<![CDATA[Ara.cat - anti independentisme]]> 10 <![CDATA[Cs es reubica]]> Ho podíem llegir a l'article d'Anna Mascaró en aquest diari: hi ha una discussió interna dins Ciutadans perquè la nova direcció (amb Adrián Vázquez com a secretari general i Patricia Guasp com a portaveu) sembla haver tret la lluita contra l'independentisme català de les prioritats del partit. Si més no en teoria, ara s'estimen més incidir en l'altra targeta de visita (dir-ne “ànima” seria excessiu) amb què es presenta aquesta formació a l'electorat: la d'un partit liberal, moderat, socialdemòcrata i fins i tot de centreesquerra, preocupat per allò que anomenen "les coses que realment importen a la gent". Es posen la segona equipació, doncs, per mirar d'atreure algun vot, ja que l'espai polític de l'anticatalanisme més o menys rabiós està molt disputat, o repartit, entre PP i Vox. És així fins al punt que ja ningú pensa en la possibilitat que el PP pugui governar enlloc que no sigui a Madrid d'una manera que no sigui en coalició o amb un acord amb Vox. D'això va, en definitiva, quasi tot el cicle electoral d'aquest 2023: en quines comunitats i ajuntaments importants aconsegueix governar la pinça ultradretana i ultranacionalista formada per Vox i PP, i a veure si aquesta mateixa coalició és capaç de fer fora del poder, i substituir, l'actual coalició d'esquerres (Pedro Sánchez s'estima més deixar-ho en “progressista”, perquè d'esquerres esquerres tampoc no seria), que inclou PSOE i Unides Podem.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense"]]>

A aquestes altures ja saben que l’estat espanyol ha donat totes les respostes possibles a la independència de Catalunya, inclosa la violenta i exclosa la resposta que una democràcia més segura d’ella mateixa hauria donat, que és negociar per evitar la ruptura i, si la negociació no acaba amb acord, posar les urnes.

]]> <![CDATA[30 /7: No hi ha pla B]]> Respecte a Catalunya, Espanya no té pla B ni creu que li faci falta. Només hi ha el que podríem anomenar pla Marchena: castigar i escarmentar fins a la rendició. Per això la retirada del tercer grau no els sembla notícia, perquè ja ho tenien descomptat. Per això que Pablo Iglesias parli d’una “mala notícia” els sembla alta traïció, perquè insinua que el problema es podria gestionar d’una altra manera. Per això acusen el mateix Iglesias de “treballar per la República plurinacional” –unitària!–, perquè la seva línia vermella no és només preservar la unitat d’Espanya, sinó aconseguir que tot quedi com està, sense moure res. Espanya no es planteja cap pla alternatiu ni es concedeix cap marge de maniobra. La promesa d’una desescalada per part de Sánchez era només un canvi en el màrqueting del pla Marchena, l’únic que hi ha. Un pla que exclou tota possibilitat de negociació, perquè no vol cedir en res. Però una part del problema és també que totes les estratègies de l’independentisme català –totes, amb els seus matisos– estan dirigides a explorar i forçar aquest pla B espanyol que no existeix. I si no hi ha aquest pla B, s’estavellen en la perplexitat. Perquè tampoc a l’altra banda hi ha un pla B viable. Tot i que aquest sí que faria falta.

]]> <![CDATA[Blanqueja Blanquerna]]> La sala segona del Tribunal Suprem ha condemnat a penes d'entre 2 anys i 7 mesos de presó i 2 anys i 9 mesos de presó els nazis que van assaltar el centre cultural Blanquerna, de Madrid, l'11 de setembre del 2013, “per desordres públics”. En canvi, no hi aprecia l’agreujant de “discriminació per raons ideològiques”.

]]> <![CDATA[13/9: Frustració]]> L’objectiu de l’Estat davant del sentiment independentista català no és tan sols derrotar-lo, també és desactivar-lo: provocar-li una derrota que el desactivi. I en això s’ho juga tot a una carta: que topar una vegada i una altra amb un mur infranquejable provoqui en la ciutadania catalana una fatiga que es vagi convertint en desànim i que desemboqui finalment en frustració. Amb la convicció que aquesta frustració es girarà contra els dirigents independentistes i contra el catalanisme en general, presentats com a culpables d’haver dut el país a un carreró sense sortida. La barreja d’intransigència i repressió té per objectiu generar desànim. Per això magnifiquen qualsevol símptoma real o il·lusori d’aquest desànim. Però l’operació és perillosa, i per tant irresponsable. És possible que en una primera fase una sensació de frustració castigués els dirigents independentistes. Però a mitjà termini, quan estàs frustrat perquè has anat a parar a un carreró sense sortida, pots criticar qui t’ha portat a aquest carreró, però critiques encara més qui t’ha barrat la sortida. La frustració acabaria girant-se contra els qui la provoquen. No afegiria noves adhesions al projecte espanyol, sinó més aviat una deserció i una desafecció més profundes.

]]> <![CDATA[No, no hi ha crisi de convivència]]> En la seva conferència a Madrid Quim Torra va repetir un missatge que ja ha expressat en ocasions anteriors i que és important: a Catalunya no hi ha cap crisi de convivència, com reiteren Pedro Sánchez i el seu govern en funcions cada vegada que poden. No existeix aquesta crisi, i no perquè ho digui Quim Torra, sinó perquè així pot comprovar-ho qualsevol que es prengui la molèstia de conèixer la realitat de les ciutats i els pobles de Catalunya, començant per Barcelona i acabant per on es vulgui. Les paraules són absolutament determinants en política, i “crisi de convivència” no és més que la versió socialista de la “fractura social” i el “conflicte civil” que tantes vegades han enarborat PP i Ciutadans. Totes ('crisi', 'fractura', 'conflicte') remeten a la idea d'una societat invivible, on els abusos i la violència de tot tipus són fets quotidians. És la idea que fa anys que transmet el nacionalisme espanyol d'estat a través dels seus partits polítics i dels seus mitjans de comunicació, dins i fora d'Espanya. Conflicte civil, clima prebèl·lic, mitja població atemorida, nens espiats o perseguits pel fet de parlar en castellà: són expressions i imatges que hem sentit o llegit amb insistència des d'abans de l'1-O fins avui mateix.

]]> <![CDATA[Espanya i els espanyols]]> Amb Borrell i Lozano al davant, la màquina Marca Espanya té per funció combatre el sobiranisme català. I per això posa en circulació un axioma: els independentistes odien Espanya i, per tant, odien a tots i cadascun dels espanyols. Aquest axioma ha de funcionar en clau interna –odien el teu país, t’odien a tu– i en clau internacional: l’independentisme és un moviment supremacista i xenòfob. Però l’axioma és pervers. Es fonamenta en una confusió volguda entre Espanya i els espanyols. Una cosa és Espanya, un estat, un concepte polític, i una altra els espanyols, la suma dels ciutadans d’Espanya. Confondre-ho és fer trampes. La majoria dels independentistes critiquen Espanya com a estat, però admiren i estimen els espanyols que els semblen admirables (i n’hi ha molts). I és fer trampa utilitzar tot allò de bo que pugui haver fet qualsevol espanyol concret en el passat o en el present per avalar un estat que sovint no hi té res a veure i que de vegades ells mateixos combatien. Com és el cas dels espanyols –i dels catalans– que van participar en l’alliberament de París. Aquesta és la gran manipulació de fons: confondre l’estat espanyol amb els ciutadans espanyols. Instrumentalitzar el que fan els ciutadans per legitimar l’Estat.

]]> <![CDATA[Adversaris que donen moral]]> Resum de la jugada: esquinçats des del 2012 entre la necessitat que tenen l’un de l’altre i el desig respectiu de preservar o de conquerir l’hegemonia, els dos principals espais polítics de l’independentisme han estat particularment maldestres en la gestió sentimental dels resultats electorals del passat 26 de maig. Després d’haver-se vist, tots dos camps, arrossegats per pulsions locals que són molt comprensibles i legítimes, però tal vegada no gaire oportunes en l’actual moment històric, la pugna per la Diputació de Barcelona ha culminat aquesta cursa de despropòsits. En una mena de versió invertida d’allò que succeí a finals del 2003 a la Generalitat, el “No s’atreviran” de la CiU d’aleshores ha estat ara l’actitud d’Esquerra; i uns postconvergents que s’havien sentit maltractats per certs pactes municipals molt simbòlics hi han respost atrevint-se a trencar el tabú. Fa setze anys, el tabú era investir un president de la Generalitat no nacionalista; enguany, pactar amb un dels partits del 155 a la corporació provincial barcelonina.

]]> <![CDATA[Detingudes set persones d’un grup antiindependentista per fer actes vandàlics davant de cases de Mossos i alcaldes]]>

Els Mossos d’Esquadra han detingut set persones del col·lectiu anomenat Justicieros Nocturnos, que a les xarxes socials defensa la “neteja de la propaganda independentista”, per haver protagonitzat actes vandàlics davant de domicilis particulars d’agents del cos i d’alcaldes, així com de seus d’institucions públiques.

]]>