El PP i Junts van reunir-se durant la primera quinzena d'agost a la capital catalana per sondejar un pacte per la mesa del Congrés, segons ha assegurat el líder dels populars a l'Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera. La reunió s'hauria dut a terme abans que s'encetessin les negociacions entre els de Puigdemont i el PSOE, tal com ha avançat La Vanguardia aquest matí, entre Sirera i els diputats de Junts Albert Batet i Josep Rius. Aquesta trobada per intentar assolir un acord ha desencadenat una tempesta política a Madrid i els socialistes ho han aprofitat per carregar contra la doble vara de mesurar que atribueixen als populars.

L’adjectiu històric s’adjudica amb una frivolitat esbalaïdora als esdeveniments més diversos. Amb tot, i ateses tant les forces implicades com els acords assolits, es fa difícil no pensar que l’entesa per a la investidura de Pedro Sánchez, i la legislatura subsegüent, entra de ple dret dins la categoria reservada als fets realment històrics. 

S’ha escrit molt sobre l’acord d’investidura entre ERC i el PSOE, en les negociacions del qual vam participar les tres conselleres que signem aquest article. L’amnistia, lògicament, ha acaparat la major part dels focus, ja que suposa l’inici d’una nova era per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Però la part econòmica de l’acord té un gran calat, l’impacte del qual es veurà amb el pas del temps. Alguns dels elements d’aquesta part no han rebut l’atenció que mereixen malgrat que poden marcar un abans i un després en la política i l’economia de Catalunya.

1. Una bandera espanyola amb un gran forat: heus aquí la imatge més impactant de les manifestacions contra els pactes d'investidura de Pedro Sánchez. Als mil·lennials potser no els dirà res, això de la bandera foradada. Per a la gent de la meva generació, en canvi, el missatge conté una càrrega de profunditat important. El 25 de desembre del 1989, el dictador romanès Nicolae Ceausescu i la seva esposa Elena van ser afusellats després d'una breu paròdia judicial. Les manifestacions que van precedir aquell acte n'estaven plenes, de banderes amb un gran trau: l'escut comunista l'havien retallat. En aquest sentit, veure una bandera espanyola on l'escut constitucional ha estat eliminat amb unes tisores impressiona, la veritat. El paral·lelisme amb els fets de fa 34 anys és inquietant. De símbols de la Falange, de mutacions de cabres de la legió o de personatges amb un rosari i una fotografia de Franco se n'ha vist sempre. La bandera foradada, en canvi, és inèdita i el seu missatge, d'alguna manera, també: com passava el 1989 a Romania, parla d'una aspiració de futur, no de simple nostàlgia del passat. Compte, doncs. 

L’acord d’investidura té tres eixos fonamentals: l’amnistia, el referèndum sobre el futur polític de Catalunya i la millora de l’autogovern. Com és fàcil deduir, es tracta d’un pacte que bé es pot considerar històric, atesa la situació política existent abans de les eleccions generals celebrades el juliol passat. Des de posicions independentistes radicals no s’estarà d’acord amb donar caràcter històric al pacte, ni es valorarà positivament. Totes les opinions són respectables, però m’inclino per pensar que els independentistes que tenen un mínim sentit de la realitat i són conscients que la política és més prosaica que no pas poètica perceben que aquesta era una ocasió que no s'havia de deixar passar. 

Avui fa 48 anys de la mort de Francisco Franco, i és un bon any per subratllar l'efemèride, quan Espanya està a punt d'estrenar un govern format, o apuntalat, per tots aquells que el règim franquista va perseguir especialment. Progressistes, feministes, col·lectiu LGTBIQ, ecologistes, anticapitalistes i, per descomptat, bascos i catalans de dretes i d'esquerres, independentistes per a més senyes, agrupats, amb més o menys convicció, entorn d'un president del PSOE. No és el contubernio judeo-masónico, però s'hi assembla.

1. Gabriel Rufián. El líder d’ERC al Congrés va fer, més o menys, el discurs que s’esperava d’ell a la sessió d’investidura. S’agrada, s’escolta, domina els tempos del discurs, reparteix els flist-flast a conveniència i no deixa mai indiferent. Llàstima que fes la gran majoria de la seva intervenció en castellà. Tants anys maldant per poder tenir el català al Congrés i, quan ho aconseguim, castellà al canto. Si és per buscar la màxima eficàcia comunicativa, perquè l’entengui més gent i perquè les teles no els subtitulin són, precisament, tres gols en pròpia porta. I aleshores, quan estava a dos minuts de fer una piulada argumentada sobre el tema, m’apareix un tuit de Luís Figo: “Qué chulito el pseudocatalán”. El concepte és indecent. És insòlit que l’últim gran traïdor de la història del Barça doni lliçons absurdes de puresa de catalanitat. Luís Figo jugava d’extrem dret. Ara es belluga més enllà de l’extrema dreta, ben al límit del terreny de joc. 

Jo em pensava que, després d'aquell vergonyós esperpent del 23-F, la "remor de sabres" havia desaparegut de la col·lecció de marxes militars. Però hi ha certes tradicions, com el masclisme, que es resisteixen a desaparèixer.

Entre els fets d’Urquinaona de l’octubre del 2019 i els d’aquests dies a Ferraz hi ha moltes diferències. La principal, segurament, és que tant els convocants com el motiu de cadascuna de les protestes són absolutament antagònics. Mentre que a Urquinaona es denunciava la decisió judicial d’enviar a la presó els líders polítics i socials de l’independentisme, a Ferraz es rebutja que se'ls amnistiï. Però hi ha altres diferències, també notables, tot i que algunes han passat mig desapercebudes per un motiu: el silenci.

Per fi coneixem el text de la llei d'amnistia. Després de mesos de debat públic en el buit, ja és possible fer-se una idea exacta de com es concretarà la polèmica mesura pactada per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Segur que disposar d'un projecte de norma no canviarà la postura de tant jurista de part que ja havia decidit que estaria a favor o en contra de la llei. Els nostres jutges, sense anar més lluny, ja s'hi havien pronunciat públicament en contra sense necessitat de saber de què anava, així que poc els importarà el que digui finalment.

El 2025 farà 50 anys de la mort de Franco. Mig segle i hem de veure com el franquisme segueix bategant a Madrid. Hauríem d’estar estupefactes. Però senzillament ho trobem gairebé lògic. Per què? Doncs perquè hi ha un corrent de fons a Espanya que es manté. Durant anys va quedar latent, esmorteït. Després ha anat recuperant l’alè i perdent la vergonya. Fins que amb Vox ha aflorat amb tota la seva cruesa. El franquisme torna a estar normalitzat al carrer i és present al Congrés, tot i que ara es disfressa barroerament de defensa de la democràcia i la Constitució. Una defensa esperpèntica, histèrica, amb els braços alçats. Una impostura fenomenal.

Un grup de militars espanyols retirats té un pla: que l’exèrcit destitueixi el president Pedro Sánchez i es convoquin noves eleccions. La proposta no especifica què fer amb el president deposat ni quin resultat electoral seria acceptable, tot i que no costa gens d’imaginar. El pla, però, té un inconvenient, i és que això és un cop d’estat. Adeu Constitució i adeu al fet que Espanya continuï sent un estat membre de la Unió Europea.

L'acord del nou govern de coalició es concreta en un document farcit de bones intencions i que apunta la voluntat de mantenir el mateix alt ritme d'activitat legislativa que va caracteritzar la passada legislatura, una voluntat que sens dubte serà frenada per la nova aritmètica parlamentària. Per saber si es podran complir o no els compromisos, no tenim una bola de vidre, però comptem amb algunes previsions per al curt termini i amb les macrotendències.

Pedro Sánchez ha aconseguit els suports necessaris per ser investit nou president del govern espanyol, i queda així simbòlicament inaugurada una nova etapa política a Espanya i també a Catalunya que porta anys cristal·litzant. Per bé o per mal, serà una etapa molt diferent de les anteriors, que vindrà marcada de manera fonamental per la tramitació i implementació de la llei d’amnistia. Repassem els principals trets distintius del nou present polític.

Pedro Sánchez no s'ha cansat de repetir aquests dies, per justificar el seu gir sobre l'amnistia, que calia fer de la necessitat virtut. És lloable la sinceritat, però d'alguna manera també està admetent que no ha fet el pas per convicció sinó forçat per les circumstàncies. Si a això hi sumem la desconfiança i els advertiments llançats pels seus socis durant el debat d'investidura, és comprensible que es pensi que aquesta serà una legislatura convulsa i amb poc recorregut. Però no hauria de ser així.

L'ovació que s'ha sentit a l'hemicicle del Congrés, gairebé com el rugit d'un lleó, quan Francina Armengol ha confirmat que Pedro Sánchez tenia els vots necessaris, ha sortit de ben endins de les boques dels diputats i diputades socialistes. Ha sigut com marcar un gol al darrer minut en una final de la Champions, i tot seguit, les emocions s'han desbordat i Pedro Sánchez, a peu de l'escala, s'ha dedicat a abraçar un per un tots els seus diputats, que l'han aclamat com el que és, el seu gran salvador. A l'altra banda, els diputats del PP es miraven l'escena amb un punt d'incredulitat. Com si miressin algú que no és real, com si nostre senyor els hagués enviat un càstig diví, una penitència pels seus pecats, les set plagues d'Egipte personificades en una sola persona.

Quan hi ha debat polític, és interessant veure a quant es paga el quilo de cita literària. A qui citar? A qui no citar? Amb quina cita contracitar si l’altre ha citat algú que t’és incòmode o et posa el dit a l’ull?

“Espanya no es trencarà”, diu Sánchez. Ja està trencada. De fa temps. De morts a les cunetes. Però estan tan obsessionats amb la unitat que no poden veure res més. Potser és perquè quan s’han de posar repressors s’uneixen molt. Els uns i els altres. Però quan han de governar els que s’autoanomenen progressistes, necessiten els separatistes, els que volen trencar Espanya. Aleshores es parla de deixar enrere uns anys en què no calia fer política amb Catalunya, només enviar policies i jutges. Ara toca fer política per necessitat de vots. No pel gust de fer-la. I concessions, esclar. Els uns i els altres. És el més semblant a una democràcia, però, venint d’on venim, se serveix el drama i sempre estem a punt per parlar de traïdoria i d’infàmia. Els uns i els altres. Si no fos que així roda el món, faria molta més gràcia. 

El pacte PSOE/Sumar reposa damunt d’un conjunt de projectes, entre els quals destaquen les mesures que amplien l’estat del benestar. Ara que la formació del nou govern és imminent, cal que ens preguntem què pot suposar el desenvolupament d’aquestes mesures, i si responen a les urgències que estan necessitant les nostres societats.

La dreta i l’extrema dreta han trobat petroli amb l’amnistia assumida per Pedro Sánchez. La construcció d’un enemic emmascararà la falta de discurs i de propostes de PP i Vox, que presenten els acords d’investidura del PSOE com una rendició de Pedro Sánchez a l’independentisme, cosa que suposa una altra traïció a la nació espanyola i, potser encara més greu que això, una ferida a l’orgull patri i a la hidalguía que ha d’encarnar qualsevol dirigent que vulgui ser mereixedor del càrrec de president del govern.