Vivim, disculpin l'obvietat, temps convulsos. Un nou imperi, la Xina, amenaça l'hegemonia dels Estats Units. Noves tecnologies com la intel·ligència artificial ens projecten cap a terreny desconegut. Les migracions massives alteren l'autopercepció de les societats. Les passions populars més baixes (racisme, xenofòbia, aporofòbia) estan desencadenades, les classes mitjanes s'enfonsen, veritat i mentida es confonen. I ni els mecanismes democràtics més sòlids semblen capaços de sobreviure al caos.

"S'ha d'espavilar; el seu partit s'està morint". Aquest ha estat l'advertiment que, aquest dimecres, durant la sessió de control setmanal al govern, el premier Keir Starmer va etzibar a la líder conservadora britànica, Kemi Badenoch.

Poc menys d'un any abans de les eleccions europees del 2014, Nigel Farage es va mostrar convençut que el partit que aleshores liderava, el UKIP, causaria un "terratrèmol polític". Era el mes de setembre del 2013 i, durant el congrés anual de la formació, es va atribuir el mèrit d'haver canviat els termes del debat sobre la immigració i de l'aleshores pertinença del Regne Unit a la Unió Europea. Molts no se'l van prendre seriosament, però el UKIP va acabar guanyant les eleccions, amb el 27% del vot.

El populista i xenòfob Nigel Farage ha tornat a posar la immigració al centre del seu últim embat polític. De fet, és l'únic tema de què parla, i va calant a poc a poc, consolidant les seves expectatives d'arribar a Downing Street, si bé encara falten quatre anys per a les eleccions generals. Aquest dilluns, però, ha anat encara més enllà de la seva habitual demonització dels estrangers.

El 7 de setembre, de retorn d'una visita llampec a Edimburg, aquest corresponsal va fer una parada d’avituallament a Darlington, una market town –categoria històrica que designa poblacions amb dret a celebrar mercat setmanal, però a les quals no se les pot anomenar ciutat, tot i els seus 110.000 habitants actuals– del comtat de Durham, al nord d'Anglaterra, a 56 km al sud de Newcastle. Londres queda molt lluny, però tot i així s'hi nota l'efecte de la renúncia de la vice primera ministra del govern per no pagar els impostos que hauria d'haver satisfet.

Nou pim-pam-pum contra els migrants. El trumpisme i l'extrema dreta avancen a marxes forçades al Regne Unit. Emmirallant-se en les polítiques dels Estats Units, el líder del Partit Reformista, Nigel Farage, ha fet aquest dimarts un pas més per culpabilitzar de tots els mals del país les persones que arriben a les illes en pastera i sense documentació a través del canal de la Mànega.

Nou anys després que Nigel Farage sacsegés el panorama polític britànic amb el referèndum del Brexit i la posterior sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el líder populista i antiimmigració, amic de Donald Trump i partidari de moltes de les seves polítiques, amb l'excepció dels aranzels, ha llançat aquest dijous una advertència al tradicional sistema bipartidista del Regne Unit.

El govern de Keir Starmer ha arribat a la conclusió que no només ha de dir què fa en matèria immigratòria, amb dades concretes sobre com combat les arribades irregulars al país, sinó que també ha d'oferir imatges a l'opinió pública de la mà dura amb què tracta aquells que són al país sense papers.

Els diners ho poden comprar tot? Semblaria que sí. I després d'ajudar decisivament Donald Trump a conquerir la Casa Blanca per segona vegada amb el seu algoritme, ara Elon Musk, l'amo de Tesla i de la xarxa social X, podria estar preparant l'assalt a la política britànica. L'objectiu entre cella i cella que s'hauria fixat seria col·locar l'extremista Nigel Farage a Downing Street en les eleccions del 2029. Un repte potser més difícil que la victòria de Trump a causa del bipartidisme perenne que regna a Westminster i la dificultat de trencar-lo ateses les característiques del sistema electoral.

La victòria aclaparadora del Partit Laborista a les eleccions generals del Regne Unit ja dona lliçons als partits de centre i de centreesquerra d’altres indrets. Però que sigui important o no a llarg termini depèn de la capacitat del primer ministre Keir Starmer de solucionar els problemes econòmics del seu país –una missió força difícil–.

Primer dia de classes a la Cambra dels Comuns després de les eleccions de dijous passat al Regne Unit. I, com de costum, no s'hi cabia. De fet, eIs 412 parlamentaris del govern podrien ocupar pràcticament els 430 seients que hi ha en total, per bé que si s'hi estrenyen molt, podrien arribar als 450 o 460. Si fa no fa, 200 menys que el nombre de parlamentaris, en total 650, dels quals 335 han entrat al Palau de Westminster aquest dimarts, a primera hora de la tarda, com a nous diputats.

Contra el corrent general a Europa i al món, el Parlament britànic s’omplirà la setmana que ve de diputats i diputades de centreesquerra. Però l’aclaparadora victòria en escons del laborisme a les eleccions de dijous ha eclipsat el mar de fons que ha portat per primer cop el Partit Reformista, la formació d’extrema dreta de Nigel Farage, a Westminster.

A les últimes eleccions al Parlament Europeu s’ha donat un resultat especialment cridaner: a Espanya, hi ha hagut 800.000 electors que han llençat el seu vot a la paperera. L’individu a qui han anat destinats aquests vots —un agitador d’extrema dreta que, després de passar per UPyD i Ciudadanos, utilitza les xarxes socials per llançar continguts nocius, particularment acusacions contra els immigrants, les feministes, la premsa i els polítics, sobretot d’esquerres— no ha ocultat que la seva nova condició d’eurodiputat li servirà, fonamentalment, per tenir immunitat parlamentària enfront de les ja nombroses causes que té per difamació.

Clacton-on-Sea, 105 quilòmetres al nord-est de Londres, a la costa d'Essex, és una població d'uns 53.000 habitants. És un típic centre vacacional britànic que pugna per superar una perenne decadència des de fa 40 anys: establiments de fish and chips, algun pub, camionetes de gelats que s'anuncien amb un ding-dong cridaner i fins i tot un petit parc d'atraccions al moll, com n'hi ha en tantes altres ciutats de la costa del Regne Unit: van proliferar a finals del segle XIX. Però Clacton-on-Sea té també algunes bosses de pobresa endèmica oblidades de la mà de Déu i de les administracions. I la taxa més alta de població inactiva del país. I un índex de criminalitat de 129 delictes per cada mil habitants, molt per sobre de la mitjana d'Anglaterra (92).

L'onada d'extrema dreta i populista que el cap de setmana passat va sacsejar França i Alemanya a les eleccions europees, té també un reflex al Regne Unit, on el 4 de juliol se celebren els comicis a la Cambra dels Comuns. Per primera vegada des que el 23 de maig el primer ministre Rishi Sunak va convocar per sorpresa els britànics a les urnes, una enquesta situav aquest divendres el Partit Reformista un punt per davant dels conservadors. El lidera el xenòfob Nigel Farage, d'extrema dreta, populista, d'inspiració trumpista i llibertari, que mira més al passat que no pas al futur.

El passat sempre torna, però a les eleccions generals del Regne Unit no es ballen tangos, sinó que el ball és de bastons. I qui ha irromput en la cursa per donar-ne a tort i a dret és un vell conegut de la política britànica i europea, el racista i ultra Nigel Farage, l'home que amb la seva retòrica populista, euroescèptica i trumpista avant la lettre va escorar el Partit Conservador fins al punt de forçar el referèndum del Brexit. Farage concorrerà per vuitena vegada a un seient a la Cambra dels Comuns. I en aquesta ocasió potser té més possibilitats que mai d'aconseguir l'escó. Si més no, en l'acte de llançament de la seva candidatura, aquest migdia a Clacton-on-sea, ha congregat centenars de devots que prenen la seva paraula com la d'un nou messies.

Ningú no ha perdut el temps. La campanya electoral del Regne Unit ja estava en marxa aquest dijous, hores després que Rishi Sunak anunciés dimecres a la tarda l'avançament dels comicis. El premier acusava el líder laborista, Keir Starmer, de no tenir un pla de futur per al país mentre assegurava, en canvi, que ell sí que en té. Starmer, al seu torn, deia que ha arribat l'hora del "canvi" i d'acabar amb el "caos" de catorze anys de desgovern.

Setmana molt difícil per al primer ministre britànic. Rishi Sunak ha entomat aquest divendres al matí una doble molt mala notícia, que s'ha d'afegir a les dues també dolentes que va collir entre dimecres i dijous, quan va saber, respectivament, que la inflació continuava estancada en el 4% i que el país havia entrat en recessió en els darrers sis mesos de l'any passat.

El populisme es continua estenent a la mateixa velocitat que el covid-19 i els populistes no desaprofiten cap ocasió per intentar fer forat amb la seva demagògia. Nigel Farage, l'home al darrere del Brexit, el xenòfob ultra que admira Donald Trump, ha anunciat aquest dilluns que posava en marxa el nou partit Reform UK per oposar-se a un confinament que no funciona a partir de la reconversió del Partit del Brexit, que va fundar l'abril de l'any passat per empènyer la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE).

Nigel Farage onejant la bandera britànica des del seu escó amb satisfacció, seguit de la reprimenda de la vicepresidenta irlandesa de l'Eurocambra i poc abans de les llàgrimes d'altres eurodiputades britàniques contràries al Brexit. Així ha estat el debat amb què aquest dimecres el Parlament Europeu ha dit adeu al Regne Unit i també als seus 73 eurodiputats. L'Eurocambra ha segellat l'acord per la retirada del Regne Unit de la UE. La seu d'aquesta institució a Brussel·les ha viscut l'últim tràmit parlamentari amb els passadissos més plens de l'habitual. Els adeus entre eurodiptuats i treballadors britànics que fa anys que treballen entre Brussel·les i Estrasburg és la conseqüència més palpable i emotiva d'un Brexit que a partir de dissabte passarà a estar en estat de transició. Com també ho són els brindis dels gairebé exeurodiputats del parti del Brexit. L'acord s'ha ratificat per 621 vots a favor, 49 en contra i 13 abstencions.