Carta d’una jove des de Kabul: “Per què he nascut en un país on ser dona és un llast?”

KabulEls últims quatre anys han semblat segles. Des que els talibans van tornar al poder a l'Afganistan el 15 d'agost del 2021, han aprovat desenes de decrets per controlar els cossos i les vides de les dones: des de l'educació fins a la feina, des dels desplaçaments per la ciutat fins a la forma de vestir i el comportament. Ser dona vol dir tenir restriccions. Milers de somnis s’han esvaït.

Soc una periodista de 25 anys que viu a Kabul i que es va graduar a la universitat el 2022. Durant els primers mesos dels talibans al poder, les dones encara podíem estudiar a les universitats, però sota estrictes condicions: no podíem tenir professors homes, ni compartir aula amb els nostres companys masculins, i hi havíem d’anar amb la cara tapada. Vaig presentar el meu treball de final de grau en aquell temps. Només una setmana després de llicenciar-me, les portes de la Universitat de Kabul van quedar tancades per a les dones.

Vaig començar la meva carrera professional el 2019 treballant a temps parcial en un mitjà de comunicació estatal. Quan els talibans van arribar al poder, però, van prohibir a les dones treballar als mitjans públics i em vaig quedar sense feina. Amb tot, després de graduar-me vaig aconseguir que em contractessin com a reportera en un mitjà privat. Aleshores, però, el periodisme a l’Afganistan ja havia començat a fer aigües, sobretot per a les dones.

Les dones periodistes havíem de treballar amb la cara tapada, no podíem compartir plató amb l’entrevistat si era un home, en algunes províncies es va prohibir les veus femenines a la televisió i a la ràdio, i se’ns va advertir que no podíem fer preguntes compromeses. Abans dels talibans, les reporteres podíem anar a les rodes de premsa, però després se’ns va anar excloent de forma gradual fins que ens ho van prohibir completament.

Les entrevistes cara a cara amb representants talibans també eren impossibles d'aconseguir per a nosaltres. L'única opció era sol·licitar respostes de vídeo pregravades o enviar les preguntes per WhatsApp, que moltes vegades no eren mai contestades. Fer preguntes crítiques durant els programes en directe podia comportar l'acomiadament o encara pitjor, l’arrest. I informar sobre temes delicats també era un risc. A mi em van detenir en dues ocasions: una mentre cobria una protesta de dones i una altra quan informava sobre una manifestació de pensionistes. En tots dos casos, els talibans em van advertir que no podia informar sobre aquests temes.

Censura i por

Amb l’anterior govern, encara que amb molts reptes, podíem preguntar, investigar, denunciar. Informàvem sobre la corrupció, la pobresa, la guerra i fins i tot criticàvem els polítics. Avui dia tot això és impossible. L’autocensura i la censura generalitzades, i la constant por de ser detingut han convertit els mitjans de comunicació en un instrument sense veu. Segons el Centre de Periodistes de l’Afganistan (AFJC), almenys vint reporters han estat detinguts aquest any. Molts dels meus companys han marxat del país.

La pressió dels talibans, la retallada de l'ajuda internacional i la manca de finançament han obligat molts mitjans a tancar o a operar amb un personal mínim. Moltes cadenes de TV també han desaparegut durant l’últim any perquè els talibans han prohibit les imatges de qualsevol ésser viu a dinou de les trenta-quatre províncies del país.

Fa pocs mesos, a causa de les retallades de personal, em van acomiadar del mitjà en el qual treballava. La feina per a mi era una manera d’amplificar la veu dels que no en tenen i perdre-la va suposar un cop molt dur. Hi havia dies que no volia sortir de la meva habitació, ni parlar amb ningú, ni tan sols seguir les notícies. Sempre he estudiat o he treballat. Ara, de cop i volta, tot s’aturava. Ni classes, ni feina, ni esperança. Estar a casa em semblava estar en una presó. Sovint em preguntava per què havia nascut en un país en el qual ser dona és un llast.

Amb tot, m’he intentat refer. He llegit llibres d’autoajuda, he escrit els meus pensaments i els últims dies he començat a buscar cursos online d’idiomes i de disseny gràfic. Ara l’única manera que les dones podem estudiar a l’Afganistan és a través de cursos online perquè els talibans també ens han prohibit l’educació. Amb tot, això tampoc és fàcil per la mala qualitat d’internet, l’elevat cost i els talls constants del subministrament elèctric. Abans somiava en fer un màster, ara no sé si mai serà possible.

La policia de la moral

La pressió, però, va més enllà de la feina i del periodisme. No hi ha cap decret oficial que prohibeixi a les dones sortir al carrer, però la presència de la policia de la moral ha generat una atmosfera de por a Kabul, sobretot des del juny passat. Desenes de dones han estat arrestades durant les últimes setmanes, segons el canal de TV Afghanistan International. Els policies de la moral porten bates blanques com si fossin metges i controlen la manera de vestir i de caminar de les dones, i fins i tot les seves cares i els seus somriures. Portar burka no és obligatori, però les dones ens hem de cobrir la cara amb un vel o amb una mascareta.

Fa pocs dies jo mateixa vaig veure a Kabul dues noies que van ser obligades a pujar a un vehicle a punta de fusell perquè se’ls veia una mica els cabells. Tot i que s’hi van resistir, els talibans les van arrossegar dins del vehicle. L’incident em va astorar tant que no vaig sortir de casa durant dies.

A tot això cal afegir la crisi econòmica que ofega el país. Joves amb graus universitaris i somnis són ara venedors ambulants. Trobar feina és impossible, tant si ets home com dona. Durant els últims quatre mesos, he buscat feina a tota mena de mitjans, però no hi he trobat ni una sola vacant. També he contactat amb mitjans internacionals, però sembla que l'Afganistan ha desaparegut del radar mundial. Ja no interessa la nostra veu.

Sense feina ni possibilitat d’estudiar, sembla que l’única opció que ens queda a noies com jo és casar-se. La meva família hi insisteix des que em vaig quedar sense feina. No només per raons culturals i de tradició, sinó també perquè tenen por. Hi ha rumors, tot i que no confirmats i jo no ho he vist mai a Kabul, que els talibans forcen joves solteres a casar-s'hi. Això també ha limitat la meva llibertat. La meva família ara vol que estigui sempre a casa. Si vull sortir, he de demanar permís o anar acompanyada del meu germà petit.

Amb tot, no perdo l’esperança. Continuo sent periodista, encara que no tingui cap plataforma, ni cap micròfon, ni cap redacció. Perquè el periodisme per a mi és el compromís amb la veritat i la urgència d’explicar històries que importen. El silenci sobre l’Afganistan al món no és només indiferència. El silenci davant l'opressió és complicitat.