Cada vegada hi ha més evidències científiques de com les nanopartícules de plàstic que ens envolten acaben dins dels nostres cossos. L’última l’han publicat aquest dilluns investigadors d’Alburquerque a la revista Nature Medicine. Segons una recerca feta amb mostres de cadàvers humans del 2016 i del 2024, els microplàstics s’acumulen al cervell, al ronyó i al fetge, si bé es detecten a uns nivells més alts al teixit encefàlic. A més, s’han trobat concentracions més elevades de fragments o escates de polietilè en persones que han mort els últims anys que en altres mortes fa gairebé una dècada.

Vivim exposats als microplàstics, uns contaminants tan diminuts que són fàcils d'ingerir o inhalar. Fa uns anys que la comunitat científica posa el focus en els possibles efectes nocius que poden tenir aquestes partícules en la salut i diferents estudis internacionals ja n'han identificat acumulacions a la llet materna i la placenta, els pulmons i la sang. Ara, investigadors de l'Acadèmia Xinesa de Recerca de Ciències Ambientals han descobert un nou reducte: en models animals han trobat que les cèl·lules immunitàries del cervell “engoleixen” els microplàstics i que aquesta ingesta podria convertir-se en un factor de risc per a malalties neurodegeneratives.

Els científics han trobat contaminació per plàstics a gairebé tot arreu. Als núvols. A l'Everest. A la neu de l'Àrtic. I ara, per primera vegada, també s'han detectat diminutes partícules de plàstic en l'alè dels dofins. Aquesta troballa publicada a la revista PLOS One demostra la ubiqüitat dels residus plàstics al medi ambient. De fet, cada any gairebé 2 milions de tones de plàstics acaben als oceans del món. Aquest material també flota en l'aire i el nou estudi suggereix que la inhalació pot ser una via important a través de la qual els dofins i altres mamífers marins s'exposen a microplàstics. Aquestes partícules, que es formen quan el plàstic es descompon, s'han relacionat amb la inflamació i el dany cel·lular i poden contenir substàncies químiques nocives.

Sembla una paradoxa. Al llarg de l'últim segle, i sobretot de les últimes dècades, hem estat capaços d’erradicar malalties com la verola; de combatre'n d’altres que durant mil·lennis han delmat la població mundial, com el xarampió o la tuberculosi, i de lluitar contra infeccions capaces de provocar milions de morts en el passat. N’hem estat capaços perquè hem adquirit els coneixements necessaris sobre una miríada de dolències i hem desenvolupat potentíssimes eines per abatre-les, com vacunes, antibiòtics i fàrmacs. També perquè, almenys als països de rendes mitjanes i altes, hem millorat les nostres condicions de vida.

Matthew Campen, toxicòleg de la Universitat de Nou Mèxic, no es va sorprendre quan el seu equip va trobar microplàstics en testicles humans en un nou estudi. Les diminutes partícules ja s'havien trobat a la llet materna, als pulmons i en sang humana. Avui en dia, diu Campen, espera trobar-ne a totes les parts del cos. Les partícules són tan petites que és fàcil ingerir-les o inhalar-les. Els científics encara no estan segurs de com poden afectar la salut humana, però algunes de les primeres investigacions mostren motius de preocupació: un estudi del 2021 va revelar que els pacients amb malaltia inflamatòria intestinal tenien més microplàstics a la femta que els subjectes sans, mentre que un altre estudi recent va descobrir que les persones amb microplàstics als vasos sanguinis tenen més risc de patir complicacions cardíaques.

La pèrdua de sis contenidors per part d'un vaixell mercant polonès el 8 de desembre en aigües portugueses està causant una autèntica emergència a les costes gallegues. El motiu és que un dels contenidors perduts contenia pèl·lets de plàstic, concretament 26 tones de pèl·lets, unes boles minúscules de menys de cinc mil·límetres que es fan servir per fabricar productes de plàstic més grans. Aquests microplàstics blancs han anat arribant a poc a poc a les costes gallegues i ara, tres setmanes després del vessament, n'estan apareixent grans quantitats en desenes de municipis costaners de Galícia. Diverses associacions ecologistes gallegues ho defineixen com un "desastre ambiental sense precedents" i els plàstics estan tenyint de blanc les ries de Vigo, Pontevedra, Arousa, Muros i Noia i també algunes platges de la Corunya i Ferrol. A més, aquest dilluns a la tarda la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha comunicat que els pèl·lets ja han arribat a algunes platges asturianes.

L’altra nit em va tornar a passar: estava fregant els plats després de sopar i, quan anava a llençar l’envàs dels tortel·linis instantanis que m’acabava de menjar, em vaig aturar desconcertat. Era de plàstic, sens dubte. ¿Però de quina mena? Al paquet no hi havia codi d’identificació de resines ni cap símbol de reciclatge. A l’etiqueta no hi deia res, tampoc.

La Comissió Europea ha adoptat la restricció immediata dels microplàstics afegits intencionadament a diferents productes i la prohibició diferida a d'altres (dona entre 8 i 12 anys per eliminar-los). 

Des que hi ha vida marina hi ha neu marina: un plugim incessant de mort i residus que cau de la superfície al fons del mar. La neu comença amb partícules que s’agrupen per formar flocs que s’enfonsen a poc a poc i deixen enrere les boques (i òrgans semblants) dels carronyaires que hi ha més avall. Però, segurament, fins i tot la neu marina devorada es torna a convertir en neu: els budells d’un calamar són només una parada de descans en aquest llarg trajecte cap a les profunditats.

Ja se n'havia trobat a la femta, a l'orina, a l'aigua de l'aixeta i fins i tot a la placenta humana. Ara, per primer cop, un estudi ha detectat microplàstics a la sang humana. L'informe, publicat a la revista Environment International i al qual ha tingut accés The Guardian, va analitzar la sang de 22 persones adultes anònimes i va trobar microplàstics en 17 de les mostres: un 80%. La meitat de les partícules (es considera microplàstic quan són inferiors a 5 mil·límetres) eren de plàstic PET, el que es fa servir per a ampolles, i una tercera part eren de poliestirè, utilitzat per a altres tipus d'envasos.

Un dels problemes ambientals més importants de l’actualitat és l’acumulació de plàstics. Són uns polímers sintètics que, precisament, es van desenvolupar a principis del segle XX amb l’objectiu de ser molt resistents a qualsevol tipus de degradació. Aquesta característica els fa molt útils per fabricar objectes molt diversos, com les famoses bosses, que es poden fer servir durant molt de temps sense que es facin malbé, i per aquesta raó s’han anat acumulant. A més d’això, els plàstics es poden fragmentar en trossets petits i formar els anomenats microplàstics. Es calcula que als oceans, que és on van a parar molts dels productes de rebuig, se’n pot haver acumulat una quantitat superior a les 200.000 tones.

Cada any s'aboquen al mar uns 8 milions de tones mètriques de residus plàstics, tot i que alguns estudis eleven la xifra a 15 milions de tones anuals. Això vol dir que cada minut s'aboca a l'oceà un camió sencer de brossa plàstica.

S’han trobat microplàstics en tots els indrets investigats de tots els oceans del món, des de l’Àrtic fins a l’Antàrtida i des de la superfície fins a la profunditat del mar. Són bocins de plàstic de menys de 5 mil·límetres, producte principalment de la desintegració de plàstics més grans. "Hi ha la mateixa quantitat de microplàstics que de plàncton al mar", explica a l’ARA Valérie Berbe, científica del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) de França embarcada en la missió Tara 2019, que des del juliol recull mostres per analitzar aquest fenomen.

Fa uns mesos que el meteoròleg Francesc Mauri, l'actriu Silvia Abril i Rubén Sierra, guitarrista de La Pegatina, van rebre una petició poc habitual: cedir una mostra de la seva orina perquè un laboratori noruec l'analitzés. Tots tres van dir que sí, i amb ells disset personalitats més de Catalunya i les illes Balears en una iniciativa que volia comprovar la presència o no de substàncies derivades dels plàstic d'un sól ús a l'organisme. La plataforma Rezero va enviar a analitzar les mostres i els resultats han estat més contundents del que s'esperaven: el 100% dels participants han donat positiu en substàncies derivades del plàstic i se n'han detectat almenys 21 de diferents en total.

La contaminació amb microplàstics s’ha estès a tots els racons de la Terra i per primera vegada s’han trobat partícules concentrades en mostres de gel del passatge del Nord-oest, a l’Àrtic canadenc. Així ho demostren els resultats obtinguts per una expedició científica que va recórrer entre el 18 de juliol i el 4 d’agost aquesta zona del país nord-americà.

Prop de 2.200 milions de microplàstics acaben al mar Mediterrani cada any procedents del riu Ebre. És la principal conclusió d’una investigació de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) que ha analitzat per primera vegada la concentració de microplàstics al delta de l’Ebre.

Com podem revertir la contaminació de l’aire? Quin és el futur de les nostres centrals nuclears? Quines tecnologies podem aplicar als purins i com s’han d’enfocar els reptes de la indústria agroalimentària? Quines iniciatives podem importar dels països més avançats en la lluita contra la contaminació? Com poden les empreses catalanes esdevenir vehicles per a un propòsit social i mediambiental?

S'han trobat microplàstics a la fossa de les Mariannes, al gel antàrtic i, ara, als nostres plats. Un informe encarregat per l’organització ecologista WWF alerta que podríem estar consumint fins a 5 grams de plàstic a la setmana, l’equivalent a una targeta de crèdit. Les noves dades assenyalen l’aigua com la principal font de transmissió d’aquestes partícules plàstiques de menys de 5 mm, seguida de prop pel marisc.