L'escalada del preu del lloguer s'ha contingut a Catalunya i, sobretot, a la ciutat de Barcelona, l'últim any i mig. Això sí, el tercer trimestre de l'any passat va repuntar respecte del trimestre anterior –un 1,55% a Barcelona i un 2,59% a Catalunya– i el nombre de contractes de lloguer que es firmen ha baixat, segons es desprèn de les dades de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya que es basen en les fiances dipositades a l'Incasòl. Unes dades que indiquen que el tercer trimestre del 2025 el preu mitjà del lloguer a Barcelona ciutat se situava en 1.153,11 euros, mentre que al conjunt de Catalunya la renda mitjana de lloguer era de 876,83.

El ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 ha obert una investigació que busca eliminar els anuncis de pisos de lloguer en zones declarades tensionades que infringeixin la normativa vigent de consum, segons ha anunciat aquest divendres en un comunicat. "Si podem provar l'existència de pràctiques enganyoses o deslleials, el ministeri actuarà amb tota contundència", ha advertit el ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy (Sumar), en roda de premsa. Bustinduy no ha volgut dir quins són els portals immobiliaris investigats, però ha assenyalat que es tracta "dels més grans".

A Europa, de mitjana, deu de cada cent habitatges principals són habitatges socials. A països com Dinamarca, Àustria, Suècia, França o els Països Baixos són més de 15. Però, en canvi, a Espanya només un 2,5% del parc d’habitatge és social. Els lloguers de Barcelona s’han gairebé triplicat en el que portem de segle, i són impagables per uns salaris que no han arribat ni a doblar-se en aquests anys. Ja des del 2009, amb la creació de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), es van organitzar nombroses manifestacions pel dret a l'habitatge. Per tant, no ens hauria de sorprendre que, en menys de 24 hores, tant el president del govern, Pedro Sánchez, com el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, presentessin un seguit de mesures que afecten el mercat de l’habitatge.

A poc a poc anem veient els efectes de la nova normativa que, a través de les zones regulades, que contenen la immensa majoria d'habitatges, ha posat límit als preus de lloguer. El preu de lloguer, sent encara inassolible per a moltes persones, s'ha reduït un 0,9%, marcant una diferència amb la resta d'Espanya. Als municipis no regulats de Catalunya ha pujat un 6,1%. En tots dos casos comparem el tercer trimestre del 2024 amb el del 2023. Conclusió primera: posar límit als preus ha fet que els preus deixin de pujar. Amén. A priori, això sembla una bona notícia. Però en economia cal analitzar les dades en un context ampli. Què està passant al mercat?

No m’imagino la desesperació de la Chaymae quan estava a punt de ser desnonada en plena alerta per la DANA. Amb el seu fill de 4 anys, un detall menor, mai més ben dit. Al carrer del Rec de Barcelona, com una broma macabra. L’operatiu policial seguia endavant, inclement, mentre sonaven les alarmes als mòbils dels activistes, atònits, concentrats per impedir el llançament. Algú va posar-hi seny, in extremis, i es va aturar el despropòsit. L’episodi, grotesc, és il·lustratiu del drama que afecta els més “desafavorits”. Costa trobar paraules que no siguin condescendents per a la població de Catalunya (un 25%) que viu en risc de pobresa. Dones, la majoria. Aquesta bretxa de gènere és la mateixa que fa visible el Sindicat de Llogateres, amb femení genèric, perquè la precarietat –no la fragilitat, en la cèlebre cita de Shakespeare– té nom de dona.

La regulació del mercat per part de l'administració pública, a fi que els ciutadans puguin accedir a béns i serveis de primera necessitat (l'habitatge ho és) no és cap idea del socialisme utòpic, ni de l'anarquisme, ni del chavisme bolivarià. Que el mercat, en ell mateix, no té mecanismes d'autocorrecció, o no en té prou, i necessita que els poders públics intervinguin per estimular l'economia a través de la demanda és la idea de Keynes als anys trenta, en resposta a la Gran Depressió iniciada el 29. L'aplicació d'aquesta idea ha donat peu al que coneixem com a socialdemocràcia i societat del benestar. No fa desaparèixer (tampoc ho cerca) les desigualtats inherents al capitalisme, però sí que promou ascensors socials i l'accés al benestar de les classes treballadores i mitjanes. No impugna el liberalisme, sinó que el corregeix. El keynesianisme ha estat contestat pel neoliberalisme, conegut també com a turbocapitalisme, del qual en fan bandera personatges com Milei, Bolsonaro, Trump o Musk. Per algunes ments pensants de les dretes espanyola i catalana, també. Són els que aquests dies es posen les mans al cap per les manifestacions de dissabte contra els preus del lloguer. La de Barcelona va ser massiva, i diuen que era dirigida per l'extrema esquerra.

A Joan Rocamora, per sempre més

La nostra és una generació que ha crescut donant per fet que un sou ha de poder garantir la cobertura de les necessitats bàsiques, i d'entre aquestes necessitats, la més costosa: l’habitatge. Tanmateix, la realitat en la qual ens desenvolupem en l’actualitat fa utòpica aquella aspiració que semblava tan terrenal. Si bé Espanya es manté com un país de propietaris –el 64% de les llars viuen en aquest règim (2024)–, aquesta tendència està en via de regressió per dues raons principals.

“Edifici destinat a servir d’habitació humana”. Així defineix casa el diccionari. Ara mateix, el problema que defineix la realitat d’un país com el nostre és l’habitatge. Per a un ésser que neix i creix i viu un segle com a màxim, que té la precarietat com la seva condició, i per molt que alguns es creguin superhomes (i fins i tot estiguin gastant diners amb la fantasia d’aconseguir la immortalitat), la casa és el lloc en el qual tothom té dret a estar. La vida d’una persona és un relat que necessita marcs referencials per construir-se. I en aquest sentit la casa és el lloc més evident: un espai propi, teixit per un mateix amb els que la comparteix, construït a la seva imatge i semblança. No és cap paradís, pot ser fins i tot un infern. No hi ha dues persones iguals; en qualsevol relació es produeix una diferència de potencial, i l’abús i l’explotació estan en l’ordre del dia de la condició humana. Però sense casa no hi ha món propi. Anar de racó en racó és estar a la intempèrie, exposat a tot i sense poder-se fer un espai. Per això la casa és el lloc necessari des del qual desplegar-se. I, de fet, és sobre aquesta idea que es construeixen marcs ideològics que donen sentit i dibuixen una pertinença, com ara la pàtria: la casa de tots els que es reconeixen en una nació.

El 21 de desembre de 2023, el flamant president de l’Argentina, Javier Milei, emetia el decret de necessitat i urgència (DNU) 70/2023, que declarava “l’emergència pública en matèria econòmica, financera, fiscal, administrativa, provisional, tarifària, sanitària i social fins al 31 de desembre de 2025”. Oficialment, l’Argentina està en emergència pública en totes aquestes àrees, i el DNU dona al president el poder per instaurar o eliminar, per decret, normes o lleis sense el consens del poder legislatiu. Tot i que els decrets presidencials no els ha inventat Milei, i de fet són moneda corrent a l’Argentina, aquest DNU en particular va ser tan contundent i va travessar tantes àrees de la vida pública de cop, que l’impacte ha estat notori, sobretot en aquells aspectes que importen a les majories socials. Milei va derogar, entre moltes altres qüestions, la llei de lloguers 27551, en un principi dissenyada per protegir els llogaters.

El preu del lloguer, tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya i especialment a les zones més tensionades, s'ha contingut finalment. Ho ha fet amb un descens respecte al trimestre anterior, segons les dades de les fiances dipositades a l'Incasòl dels nous lloguers publicades aquest dimarts. Però mentre les rendes queden per sota del seu sostre històric, el cas és que el nombre de contractes de lloguer signats ha experimentat una caiguda en picat: cada cop es lloguen menys pisos.

Finalment no es va convalidar el decret llei 6/2024 que regulava els contractes de temporada i de lloguer d’habitacions. Com sabem, aquest decret tenia com a objectiu que s’apliqués la regulació dels contractes de lloguer d’habitatge habitual i permanent a tots aquells contractes temporals que no tinguessin finalitats recreatives, vacacionals o d’oci.

El 16 de març van entrar en vigor els topalls dels preus dels contractes de lloguer d’habitatge habitual als 140 municipis declarats de mercat residencial tensionat a Catalunya. Malgrat que els llogaters han aplaudit que per fi es posi fre als preus dels seus lloguers i així s’eviti, sobretot, que els puguin apujar els lloguers a la renovació dels seus contractes, són molts els detractors que segueixen defensant que el mercat no s’ha d’intervenir, i que auguren una caiguda de l’oferta. És evident que amb les polítiques d’habitatge dutes a terme fins ara no s’ha aconseguit destensionar el mercat ni augmentar l’oferta d’habitatge. A més, hem vist que és un mercat que, havent estat lliure tots aquests anys, no ha aconseguit equilibrar-se per si mateix, com també s’ha vist a tots els països europeus que estan imposant aquest tipus de mesures. Ara bé, està clar que els topalls de preus no són un remei miraculós que solucionarà en tres anys –és el límit inicial de temps de les mesures implantades– el que no s’ha solucionat en dècades. I el que encara està més clar és que no es poden buscar solucions senzilles a problemes complexos. 

El ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana per fi ha fet públic el Sistema Estatal de Referència de Preus de Lloguer d’Habitatge, que es pot consultar a l’enllaç https://serpavi.mivau.gob.es/. Ara s’obre un període de deu dies en què es poden presentar al·legacions i esmenes abans de la seva publicació al BOE, que s’ha anunciat per al 13 de març.

El ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (MITMA) es nega a donar llum verda a l’aplicació dels topalls dels preus dels lloguers als 140 municipis de Catalunya que la Generalitat ha declarat com a zones de mercat residencial tensionat. Un cop més, la polèmica llei pel dret a l’habitatge digne és notícia. Un cop finalitzat el període d’exposició pública de la memòria que justifica la declaració de zones de mercat residencial tensionat, la Generalitat de Catalunya pensava començar a aplicar els límits als preus dels lloguers que regula la llei. Però després de la reunió que va tenir lloc dimecres passat entre la ministra i la consellera de Territori, va quedar clar que l'aplicació va per llarg.

Dimecres, la notícia que obria el Telenotícies vespre et deixava glaçat. Toni Cruanyes explicava només començar un buit legal que permetia esquivar la llei de l’habitatge i llogar habitacions individuals en pisos compartits a preus desorbitats i amb contractes temporals. Però quan ens endinsàvem en els casos i els exemples, el cas es feia més escandalós. Primer perquè la notícia mostrava, a través de diverses pàgines web, com aquesta situació no és excepcional, sinó que n’hi ha un munt d’exemples. Segon, perquè els preus fins i tot superen amb escreix el preu de pisos de lloguer complets. I finalment pels personatges que lloaven les virtuts d’aquest sistema i els beneficis extraordinaris que els comportaven. Aquests presumptes gurus que abans es feien rics amb els bitcoins s’han passat al sector immobiliari. Un influencer famós conegut com el rei de les inversions explicava amb naturalitat: “No te riges por la LAU, por lo que no tienes tantos problemas y tanto tema de leyes de por medio. Y la demanda crece desmesuradamente”. I afegia: “No hay muchas cosas que te den tanto con tan poco trabajo. Todo el mundo quiere ganar dinero sin trabajar”, assegurava amb rotunditat. La notícia del TN ens el mostrava en persona, dins d’un d’aquests pisos que està reconvertint en habitacions de lloguer temporal. Amb l’encert que, el fet que el veiéssim incorporat al relat de la notícia de manera presencial i no a través d’una pantalla en connexió telemàtica, canviava molt la intensitat del seu testimoni. Hem normalitzat l’actitud d’aquests personatges en format virtual, perquè han creat uns codis comunicatius. Al transportar-lo a l’enquadrament televisiu d’un telenotícies, traspuava també un subtext més potent: la crematística, la manca d’escrúpols i uns valors que tenen a veure amb la immediatesa i l’interès personal. Per sort, la notícia s’equilibrava amb el testimoni sempre ferm i eloqüent de Carme Trilla, economista i presidenta de l’Observatori de l’Habitatge. Ella aportava la mirada sobre la vulneració de drets, l’ètica i el context legal. Altres testimonis que es lucren amb aquest sistema de lloguer d’habitacions, explicaven, dins dels mateixos pisos, els mètodes d’inversió o el disseny dels espais. “S’elimina el menjador perquè és un punt de fricció important i augmenta molt la rotació”, deia. I és que aquests venedors esborraven del discurs tot el que té a veure amb la privacitat, la convivència, la qualitat de vida, l’explotació dels inquilins, la dignitat humana i el mercat de l’habitatge. I el que cridava l’atenció era l’estètica vinculada als seus anuncis: una instagramització de les habitacions per camuflar la deshumanització del seu sistema.

“La major part de la població no té problemes per pagar el lloguer” segur que no deu estar entre les millors frases de la vida política de Meritxell Batet, i ella mateixa es va disculpar minuts més tard a Twitter d’aquestes paraules dites a SER Catalunya. Perquè una cosa és que la gent acabi pagant el rebut del lloguer a final de mes (la majoria de la gent paga, sí, ves quin remei) i una altra cosa són els equilibris pressupostaris que han de fer i la minva de renda disponible després d’haver pagat el rebut del pis.

Està en boca de tothom la imminent aprovació, a escala estatal, de la llei pel dret a l’habitatge. És una notícia històrica, ja que mai hem tingut una llei estatal d’habitatge que permeti donar un marc orientador de les polítiques d’habitatge a llarg termini i que estableixi uns principis bàsics que donin homogeneïtat a les polítiques aplicables a totes les comunitats autònomes. I tenir-la permet establir unes línies vermelles que en cap cas es poden traspassar per protegit el dret a l’habitatge. No obstant, des dels diferents sectors involucrats s’estan plantejant molts dubtes sobre si realment aquesta llei serà efectiva per millorar el mercat.

¿Va funcionar la llei catalana que regulava i limitava el preu dels lloguers? La norma va durar divuit mesos, del setembre del 2020 al març del 2022, fins que el Tribunal Constitucional la va anul·lar parcialment. Des d'aleshores, mitja dotzena d'estudis acadèmics d'universitats, escoles de negocis i instituts econòmics han volgut donar resposta a la pregunta. Les conclusions? Variades i moltes fins i tot antagòniques.

El preu del lloguer a la ciutat de Barcelona va tancar el 2022 amb un rècord històric, de 1.077,48 euros mensuals el quart trimestre de l'any, segons les estadístiques basades en les fiances dipositades a l'Institut Català del Sòl (Incasòl). Al conjunt de Catalunya, el lloguer mitjà va assolir el quart trimestre els 814,99 euros, també un rècord històric. Amb aquestes xifres, el lloguer mitjà a Barcelona el quart trimestre del 2022 va augmentar un 15,3% respecte al mateix trimestre de l'any anterior, mentre que al conjunt de Catalunya l'increment va ser de l'11,14%.