Estimat Lluís Danés, si no se m'acut res que ara mateix pugui unir els catalans era ingenu pensar que ho podia aconseguir un espectacle tan elegant, emotiu, senzill i bonic com el que vas crear dimecres a la nit, a la plaça Sant Jaume, per tancar la commemoració institucional de l'Onze de Setembre.

La manifestació de la Diada d’enguany va tornar a ser multitudinària, però una xifra va deixar els ànims tocats quan la gent ja enfilava cap a casa. 600.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, van sortir al carrer convocats per l’ANC. La dada havia estat acceptada com a correcta en anteriors edicions, quan el mateix cos sota la mateixa administració -la d’Ada Colau- no havia tingut problemes per xifrar els assistents en un milió o fins i tot més. Aquest dijous, en la jornada post-Diada, l’independentisme va tractar de relativitzar aquest descens.

La consellera de Presidència, Meritxell Budó, ha reclamat "diàleg" al govern espanyol per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. En el seu discurs a l'acte de la Diada a Madrid, celebrat aquest dijous al Círculo de Bellas Artes de la capital espanyola, Budó ha assegurat que la Constitució disposa de "mecanismes plenament legals" per permetre un referèndum "legal i acordat" per a la independència i ha llançat una advertència: "Per molt que no ens deixin exercir aquest dret, no hi renunciarem".

A la redacció de 'La Razón' aquest dimecres a la tarda tenien un problema: volien titular per la pèrdua de manifestants a la Diada amb un suposadament enginyós joc de paraules ("Sentència a la Diada: perd gairebé la meitat d'assistents"), però les imatges no acabaven de reflectir la idea. Entenc la sensació de frustració perquè, amb els estàndards de participació en manifestacions al món occidental, 600.000 persones continuen sent moltes, m'atreviria a dir que moltíssimes. Per tant, és lògic que a les fotos es veiés molta gent.

La portaveu de Ciutadans, Lorena Roldán, ha valorat aquest dijous la Diada com "un dels dies de més enfrontament i exclusió en molt de temps". "Ahir es va iniciar la tardor calenta de Torra, que ha estat escalfant el carrer en els últims mesos", va lamentar la futura candidata de Cs a la Generalitat, que va considerar que l'independentisme està "més radicalitzat que mai", i va responsabilitzar el president dels aldarulls que es van produir al Parlament.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha condemnat avui les agressions que van patir durant la Diada una periodista de TVE i una d'Antena 3. El CAC ha reclamat que es prenguin "mesures per acabar amb les actuacions que dificulten la tasca professional dels periodistes que cobreixen les manifestacions".

Si això que diuen que el veritable caràcter de les persones es veu quan les coses van malament ho apliquem a la manifestació d’ahir, el veritable caràcter de l’independentisme és d’una perseverança admirable.

La premsa internacional relega la informació de la manifestació de la Diada a pàgines interiors o a categories inferiors en les seves edicions digitals. En tots els casos se subratlla que malgrat que un altre cop hi ha hagut una gran mobilització, els 600.000 manifestants d'enguany són una xifra inferior a la d'anteriors convocatòries.

La concentració davant del Parlament per denunciar l’immobilisme dels partits independentistes -convocada per les xarxes socials, tal com va avançar l’ARA- va acabar amb aldarulls. Un grup de manifestants encaputxats van llançar objectes contra els mossos que els barraven el pas i que van impedir que entressin a la cambra catalana.

La del 2012 va ser l’excepció. L’ANC va convertir en massiva -per primer cop- una manifestació independentista sense un objectiu clar a curt termini. Des d’aleshores, la Diada sempre ha servit de termòmetre per avaluar el suport de la ciutadania a les fites concretes que se li han anat plantejant, ja fos la consulta del 9-N, les eleccions plebiscitàries o el referèndum de l’1-O. Fins que ha arribat la del 2019. L’absència d’una estratègia compartida, d’una finalitat definida i, fins i tot, d’un relat comú del que va passar la tardor del 2017 ha situat el moviment independentista en una cruïlla on, de moment, només hi ha un camí transitable: el del rebuig a la repressió. I la responsabilitat de la situació, gairebé per aclamació popular, apunta cap als polítics. “No podeu fallar-nos més”, els advertia David Bagés, el conductor de l’acte de l’ANC a l’inici. L’acte el va tancar la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, que va criticar que, en dos anys, “no només no s’ha avançat, sinó que s’han fet alguns passos enrere”.

El vuit és un número que en la música s’associa al mambo, però la vuitena Diada del Procés fuig d’aquest ritme (ja arribarà amb la sentència) i bascula en altres territoris musicals. El rèquiem és el so que impera de bon matí: una mica pel temps plujós, pel to menor d’Els segadors, per les corones de flors abocades sobre Rafael Casanova i, sobretot, per la desunió i manca d’estratègia política, veritables leitmotivs de la preocupació independentista. Sona un rèquiem per l’independentisme il·lusionat.

“La nostra revolució no serà tan alegre” Andreu Nin, 14 d’abril de 1931

Aquesta ha sigut la segona Diada contra la repressió. I la segona Diada a la recerca de la unitat perduda. I tot sota la urgència d'estar a les portes que el Tribunal Suprem dicti sentència en el judici als presos polítics. El clima enrarit que ha precedit aquest Onze de Setembre, marcat per la dificultat de pactar una resposta unitària, feia molt difícil repetir les grans mobilitzacions del Procés. Segurament, doncs, té més mèrit haver reunit aquest cop 600.000 persones que reunir-ne més d'un milió en les il·lusionades manifestacions de quan encara no s'havia produït el dolorós xoc amb els aparells de l'Estat o de quan la repressió encara era molt recent.

Són quarts de cinc de la tarda i vull caminar per tots els trams de la cua de la manifestació, des de passeig de Gràcia fins a Urgell, per arribar a l’ARA, però no puc perquè la Gran Via està desbordada per una gentada de totes les edats. I totes les cruïlles que albiro, estirant el coll des de Diputació (rambla de Catalunya, Balmes, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel i Urgell) estan igualment a petar d’estelades i de manifestants amb aquesta samarreta turquesa que passarà a la història però per les raons exactament contràries a les que se suposa que perseguien els seus dissenyadors. No hi ha l’entusiasme d’altres Diades, lògicament, ni sento que es repeteixi cap crit ni consigna. El que hi ha és la gent, amb actitud feinera, disposada a complir amb la seva part del contracte, disposada a ser-hi, perquè a la pregunta de cada any, que és de què anava aquest Onze de Setembre, la resposta és que anava de ser-hi, malgrat tot i tothom.

El Jesús treballa captant clientela en un dels restaurants del passeig Joan de Borbó. Avui ha suat de valent amb els habituals turistes que degusten paella i sangria i amb els comensals extra: famílies amb la samarreta verda que han escollit la Barceloneta com a pròleg de la manifestació de l’Onze de Setembre. A quarts de cinc ja han fet postres, sobretaula i digestió i ocupen els trams assignats. Els han pres el relleu parelles buscant desesperadament els pisos d’Airbnb i els manters que ja han desallotjat l’andana del metro per trobar el lloc ideal per escampar la paradeta. En ple trajecte, he sentit una filla preguntant a la seva mare per què aquella família va vestida de verd: “Per a ells avui és com una festa major”. No sembla que ho entengui gaire.