Jaume Font Marí-Martí (Terrassa, 1918-2010) era tan discret que pràcticament no va parlar mai de tota la seva lluita clandestina ni de com es va infiltrar dins la maquinària judicial militar franquista per alterar expedients i salvar vides. "He hagut d'estirar molts fils. Només una vegada me'n va parlar. Caminàvem per la Cerdanya amb unes amigues, érem adolescents. Sense mirar ningú directament, gairebé contemplant el paisatge, el pare va explicar que després de la Guerra Civil havia treballat a l’Auditoria de Guerra i que s’havia arriscat molt alterant documents per reduir condemnes o evitar penes de mort. Va ser una revelació inesperada i breu. Ningú no va fer preguntes. La conversa es va aturar allà i ell no en va tornar a parlar mai més", diu la seva filla, Núria Font.

"50 anys després portem Franco a la presó Model, fem justícia poètica", assegura l'historiador Andreu Mayayo, que comissaria, amb el també historiador José Manuel Rua i el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB I després de Franco, què? (1965-1975). L'exposició, que es pot visitar a l'antiga presó de l'Eixample, és un viatge a través dels últims anys de la dictadura. Parla de l'agonia de Franco, però també del que podria haver passat i dels diferents escenaris amb els quals somiava l'antifranquisme. Al final, hi ha una urna on es pot votar entre algunes alternatives: des d'un franquisme sense Franco fins a la democràcia politicosocial dels comunistes passant per les terceres vies catalanes, entre moltes altres possibilitats. Quan l'exposició arribi al final, el 19 de juliol, es publicaran els resultats.

Un Cadillac Fleetwood Seventy-Five, d’un negre sinistre i escortat per policies motorizats, recorre triomfalment la carretera de Barcelona de Girona mentre una munió de nens amb calça curta fan onejar amb entusiasme banderetes espanyoles. La fotografia correspon a la visita oficial del dictador Francisco Franco a Girona el 17 de maig del 1960, i s’ha convertit en la portada del llibre El franquisme a Girona, que l’Ajuntament de Girona ha publicat amb premeditat retard com a llibre de les Fires de Sant Narcís per fer-lo coincidir amb els 50 anys de la mort del dictador. És un llibre signat per set historiadors gironins i prologat per l’alcalde, Lluc Salellas, que defuig les visions simplistes i en alguns dels seus articles, sobretot en el que signa el més reputat historiador del franquisme a Girona, Josep Clara, detalla amb precisió i excepcionals perles d’arxiu la tenaç i persistent repressió que va suposar l’aixecament militar del 36 i, sobretot, “el combat implacable contra el vençut”.

Fa molt de temps que la societat catalana lluita, a través de les entitats memorialistes i de drets humans, per una política pública de memòria que estigui a l’altura del patiment viscut, de la veritat que encara es nega i del futur democràtic que volem construir. Aquesta lluita ha estat constant, transversal i persistent. I, d'entre totes les demandes, una destaca amb força simbòlica: la resignificació de l’edifici de Via Laietana 43.

Joan Comorera, nascut a Cervera el 1894, va morir malalt al penal de Burgos el 6 de maig del 1958. Havia estat la mà dreta del president Lluís Companys, i un dels fundadors del PSUC i el seu primer secretari fins que el van expulsar del partit. Perseguit pels franquistes i pels comunistes, finalment el van empresonar el juny del 1954. Fins ara no estava gaire clar qui el va delatar. El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952), defensor del lector de l'ARA, ha tingut accés als manuscrits del comissari que el va detenir: Antonio Juan Creix. Tot estava ordenat i hi havia material policial de primera mà, inclosa la declaració exhaustiva en què Comorera repassa la seva vida. Batista, com ja ha fet en altres llibres, fa una investigació exhaustiva per donar pistes de com van ser els darrers anys de Comorera i la seva relació amb Creix a La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

Acabada la Guerra Civil, la repressió franquista va tenir un gran epicentre a Girona ciutat: el que avui en dia coneixem com el Cementiri Vell. Només el juliol del 1939 van morir-hi afusellades en un sol dia fins a 69 persones. Les execucions responien a l’aplicació de les sentències il·legals dels sumaríssims franquistes i acostumaven a ser en grup. Les morts de 20, 30 o 40 persones eren habituals, fins al punt que l'elevat nombre d’afusellaments va forçar que, a mitjan juny del 1939, la Comissió Gestora Municipal hagués d’aprovar urgentment l’ampliació de la fossa comuna.

Cap a finals de gener i primers de febrer del 1939, la Guerra Civil ja estava perduda, i a Girona hi arribaven milers de republicans que volien travessar la frontera. És en aquest moment de caos quan es va constituir l'últim ajuntament republicà de Girona. A l'acta, del 28 de gener, hi ha el nom de dues dones que van ser nomenades regidores: Angelina Compte Lliuró i Àngela Moñino Comas. Van tenir un mandat molt breu, perquè tan sols sis dies després, el 4 de febrer, la IV Divisió de Navarra de l'exèrcit franquista va ocupar la ciutat. "Tant l'Angelina com l'Àngela sabien que, si acceptaven el càrrec, haurien de marxar. Estaven marcades i no podien quedar-se a Girona", explica la periodista i escriptora Gemma Busquets Ros. L'Angelina va acabar marxant a Moscou, d'on no va tornar fins als anys vuitanta. L'Àngela va exiliar-se a França.

A la serra berguedana de Barbelló (Montmajor) hi ha un camí que puja entre prats i boscos. En una giragonsa sobresurt una tomba feta amb una muntanya de pedres. Al capdamunt hi ha una llosa on es llegeix: "Pla dels Morts. 1938" i un 4 dins un cercle. Al darrere hi ha una llosa vertical amb una creu dibuixada amb pintura negra. A pocs metres, entre els arbustos i separades per poca distància, hi ha tres tombes més. Són més senzilles, les tapen uns branquillons, però totes tenen també una llosa i una creu negra. Assenyalen el lloc on van caure i van ser enterrats quatre soldats republicans el 29 de gener del 1939. Des d'aleshores tres generacions de la família Capdevila, que sempre han viscut molt a prop, a la casa de la Tortra, n'han tingut cura.

"Fem aquest pas per recuperar la memòria, però també en contra del feixisme actual: perquè això no pugui tornar a passar mai més". Amb una barreja d'emoció i eufòria, Xavier Corominas Mainegre recordava dilluns al vespre el tràngol pel qual va passar fa exactament 50 anys als calabossos de l'antic Govern Civil de Girona. La policia del tardofraquisme va detenir-lo a ell i cinc joves més per haver organitzat una de les primeres comissions obreres a les comarques gironines, a la fàbrica paperera Torras-Hostench de Sarrià de Ter. Corominas, més conegut a Girona i Salt –on va ser alcalde durant la dècada dels 90– amb el sobrenom de Mines, va ser el que va passar més temps a la presó del Pont Major. Van ser quinze mesos després d'un processament per propaganda il·legal i associació il·lícita del Tribunal d'Ordre Públic del franquisme. Li van denegar la fiança fins a tres vegades i no van servir de res la recollida de més de 300 firmes i la intervenció del bisbe de llavors, Jaume Camprodon, ni de l'empresa Maderas Farreras, on havia treballat tres anys. Vuit mesos després de sortir en llibertat, va ser indultat i amnistiat per aquest cas. El judici mai va arribar a celebrar-se.

Entre el desembre del 1938 i el gener del 1939, en plena Batalla de l’Ebre, els sanitaris treballaven sense descans a la rereguarda. En un enclavament entre Bovera i Flix (Ribera d'Ebre), a la Casilla, hi havia un centre d’atenció mèdica on es feia el triatge dels ferits. En una petita caseta prop de la carretera s'oferien les primeres cures i s’establia qui podia guarir-se allà, i qui estava més greu havia d’anar fins al mas del Senyor, al terme municipal de Bovera (Garrigues), on hi havia un hospital de campanya.

A Jerónima Blanco la van matar els feixistes, estant embarassada, juntament amb el seu fill de 3 anys, i els van enterrar en una fossa comuna a Flores de Sil (Ponferrada). A la fossa de Fuentes de León (Badajoz) hi havia les restes d'una mare amb la seva filla adolescent. No es van voler separar i les van matar juntes. Al barranc de Víznar (Granada) hi havia molts imperdibles, didals i tot de botons que acostumaven a portar les costureres a les bates. Allà van assassinar i llançar a la fossa una dotzena de dones que formaven part del Sindicat de l'Agulla. Durant la Guerra Civil van morir moltes dones, però a diferència dels homes, la majoria van morir lluny de la línia de front.

"Sortir de la Via Laietana i anar a la presó era un alliberament", diu el president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo. Descriu perfectament el sentiment de molts dels que van patir tortures al número 43 de Via Laietana. L'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat han intentat per activa i per passiva que l'edifici, que va ser seu de la Brigada Político-Social –una branca policial encarregada d'investigar i perseguir els opositors al règim que tenia carta blanca per fer i desfer amb els detinguts–, sigui un lloc de memòria de les resistències i de la repressió. Com que de moment no han tingut èxit i la policia espanyola continua allà, les entitats de memòria han decidit fer un pas més i aprofitar la porta que s'ha obert amb la nova Llei de Memòria Democràtica espanyola. En concret, l'article 50 és l'escletxa que pensen aprofitar les entitats que aquest dijous al matí han presentat la seva reclamació davant la Delegació del govern espanyol a Barcelona, després de fer els tràmits administratius i enviar la petició telemàticament a la Secretaria de Memòria. El govern de Pedro Sánchez ja no podrà mirar cap a una altra banda o excusar-se amb diferències de color polític.

Miquel Morera i Darbra, que farà 103 anys aquest abril, es va allistar com a voluntari a la Columna Macià-Companys quan només en tenia 16, l'octubre del 1936. Era tan jove que els companys li deien "el nano". Va marxar amb el seu pare, que era armer, al front de l'Aragó per fer-li d'ajudant, i ja no van tornar a casa fins nou anys després. "El meu pare era el meu mestre, tenia set oficis, jo en vaig aprendre cinc, entre ells els de metal·lista, mecànic i creador de màquines noves", explica Morera. "Vam estar sempre molt units, i no me'n vaig separar mai quan va emmalaltir de càncer el 1969", afegeix. Pare i fill van viure la Guerra Civil l'un al costat de l'altre, i també la repressió quan Franco va imposar el seu terror. Junts van estar tancats a la Model, durant vuit mesos i mig, i als camps de concentració d'Horta i Reus. Morera va relatar part de la seva experiència a Un noi al front. Una joventut trencada 1936-1945 i ara està escrivint un nou llibre, La veu del vent. "Ara escric amb més mala jeia perquè sé moltes més coses, he llegit molt", afirma.

Antonio Martos Jiménez recorda molt bé el dia que van avisar els seus pares de la mort del seu germà Cipriano. "La mare va anar a l'Hospital Sant Joan de Reus, hi havia cinc o sis esglaons que s'havien de pujar per poder entrar-hi, i hi havia dos agents de la Guàrdia Civil que no la van deixar passar –explica–. Ella es va agenollar una vegada i una altra, però els agents l'anaven empenyent enrere amb els peus". Ni els pares ni els germans van poder veure mai el cos de Cipriano Martos, que va morir el 17 de setembre de 1973. Tenia 31 anys i el van enterrar de nit i sense testimonis al cementiri de Reus. Aquest dilluns, 12 de desembre, 49 anys després, han començat a exhumar la fossa comuna al cementiri de Reus on se suposa que hi ha inhumat Cipriano Martos.

La mare de Ferran Cabecaran Marginet, desesperada per trobar el fill, va arribar a escriure al mateix Franco, l'octubre del 1941. El secretari personal del dictador li va dir que no en sabia res, però que es posés en contacte amb els responsables dels camps de concentració i dels batallons de treballadors. I així ho va fer. Va persistir i, durant tres anys, va pagar anuncis a La Vanguardia per si algú li podia donar notícies del jove soldat republicà desaparegut al Segrià el setembre del 1938. Tot va ser debades. A casa del seu germà, del Ferran no se'n va parlar mai, però la seva fotografia sempre va ser allà, a la vista, i ha estat finalment la seva besneboda la que n'ha reprès la recerca: el va inscriure el novembre del 2021 al cens de persones desaparegudes de la direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat.

El president del Parlament balear, Gabriel Le Senne (Vox), va estripar una fotografia d'Aurora Picornell i les Roges del Molinar enmig d'un debat parlamentari, un ple en què PP i Vox van aprovar derogar la llei de memòria històrica. Però qui eren aquelles dones que van ser víctimes del feixisme?

La por a la repressió va fer que pràcticament no quedés cap rastre de l'existència de l'Agrupació de Donadors de Sang de Catalunya, creada l'estiu de 1937 i extingida el 1939, arran de la victòria franquista. L'entitat va arribar a tenir prop de 30.000 persones inscrites que, sobretot, donaven sang per als soldats republicans. No era una organització jeràrquica i centralitzada, sinó que estava formada per diferents col·lectius de Barcelona i altres ciutats catalanes. Àlvar Martínez-Vidal, investigador de l'Institut Interuniversitari López-Piñero (Universitat de València), va començar a buscar informació sobre els donants de sang, amb Empar Pons Barrachina, a les hemeroteques per tal de preparar un seminari que havien de fer amb Linda Palfreeman, autora de Spain Bleeds: The Development of Battlefield Blood Transfusion During the Civil War. "Em va aparèixer el nom d'Agrupació de Donadors de Sang, que no era al llibre de Palfreeman ni n'havíem sentit a parlar", diu Martínez-Vidal. Tenien, però, un nom: Emilio Salazar.

Ha estat un camí llarg i tortuós, un estira-i-arronsa entre els partits polítics en què han aflorat els problemes que té Espanya a l'hora d'encarar el seu passat més recent. Finalment, però, aquest dimecres s'ha aprovat la nova llei de memòria democràtica espanyola al Senat sense cap esmena respecte al text que venia del Congrés. Aquestes són les principals novetats respecte a la llei vigent de l'època de Zapatero.

José Antonio de Agirre Lekube (1904-1960), el primer lehendakari d'Euskal Herria, va travessar la frontera francesa amb el president català, Lluís Companys, després de la caiguda de Catalunya. Li havia promès que així ho faria. El 7 de gener del 1941 ja feia dos anys que estava exiliat. Aquell dia va agafar un tren des de Brussel·les per anar a Hamburg. Mentre anava cap a l’estació, segons escriuria més tard, va pensar: “Crec que soc el primer home que, per fugir dels nazis, me’n vaig directe cap a ells. Aquesta manera poc comuna de salvar la vida pot proporcionar-me moments de gran interès”. No només va anar a Alemanya, sinó que es va presentar a la policia. Això sí, ho va fer amb una identitat falsa: la d’un ciutadà panameny, José Andrés Álvarez Lastra.