Llegim a l’ARA que el partit polític Ciutadans “ha fet una aposta als tribunals” i s’ha personat com a acusació popular en el cas Ábalos, sobre presumpta corrupció del PSOE i el govern espanyol, i en el de la gestió de la dana al País Valencià. Comprenen, els que mouen els fils, que això et dona visibilitat, com li va passar a Vox amb el Procés.

He vist Ícaro: la semana en llamas, el documental espanyolista sobre les protestes de l'octubre del 2019 a Barcelona que ha causat les ires (una tempesta dins el got de Twitter) d'alguns ardits patriotes que han cridat al boicot contra la plataforma Filmin, que l'ofereix fins al dia 31 d'aquest mes. El documental en qüestió és tan inepte i risible, tan tosc i caspós, que costa de creure que algú pugui sentir-se ofès per una bajanada d'aquest calibre. Dins l'extens i esplèndid catàleg de Filmin (un regal del cel per a qualsevol que estimi el cinema, al qual no penso renunciar per res, i encara menys per cap crida patriòtica), Ícaro: la semana en llamas encaixaria si de cas a l'apartat dedicat a la sèrie B més extravagant i desbaratada, al costat de les hilarants produccions Troma i de les pel·lícules de terror amb sang de quètxup. El judici del Procés, amb el magistrat Marchena presidint un tribunal descaradament de part, va ser el causant de la revolta d'Urquinaona, i també va marcar el punt en què es van desbordar unes clavegueres de l'Estat que encara avui ho empudeguen tot. Però una cosa és això i l'altra un documental que sembla escrit i realitzat pels personatges de Martínez, el facha. Ignoro què pinta això entre les estrenes de Filmin d'aquesta setmana, però atès l'historial de la plataforma, em nego a donar-hi més importància. En tot cas, llegiu la crítica de Mònica Planas sobre la peça, i hi trobareu –com sempre– una anàlisi solvent.

És possible que recordeu la sèrie Antidisturbios, un drama policíac de Movistar+ que s’endinsava en les misèries professionals i domèstiques d’un grup d’homes de les unitats d’intervenció de la policia espanyola (UIP). Al darrer minut de l’últim capítol, els protagonistes arribaven a Barcelona per sufocar les protestes contra la sentència del Procés. Un dels personatges alliçonava un company debutant: “Tranquilo, esto es como todo. Le metes un poquito de firmeza y un poquito de cabeza. Y si le metes un poquito de chulería... ya lo tienes”. La realitat, però, va ser menys èpica.

Matar el pare és important per a la vida en general, però per fer política és absolutament necessari. La política és una discussió col·lectiva sobre la naturalesa del que és bo i què hem de fer per aconseguir-ho, i els canvis comencen quan es propaga la sensació que la vella visió que ens ho sabia explicar s'està esgotant i ara en cal una de nova. Qualsevol renovació política sempre és una "transvaloració dels valors", que deia Nietzsche; algú que assenyala que l'emperador va nu, que allò que tothom diu ja no s'aguanta i que allà on ningú no està mirant és on hauríem de centrar-nos. El líder carismàtic actua igual que l'artista modern, que denuncia la fossilització del vell cànon i proposa una forma nova que el qüestiona de dalt a baix, un escàndol. En el moment febril de la revelació cultural, el trencament amb el passat ungeix el trencador amb una aura de novetat irresistible, i llavors el que era marginal es posa al centre i comença a pujar com l'escuma.

El dia que va néixer l’ARA, el 28 de novembre del 2010, José Montilla era president i Catalunya estava sota l’impacte de la sentència del TC que havia retallat l’Estatut. Al final del dia, però, ja hi havia un nou president in pectore, Artur Mas, i s’endevinava un canvi de cicle polític després de set anys de governs tripartits d’esquerres. En el programa electoral de CiU s'hi incloïa la promesa de negociar amb Madrid una mena de concert econòmic que es va anomenar pacte fiscal. Quinze anys més tard es pot afirmar que som allà mateix, pendents d’una negociació per millorar els comptes de la Generalitat. Però ara no se li diu pacte fiscal sinó finançament singular, i qui ho negocia no és CiU, que ja no existeix, sinó ERC. Llegint això algú podria pensar que en aquests 15 anys no ha passat res rellevant, però en realitat han sigut els anys més convulsos i també emocionants de la política catalana potser des de l’època republicana. És la gran paradoxa d’aquests 15 anys.

Inhabilitació de dos anys, multa i indemnització a la parella d'Isabel Díaz Ayuso. La condemna del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, al Tribunal Suprem va arribar aquest dijous, el dia que se celebraven els 50 anys de la mort de Franco, quan ningú l'esperava. Més aviat del previst i, de fet, sense la sentència encara redactada. Qui són els cinc jutges de la sala penal que han pres aquesta decisió? I qui són les dues magistrades que en discrepen? Repassem els perfils d'un tribunal amb majoria conservadora i on abunden els noms propis de la judicialització del Procés.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha dictat una sentència que dona la raó a la justícia espanyola per haver restringit els drets polítics de Jordi Sánchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras pel seu empresonament pel referèndum de l’1-O i durant les eleccions del desembre del 2017. La decisió del tribunal d’Estrasburg, un text de 79 pàgines aprovat per unanimitat, rebutja que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena violés diversos articles de la Convenció Europea dels Drets Humans i els seus protocols, i coincideix amb el Tribunal Constitucional espanyol que el va avalar per apreciar la concurrència d’indicis raonables de delictes greus. I això que, com va dir el Comitè de Drets Humans de l’ONU, els dirigents havien fet crides als ciutadans per manifestar-se pacíficament i els actes violents aïllats no se’ls podien atribuir.

Des del pacificat carrer Consell de Cent, Jordi Amat explica en el seu nou llibre Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa que hi ha una relació difícil de resoldre entre la nació catalana i la seva capital. En aquests debats, molts opinadors independentistes hi hem intervingut, i amb constància, malgrat que Amat sembla no haver-nos vist (o així ho fa veure). Jo diria que, d'entre totes les afirmacions encertades d’Amat (Barcelona és avui, en efecte, un "cos polític sense cap"), el desencert més desafortunat és l’obsessió per perdonar la vida a l’independentisme. Una constant en l'amable i somrient "socialdemocràcia" barcelonina davant l’evidència que el Procés va ser l’esdeveniment més popular, agosarat, progressista, participatiu, elèctric, creatiu i internacionalitzador (i fins i tot de major consens social) que hi ha hagut a Barcelona després dels Jocs Olímpics. La diferència és que cap independentista decent mensyprearia mai la importància dels Jocs Olímpics. Pot criticar-ne aspectes, i seqüeles, però mai tractar-lo amb condescendència. Ja se sap: entre el pensament d’ordre també encara hi ha classes.

S’està instal·lant el consens general que a Gaza s’hi està cometent un genocidi. D’acord. I fa un mes, què era? Perquè ja fa mesos que denunciem les atrocitats i excessos comesos per Israel en aquest conflicte. Què passa quan s’eleva la qualificació de la cosa a una terminologia nova? Doncs l’efecte és doble: per una banda, automàticament s’obtenen més simpaties de l’opinió pública internacional (la famosa batalla del relat), i, per l’altra, s’entra en una qualificació jurídica diferent que té uns efectes penals agreujats. Si Rússia estigués cometent un genocidi a Ucraïna, sens dubte les manifestacions contra Putin haurien revifat arreu d’Europa (en lloc d’aquesta vergonyosa paràlisi). Al principi Hitler també es va limitar a fer invasions, quan encara no es coneixia (o no es denunciava) l’Holocaust: es comença envaint territoris, o el que és el mateix, no respectant els drets dels pobles, i s’acaba no respectant la vida. Genocidi és, doncs, un canvi de pantalla. Un canvi de dimensió. És més: si dius que ho és, sembles automàticament propalestí; si dius que no, ets prosionista. Les etiquetes ens etiqueten. 

Junts manté l'amenaça a Pedro Sánchez i inclou en l'equació Salvador Illa. El partit liderat per Carles Puigdemont vincula ara les legislatures catalana i espanyola i pretén forçar Salvador Illa a ratificar l'acord de Brussel·les, que van tancar els juntaires directament amb el PSOE. En cas que el president de la Generalitat s'hi oposi, la portaveu del grup de Junts al Parlament, Mònica Sales, ha advertit en una roda de premsa des de Waterloo que "no hi haurà més camí a recórrer" en la relació entre els juntaires i els socialistes, tant a Madrid com a Barcelona.

Vuit anys després dels fets d’octubre del 2017 encara no hi ha un consens definit sobre què va ser l’anomenat Procés, un període que arrenca amb la Diada del 2012, la primera organitzada per l’ANC, i que podem donar per oficialment acabat el 12 de maig del 2024, quan l’independentisme perd la majoria al Parlament i al Govern. Durant aquest període, amb més o menys intensitat, el debat sobre la independència i el referèndum d’autodeterminació domina l’agenda política catalana i, en part, l’espanyola. No hi ha dubte que el moment culminant del Procés va ser l’1 d’octubre del 2017, quan més de dos milions de persones van participar en un referèndum sobre la independència i van desafiar així la prohibició dictaminada per les instàncies judicials espanyoles.

Cristóbal Montoro ha estat un home poderós en el marc de l’Estat. Dos cops ministre d’Hisenda, en els governs d’Aznar i Rajoy, en alguns moments acumulant més funcions rellevants, com per exemple les de Funció Pública o la de Relacions amb les Administracions Territorials, és a dir, tot allò relacionat amb treballadors públics, autonomies i corporacions locals. Ara descobrim, o més ben dit confirmem, que a banda de ser un home poderós ha estat també un personatge tenebrós.

Si el bon metge ataca les causes de la malaltia i no només els símptomes, el bon polític hauria d’estudiar les arrels d’un conflicte i no limitar-se a reprimir-lo per després concedir la gràcia del perdó. No existeix a Espanya aquest polític, o està en l’ostracisme, i per tant el cas dels catalans, com se’n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

Per primera vegada des de l’octubre del 2017, els càrrecs electes independentistes del món local s'han retrobat en un acte conjunt per unir esforços i intentar reflotar l'empenta del moviment sobiranista, actualment en hores baixes després del desencant del Procés. La trobada, celebrada aquest dissabte a Girona –única capital de demarcació amb un govern netament independentista– ha reunit prop de 200 alcaldes i regidors d'arreu de Catalunya, majoritàriament de Junts, Esquerra i la CUP, provinents de poblacions com Girona, Vic, Manresa, Agramunt o Amposta. D'Aliança Catalana, no n'hi havia cap representat, ja que el partit d'extrema dreta ni estava convidat a la jornada ni tampoc tenia interès a assistir-hi.

Després de l'1-O, i amb la marxa d'una part dels dirigents independentistes a l'exili i l'empresonament de l'altra, la disputa política es va traslladar als tribunals. Des de llavors, i amb un punt potser d'ingenuïtat, el moviment independentista va dipositar moltes esperances en la justícia europea. I és cert que es van aconseguir victòries importants, com la negativa de la justícia alemanya a entregar Carles Puigdemont a Espanya perquè fos jutjat per rebel·lió (sí per malversació, que és la causa que té pendent ara), o l'obligació al Parlament Europeu d'acceptar la condició d'eurodiputats del mateix Puigdemont i Toni Comín (arran d'una denúncia posada per Oriol Junqueras, que es va presentar a les eleccions malgrat ser a la presó). Però el cert és que també hi ha hagut derrotes i, a més, les victòries no han servit per canviar la realitat ni l'statu quo.

El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha estat entrevistat aquest diumenge al programa de La Sexta Lo de Évole, on ha reflexionat sobre la seva carrera i la situació política. En un avançament, el dirigent republicà ja va lamentar que l'independentisme i ell mateix haguessin repartit "carnets de puresa". Unes paraules que van caure molt malament en alguns sectors de l'independentisme. Aquestes són les deu frases més destacades que ha dit el dirigent republicà.

Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.

Que sigui un tribunal que s’anomena "de Drets Humans" el que estableixi que és proporcionat vetar un debat i una votació en seu parlamentària sobre el dret a l'autodeterminació i la monarquia és el més semblant a una contradicció. Segur que, per avalar la seva sentència, els jutges europeus han trobat fonaments de dret més sòlids en la Constitució d'un estat preexistent i en la jurisprudència del seu màxim òrgan interpretador que en les pretensions de desconnexió d'un Parlament regional amb gens dissimulades intencions constituents. Però la paradoxa es manté: hi ha el dret que l'autodeterminació o la monarquia puguin ser votades pels ciutadans en un programa electoral però no que puguin ser votades pels seus representants, encara que hi estigui a favor una majoria parlamentària sorgida de les urnes.

La Universitat de Yale, una de les més antigues dels Estats Units, ha convidat Pere Aragonès a un acte sobre la "negociació en conflictes secessionistes" i les "lliçons" del cas català. Segons s'explica a la web de la Yale Jackson School of Global Affairs, que forma part de la universitat, l'expresident protagonitzarà una "conversa" sobre "el paper del lideratge polític en la desescalada dels conflictes secessionistes i la restauració de l'estabilitat".

Esquerra ha començat a definir el seu full de ruta de cara al nou cicle polític i ha posat negre sobre blanc en les tres ponències que s'han de debatre en la segona part del congrés dels dies 15 i 16 de març que se celebrarà a Martorell. Amb l'independentisme sota mínims, els republicans s'han proposat recuperar la majoria independentista social i institucional en els pròxims anys per "liderar en condicions el camí a l'exercici del dret d'autodeterminació", però no fixen cap data per a un nou referèndum. Els militants ja tenen a les seves mans els tres textos, i poden presentar-hi esmenes fins al 18 de febrer, quan s'hauran de debatre a les assemblees territorials.