Josep Maria. Així és com anomenen sarcàsticament els detractors d'Aliança Catalana al militant o simpatitzant del partit de Sílvia Orriols. És un estereotip irònic per descriure un perfil d'home de mitjana edat tradicional i conservador que abans votava Convergència i que ara s'ha passat a Aliança. Fins i tot hi ha usuaris a les xarxes que utilitzen aquest nom per ridiculitzar la formació islamòfoba, subratllant la manca de dones als actes o parades que organitzen. Més enllà de la sàtira, les dades avalen el biaix masculí del partit.

Si algun cop heu arribat tard perquè us heu fiat del temps que us indicava l'aplicació de Google, que sapigueu que no sou les úniques. El seu algoritme s'ha fet a partir de les passes dels homes, que són més llargues, i per tant és lògic que vosaltres trigueu més. És, només, un petit exemple anecdòtic de com els algoritmes també discriminen i estan reproduint al món digital els mateixos biaixos de gènere de la vida real. Aquest 8-M hem volgut posar el focus en aquest biaix digital, i al dossier analitzem amb diverses expertes com funciona i com se li pot fer front. També trobareu una entrevista amb Gisèle Pelicot, tota una icona del feminisme internacional.

Aquesta setmana ha fet quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia; el conflicte Israel-Palestina continua; la guerra interna a Myanmar es manté activa des del 2021, i així fins a almenys una desena de conflictes més. I enmig de tanta amargor, em cau a les mans un article científic publicat enguany a la International Political Science Review en què Giuditta Fontana, de la Universitat de Birmingham, i col·legues de la mateixa universitat i de la Universitat d’Hamburg conclouen que, quan les dones participen en els processos de pau, la probabilitat que el conflicte es reactivi es redueix almenys un 11%, i arriba fins a un 37% quan hi intervé l’ONU.

Amb un cansament ja immens i bascós envers el tema, llegeixo que aquests dies el senyor Juanma Bajo Ulloa –un director de cinema que temps enllà m’hipnotitzava (amb catorze anys vaig anar tres vegades al cine Fantasio a veure Alas de mariposa) però que després vaig abandonar del tot– va pel món ploriquejant i dient que si no ets una dona o no segueixes certes consignes woke ho tens molt pelut al món del cinema. No he vist l’entrevista ni la veuré: parlo, doncs, d’oïda. Uns quants han sortit a refutar les afirmacions d’Ulloa amb dades, en especial Javier Zurro: en resum, podríem dir que, en les subvencions, hi ha uns puntets extres (molt pocs) si alguns dels càrrecs principals està ocupat per una dona. Això és una mesura que existeix per corregir el biaix històric i ominós que ha patit el cinema fet per dones. Tanmateix, ens diu Zurro, que malgrat la petitíssima ajuda que tenen les dones, el 2023 només el 36,5% dels projectes que van aconseguir una ajuda tenien direcció exclusivament femenina, i el 2022, un 37,8%; el mateix passa amb les pel·lícules en les quals inverteix RTVE: entre el 2020 i el 2023 un 63,7% tenien direcció masculina. És a dir, que contínuament sentim la cançoneta enfadosa dels pobres homes que són deixats de banda, mentre les dades constaten que els homes continuen sent majoria en la indústria.

La universitat més antiga de Catalunya –fundada el 1300 com a Estudi General– té avui rostre de dona. La lleidatana Maria Àngels Balsells Bailón és la primera rectora de la Universitat de Lleida i una de les tres que hi ha en tot el sistema universitari català. Ella defuig l’èpica individual i ho atribueix a "un avenç col·lectiu". "Desitjo que algun dia això no sigui notícia i simplement es parli dels mèrits", diu.

La historiografia ha defensat tradicionalment que els gremis van ser una institució exclusivament masculina. Només els homes en podien formar part. Una nova investigació, però, ho desmenteix. El gremi de tenders i revenedors va ser mixt durant cent quaranta-cinc anys, entre 1624 i 1768. Hi va haver mestres revenedores, però el que va impulsar el gremi a acceptar-les no van ser idees que avui considerem modernes o feministes, sinó la necessitat de sanejar els seus comptes. Anys després a les dones se’ls van tornar a tancar les portes.

Mai ha estat habitual que les dones a l’Afganistan vagin al gimnàs. En algunes zones remotes del país, les dones ni tan sols saben què és un gimnàs. Per a elles, estar actives vol dir treballar al camp, portar aigua o passar hores i hores fent feina no remunerada a casa.

A la Barcelona de 1761 la gent feia anar una metralladora de murmuris. El plet de Maria Badia contra el Gremi de Fusters i el fuster Pere Campañà era guerrilla urbana. Ella era revenedora i defensava el dret de comprar i vendre fusta de pi. Hi va haver litigi. No va ser l’única: Isabel Surroca, Gertrudis Rius, Agnès Capella, Teresa Prats, Eulàlia Alabern… Hi havia moltes dones. I abans. I després. I no hi eren pels pollastres. Perquè les que tenien el restaurant eren elles.

El 33 ha estrenat una sèrie documental magnífica que no us heu de perdre, sobretot si lamenteu l’escassa oferta cultural que hi ha a la televisió. Dibuixar pel canvi (Draw for change) s’emet els dilluns a la nit, però teniu la sèrie completa a la plataforma 3Cat. Cada capítol està dedicat a una humorista gràfica, dibuixant de còmic, ninotaire o il·lustradora de diferents llocs del món on el poder ha coartat la llibertat d’expressió. Descobrireu Doaa el-Adl, al capítol 3, la primera dona que va guanyar un dels premis de caricatura més prestigiosos d’Egipte. Una dibuixant valenta, molt crítica amb el context polític i social, que utilitza els retoladors per combatre l’opressió que pateixen les dones al seu país. Té tant de talent a l’hora de condensar les idees més punyents en una sola vinyeta que us arrossegarà a veure la sèrie sencera i conèixer les altres autores. Coneixereu Amany al-Ali, de Síria, amenaçada i denigrada pel contingut de la seva obra; Mar Maremoto, que utilitza els seus dibuixos per combatre la violència de gènere a Mèxic i donar veu a la comunitat LGBTI. També Rachita Taneja, creadora d’una tira còmica molt àcida que s’ha fet molt famosa a l’Índia pel seu esperit combatiu. I Victoria Lomasko, exiliada russa, que retrata a través del dibuix mural la violència d’estat exercida per Putin.

En veure les imatges de les destrosses que l’última borrasca ha provocat al passeig marítim de Badalona, un amic em va escriure: “Sílvia, per on caminaràs, ara?” Li vaig respondre que tinc un gran disgust perquè, efectivament, el tram que ha quedat totalment impracticable és per on una amiga i jo solem caminar cada matí, entre Badalona i Montgat. Tot i així, com li vaig comentar al meu amic, ara feia dies que no ho fèiem, perquè durant les vacances de Nadal em vaig fer un esquinç al turmell que encara em fa la guitza. Vaig aprofitar per explicar-li com m’ho havia fet, perquè sabia que li agradaria.

Delores Ohemaa Nketiah i Bintou Camara es van conèixer als cursos de català i de cultura catalana que formen part del procés d'arrelament social per a persones estrangeres que volen regularitzar la seva situació administrativa a l'Estat. Es tracta d'un camí llarg i costós, ja que obliga les persones no comunitàries a viure els dos primers anys sense papers –en situació d'irregularitat–, sobrevivint com poden i on poden. Només passat aquest temps poden optar a regularitzar-se, sempre que disposin d'un precontracte laboral o iniciïn estudis reglats. És en aquest punt del procés on es troben bloquejades aquestes dues dones, que van emigrar en solitari i han hagut d'afrontar les dificultats afegides de ser dones migrants: els riscos durant la ruta i les vulnerabilitats al país de destinació.

Sempre he somiat amb fer un màster de periodisme. Era un somni factible fins que els talibans van tornar al poder el 2021 i es van convertir en un malson per a totes les dones que vivim a l’Afganistan. Ens van expulsar dels instituts i de les universitats, i el nostre futur va quedar de sobte escapçat. Els plans que un dia semblaven factibles ara resulten totalment inassolibles. 

"Quan les dones es fan grans no troben homes de la seva talla". És el subtítol de La síndrome de les Superdones, del psicòleg Antoni Bolinches, que mira de radiografiar per què les dones estan decebudes amb l'amor i per què els homes estan desorientats. Un llibre que es va publicar el gener del 2020, molt poc abans de la pandèmia, i que ara torna amb una edició revisada i actualitzada. 

No tinc punyeteres ganes de tornar a tenir vint anys. Amb vint anys em mirava al mirall i no em veia. Només em fixava en tot allò del meu cos i de la meva personalitat que volia canviar. I malgrat que ja tenia la determinació que m’ha salvat el cul en tantes ocasions, no la tenia tan entrenada ni tan ben enfocada. Tampoc era igual de valenta que ara. I vivia moltíssimes més pors i inseguretats. Menys que als quinze, però una carretada més que ara. No tenia gaire clar què podia ser de mi a la vida, i encara em quedava per davant acabar de creure’m que allò que intuïa possible (dedicar-me al guió i provar d’escriure un llibre infantil algun dia) podia ser real.

Hi ha una xifra marcada en vermell, si vols tenir fills: 35. Si pareixes a aquesta edat o després, els metges ho titllaran "d'edat materna avançada". Aquest terme és la versió diplomàtica de la designació "embaràs geriàtric". Els metges i investigadors en fertilitat diuen que moltes dones consideren els 35 anys un punt d'inflexió. Després d'aquesta edat, segons la teoria, quedar-se embarassada i que aquest embaràs tingui èxit és més difícil.

De ben jove explorava el món amb ulls matemàtics i necessitava conèixer la base científica del que observava. La mirada analítica de la solsonina Sara Figueras Vila (1964) la va dur a estudiar física, especialitzar-se en meteorologia i geofísica, doctorar-se en ciències físiques i convertir-se en pionera a l'estat espanyol en la modelització de la propagació de les ones sísmiques utilitzant tècniques de supercomputació. Aquesta experta en terratrèmols és l’exemple que "no tota la ciència es cou als laboratoris". Des del 2017, és cap de l’àrea de geofísica de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), des d’on malda per fer del coneixement un ressort "útil, aplicable i accessible". Sense ni una gota d’ínfula, s’enorgulleix de treballar per uns "serveis públics essencials orientats a la seguretat de la població".

Moltes dones estem acostumades a sentir-nos més dolentes que la tinya. I no per matar cadells de gat, ni per estafar robant diners públics. No, no, no. Senzillament per tocar el crostó a qui se’ns cola a la cua del pa (ja s'està emprenyant, què s’ha pensat!), per assenyalar que és absurd que hi hagi biquinis de nena amb la part de dalt (ja està una altra vegada generant mal rotllo, què s’ha pensat!), per plantar-nos i dir que ja n’hi ha prou de dir perdó, deixem-ho estar o oblidem-ho per arreglar les coses i que a partir d’ara ho digui qui l’ha espifiat (antipàtica, cruel, creguda, soberga, insensible, què s'ha pensat!). Per demanar que volem vacances, una excedència o la baixa o que algú altre vagi a comprar al súper o que deixin d’assetjar-nos (egoista, insolidària, exagerada, què s’ha pensat!). O per divorciar-nos o fer qualsevol canvi important de vida (mira-la, què s’ha pensat!).

No fa gaire, per a mi, anar a un restaurant no suposava només menjar fora, sinó una manera de respirar. Amb la flaire de l'arròs calent i del pa acabat de fer, i el soroll de les culleres i les rialles, podia oblidar durant hores el que passava fora d'aquelles parets. Per a la meva generació –tinc 25 anys–, els restaurants eren un espai a mig camí entre la llar i el món exterior, on la família, les parelles i els amics podien seure junts i tenir una vida normal.

Sempre que poden, l'Anna, la Núria i l'Elena es reuneixen a la mateixa cafeteria per “posar-se al dia”. Ronden la quarantena i, per a elles, aquestes horetes de conversa i desconnexió són com una teràpia de la qual surten sempre contentes i renovades. Fa anys que conserven l’amistat, tot i els canvis vitals que han anat vivint, com les mudances per feina o els fills. El seu vincle les ajuda a superar els incidents del seu dia a dia, encara que moltes vegades s’ho hagin d’explicar tot per WhatsApp.

El feminisme va saltar el 2018 dels moviments socials a la primera línia de l’agenda mediàtica i social –aquell any es feia la primera vaga feminista mundial de la història– gràcies al moviment Me Too de denúncia de l’assetjament sexual que es va gestar a Hollywood i es va estendre com una taca d’oli. A l’Estat, el detonant van ser les protestes al carrer contra la sentència de La Manada. El feminisme avança per onades i ara ens trobem en la quarta onada, que té la denúncia contra la violència sexual com a element clau. El Me Too ens va connectar com a dones i va fer caure el miratge de la igualtat: "Va ser una presa de consciència. Malgrat moltes dècades de polítiques d’igualtat i d’igualtat en termes formals, per sota es continuen reproduint actituds de violència sexual", argumenta Maria Freixenet, investigadora de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), i coordinadora de l'estudi La reacció neomasclista després de la quarta onada feminista, signat per diversos acadèmics.