Amenábar lloa el poder de la imaginació a través d'un Cervantes 'queer'

Molt abans d'escriure El Quixot, i després de participar en una guerra entre forces cristianes i musulmanes, Miguel de Cervantes va estar empresonat a l'Alger. Alejandro Amenábar utilitza aquest període fosc de la vida del novel·lista per emplaçar-hi un biopic fantasiós que, a través d'un protagonista astut i una mica mentider, fa èmfasi en la màgia d'explicar històries. I així, explicant històries, el personatge regala moments d'evasió als companys captius i alhora es guanya el favor del seu captor com feia la Xahrazad de Les mil i una nits.

El cautivo sembla una mostra de cinema d'autor que comparteix pors i desitjos amb l'audiovisual corporatiu: por d'avorrir el públic, de no estimular-lo prou, de no deixar-li les coses prou clares, i desig de connectar emocionalment, costi el que costi. Al director de Tesis sovint l'ha perseguit un debat: ¿Estem davant d'un narrador sensible o sensibler? Sembla que ell mateix reculli el guant d'aquest qüestionament (un personatge critica que Cervantes sempre vulgui endolcir els relats), però, alhora, decideixi continuar com sempre, músiques ensucrades incloses. Al final, el realitzador no explica el passat de manera radicalment diferent ni complexa, però sí que aporta matisos i expansions interessants. El resultat és potencialment entretingut i moderadament reivindicatiu, però alhora té quelcom de genèric, d'artifici que deixa de semblar convincent si l'examines de prop.