Després de la fallida minisèrie La fortuna, Alejandro Amenábar (Santiago de Xile, 1972) torna al cinema amb una ficció que recrea els cinc anys de captiveri a l'Alger de Miguel de Cervantes. Però El cautivo, que s'acaba d'estrenar als cinemes, beu tant de fonts històriques com de la imaginació d'Amenábar, que inscriu el relat en el gènere d'aventures carceràries sense deixar passar l'oportunitat d'oferir la seva visió personal sobre l'origen de la pulsió literària i creativa de Cervantes.

Molt abans d'escriure El Quixot, i després de participar en una guerra entre forces cristianes i musulmanes, Miguel de Cervantes va estar empresonat a l'Alger. Alejandro Amenábar utilitza aquest període fosc de la vida del novel·lista per emplaçar-hi un biopic fantasiós que, a través d'un protagonista astut i una mica mentider, fa èmfasi en la màgia d'explicar històries. I així, explicant històries, el personatge regala moments d'evasió als companys captius i alhora es guanya el favor del seu captor com feia la Xahrazad de Les mil i una nits.

Un tresor enfonsat i un pirata modern. Aquests són els dos elements essencials de La Fortuna, la sèrie de Movistar+ amb què Alejandro Amenábar debuta aquest dijous a la televisió. Per endinsar-se en el món de la ficció serialitzada, el director de Mar adentro ha optat per adaptar la novel·la gràfica El tesoro del Cisne Negro, del dibuixant Paco Roca i el diplomàtic Guillermo Corral, un treball que transforma en intrigues polítiques i d’aventures la lluita real d’Espanya per recuperar el tresor de la fragata Nuestra Señora de las Mercedes, enfonsada a principis del segle XIX i localitzada per una empresa nord-americana.  

Vaig anar a veure la teva pel·lícula Mientras dure la guerra el 12 d'octubre, quan no coneixíem la sentència del Procés ni el resultat de les eleccions, el Tsunami encara no s'havia estrenat a l'aeroport i Franco era al Valle de los Caídos. Ha passat un mes i vull intentar escriure per què em va deixar regirat aquella pel·lícula tan elogiada.

Com explicava Xavi Serra a l'entrevista que va fer a Alejandro Amenábar, la nova pel·lícula del cineasta, Mientras dure la guerra, va fer aixecar moltes celles per la tebior i l'equidistància amb què relata l’ascens al poder de Franco durant la Guerra Civil quan es va estrenar al Festival de San Sebastià. Tanmateix, als grups d'extrema dreta no els ha semblat prou equidistant. Ahir a la nit un grup de radicals d'Espanya 2000 van entrar als cinemes Lys de València per boicotejar la pel·lícula d'Amenábar. En total eren una vintena de persones les que van irrompre a la sala amb crits d'"Arriba España" i "Viva Cristo Rey".

Encara està per veure si vencerà, però la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra, no va convèncer en la seva presentació ahir al Festival de Sant Sebastià. Va ser aplaudida, sí, però també va fer aixecar moltes celles per la tebior i equidistància amb què relata l’ascens al poder de Franco durant la Guerra Civil. La història principal, tanmateix, gira al voltant de Miguel de Unamuno quan, pensant que portaria l’ordre a la República, es va posicionar a favor de la insurrecció militar per després retirar-li el suport amb un famós discurs davant del general Millán-Astray i altres líders franquistes al paranimf de la Universitat de Salamanca, uns fets que encara avui són objecte de discussions acadèmiques. Amenábar no falta a la història, però dispensa a l’escriptor un tractament massa sentimental, presentant-lo com un ancià rondinaire i excèntric amb un gran cor, estereotip de provada eficàcia dramàtica però que esborra la complexitat del personatge. Això sí, no se li pot negar a Mientras dure la guerra un cert sentit d’oportunitat, ja que arriba just quan el feixisme està ressorgint de la cova; alhora, no sembla el moment ideal per plantejar reconciliacions, sinó per exigir justícia i memòria històrica.