom divertit –en castellà, esclar– i que fa referència al mal nom que pot tenir una madrastra malèfica, amb ungles vermelles com si acabés d’arrencar-li el cor a un pollastre. “Ahir vaig estar plantant pèsols”, s’excusa. Du les ungles “de dol”, que en deien abans: ho havia sentit dir als avis, quan s’anava endolat. “Em podria només arreglar una mica?”, demana. I la treballadora, Yoli, li diu que sí, que i tant, però que primer l’haurà d’apuntar. Ha estat escolaritzada en català i el parla a la perfecció. Els pares de seguida el parlen, són equatorians. Ella va venir a viure a Catalunya als nou anys. Viu a l’Hospitalet, i per anar a Barcelona, explica, agafa metro fins a la zona universitària i llavors autobús. S’hi està una hora, entre tot.

Hi ha un bé més escàs que l’aigua i més preuat que l’or: el temps que se’ns escapa. Tothom en parla, tothom el persegueix, però no tothom el posseeix de la mateixa manera. En societats que avancen i generen nous drets, el dret al temps emergeix amb força. Però, qui el pot exercir de debò?

El desequilibri demogràfic transitori provocat per la caiguda de la natalitat combinat amb l’allargament de la vida, un tret més permanent, porten a un envelliment pronunciat de les poblacions europees. Un fet que està convertint la provisió de les cures a la gent gran en un problema crític. 

Posar complements als gossos i gats és una pràctica habitual. Actualment, ja no són només llacets i abrics. A l'estiu sobretot proliferen accessoris de tot tipus: gorres, xancletes i, fins i tot, disfresses, que se sumen a pràctiques estètiques com ara pintar-los les ungles o tenyir-los el pèl. Majoritàriament, darrere de tot això hi ha un procés d’humanització —millor dit, antropomorfització— dels animals, és a dir, una atribució de característiques humanes a éssers que no ho són. Els experts alerten que, si bé una part de la humanització és inevitable i fruit de la convivència, l’ús d’alguns guarniments i voler seguir tendències gracioses a ulls d’altri poden posar en risc el benestar i la salut dels animals.

Quan un amic s’enfronta a un gran repte o sent que ja no pot més, normalment el nostre primer instint és oferir-li paraules de consol i comprensió. Però sovint actuar d'aquesta manera amb nosaltres mateixos no és tan fàcil; podem ser els nostres crítics més durs. En aquest sentit, practicar una mica l’autocompassió hi ajuda molt. Diversos estudis demostren que, quan les persones afronten reptes o situacions estressants, les que mostren més autocompassió són més resilients.

La d'aquest dimarts és la segona protesta en dos mesos que el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional (SinMaDiF) convoca davant de la conselleria de Drets Socials i Inclusió per exigir més recursos econòmics i humans per cobrir les necessitats de les persones dependents i de les seves cuidadores principals, un paper que recau en un 90% dels casos en mares, dones o germanes. Denuncien que "l'abandonament" que pateixen és violència masclista institucional perquè, quan a un familiar se'l diagnostica, "els drets surten per la finestra" i deixen la família en la "solitud horrorosa" d'haver de buscar serveis, recursos i ajudes per poder tirar endavant. "Ja no podem més!", exclamen.

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Inspiren i expiren. Posen les mans a la panxa i al pit per notar el moviment de l’aire, tal com els ha indicat el psicòleg. L’objectiu és que aquestes sis participants del grup de cuidadores aprenguin a relaxar-se, a estar tranquil·les cada cop que la càrrega de les cures a un familiar dependent les supera. Les dones seuen en rotllana, i algunes deixen la bossa a prop, potser per tenir el mocador a mà. Hi haurà llàgrimes per la pena o la ràbia pròpia, i per l’emoció de la companya. 

En un context d’envelliment de la població, l’economia de les cures té una importància cabdal. Segons les projeccions demogràfiques de l’Idescat, la taxa de dependència (persones de 65 anys o més/població de 16 a 64 anys) passarà del 29% el 2022 a superar el 50% el 2050. Per corregir aquest desequilibri, una opció passaria per augmentar la taxa de fecunditat, que actualment a Catalunya és d'1,17 fills per dona, i que se situa entre les més baixes de l'OCDE. Malauradament, sense els recursos necessaris per acompanyar les cures, l’actual estructura demogràfica pot tenir importants costos per al conjunt de la societat.

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Tot i que el concepte de tercera edat està en desús, la millora en les condicions de vida i els avenços mèdics està canviant la vellesa, i ha obligat l'acadèmia a ampliar la classificació amb una quarta edat, que començaria a partir dels 80 anys. Aquesta revolució demogràfica fa que, per primer cop, persones que estan en la setantena o fins i tot en la vuitantena (socialment considerats vells) s'hagin de fer càrrec de les cures de progenitors de més de 90 anys o, fins i tot, centenaris. La tercera edat cuidant la quarta. I per tenir una idea del futur, el nombre de persones centenàries creix a un ritme del 8%, segons l'Idescat. Es calcula que a Catalunya hi ha unes 100.000 cuidadores familiars (el 90% són dones), segons un estudi de la cooperativa Suara. El perfil majoritari és el d'una dona d'entre 51 i 71 anys que hi dedica unes 14 hores diàries.

S'entén com a generació sandvitx aquell col·lectiu de persones de mitjana edat (40-64 anys) que, a més de treballar, es fan càrrec dels seus familiars grans i, sovint, també dels seus fills, amb importants repercussions sobre la seva salut i situació econòmica. Es tracta d'una massa de la població sovint invisibilitzada i que la Cambra de Comerç de Barcelona, juntament amb la cooperativa Suara, ha volgut posar en rellevància a través d'un estudi que analitza l'impacte econòmic i la projecció a escala social d'aquesta situació.

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha anunciat aquesta setmana que finalment les treballadores de la llar seran equiparades amb la resta de treballadors, en virtut de ll'aprovació recent d'una norma per a la prevenció de riscos laborals. Ja estem acostumades que la grandiloqüència dels enunciats de la ministra topi amb la realitat. Aquest cas tampoc no serà excepcional. Però més enllà de les diferències en drets, que encara continuen existint, les característiques d'aquestes feines continuaran posant en risc moltes treballadores. Llevat que es busqui una solució no privada per a la cura dels grans dependents.

L'anunci del ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, de la reforma de la llei de dependència ha mobilitzat les mares i filles cuidadores de persones grans dependents, un col·lectiu que se sent “invisibilitzat” fins i tot en una norma que tracta de millorar les mancances del sistema que es va posar en marxa fa dues dècades. “Som la mà d'obra més barata de qualsevol govern”, afirmen en un manifest signat per diferents associacions aplegades a la Plataforma Estatal de Cuidadores Principals en què es reclama que la futura llei les reconegui com a subjecte amb drets que van més enllà de la seva figura. “Una cuidadora, però són dues vides”, diuen.