Poc heroisme i molta misèria: Girona, 1939

BarcelonaCap a finals de gener i primers de febrer del 1939, Girona va ser testimoni del pas de milers de republicans que volien arribar a la frontera. A les 13.45 h del 4 de febrer tot va canviar radicalment: la IV Divisió de Navarra de l'exèrcit franquista va ocupar la ciutat i els republicans en retirada van volar el Pont de la Barca i el Pont de l'Aigua. Han passat 82 anys, pràcticament no en queden testimonis vius, i el franquisme va esborrar moltes coses. La literatura, però, va persistir i persisteix. A través de les memòries, que Joaquim Nadal (Girona, 1948) recull al llibre Girona, 1939: porta de l'exili. Escrits del final de la Guerra Civil (L'Avenç), és possible copsar com van ser aquells 15 dies tan intensos: la incertesa i la malfiança d'intel·lectuals i polítics, els bombardejos, la falta de menjar, la solidaritat però també la misèria i l'egoisme, l'alegria dels que simpatitzaven amb Franco, la destrucció de la ciutat i l'assassinat de l'escriptor Carles Rahola, que es pregunta per què la ciutat el condemnava o deixava que el condemnessin.

"El franquisme va escombrar moltes coses de l'imaginari col·lectiu, tant en l’àmbit lingüístic com intel·lectual o espiritual i, a més, hi havia la voluntat d'oblidar", diu Nadal, que actualment dirigeix l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i que entre el 1979 i el 2002 va ser alcalde de Girona. La desmemòria també es nota físicament. Abans de la caiguda de Girona hi havia l'acord per canviar el nomenclàtor i deixar constància de la solidaritat de Suïssa: es volia substituir el nom de la plaça del Marquès de Camps per la plaça de Suïssa i la carretera de Santa Eugènia pel carrer de Ginebra. No es va fer. "Hi havia maneres de recordar-ho i agrair-ho, però ha caigut en un oblit clamorós", lamenta Nadal.

"Per què Girona em sacrifica?"

El llibre està ben documentat. Hi ha una introducció de Maria Campillo, experta en exili, i del mateix Nadal, que posa en context aquells últims dies de la Guerra Civil. Periodistes, polítics, escriptors, militars i hotelers, com la britànica Nancy Johnstone, que va donar refugi a una trentena d'infants al seu hotel de Tossa de Mar, donen el seu testimoni. Hi ha moltes veus republicanes però també algunes de l'altre bàndol i poques de gironines, entre les quals la que tanca el llibre, la de Carles Rahola, que va ser assassinat pels franquistes el 15 de març del 1939. "Perdono a tots els que m'han volgut fer pagar culpes d'altres que han fugit, com jo podia fer-ho", escriu. I afegeix: "He dedicat el millor de la meva ànima a Girona; he cantat les seves glòries; he treballat constantment per la seva cultura i el seu avenç en tots els ordres. ¿I és ella la que em sacrifica, o permet, almenys, el meu sacrifici?" En aquest últim escrit, Rahola demana que es conservin els seus escrits. "La mort de Carles Rahola ha pesat, pesa i pesarà en el futur de la ciutat de Girona –diu Nadal–. Segueix pesant malgrat que s'han fet moltes coses per reivindicar-lo i se n'ha volgut fer un símbol de reconstrucció i reconciliació".

Els que arriben a Girona després de la caiguda de Barcelona descriuen una ciutat plena de gent dormint al carrer en uns dies d'hivern molt freds: "Em vaig trobar desorientat i sol enmig d'aquell carrer on una multitud afamada, cansada, es desplaçava d'esma d'una banda a l'altra. T'agafaven ganes de cridar: «On voleu anar?», «On hem d'anar?» Ningú aconsellava què fer, on acudir, si era més prudent avançar o no moure's", relata l'escriptor Xavier Benguerel. Antoni Rovira i Virgili, que havia arribat a Girona amb la família i altres escriptors dalt d'un bibliobús, parla de la nit que van passar a l'Ajuntament. Va ser aleshores que es van adonar que l'alcalde republicà de Girona, Pere Cerezo, havia marxat a França. "Tothom comença a sospitar de tothom", escriu Rovira i Virgili. Hi ha una certa ironia en les seves memòries: "Irla segueix el seu principi: «Si vols tenir contents els diputats, dona'ls de menjar»". I parla d'un porter que els ajuda, al consistori gironí, posant coixins als bancs on han de dormir: "En contrast amb tants d'amics que fallen, heu-vos aquí un desconegut que es comporta bellament".

La desesperació de Machado

Clementina Arderiu coincideix amb el poeta Antonio Machado en una ambulància que fan servir com a transport, en el seu pas per la frontera. Ja a França, quan l'escriptor Carles Riba l'intenta animar, Machado li diu: "Veure's a França i com un pidolaire. ¿Li sembla que em compraran aquest rellotge d'or que pertanyia al pare?" Teresa Pàmies, potser una de les veus que conserven un esperit més combatiu, fa un mític llampec a l'entrada d'un dels ponts sobre el Ter i explica que la ciutat de Girona és com un "manicomi". En contrast amb la veu dels intel·lectuals, hi ha els testimonis dels militars, els vencedors i els vençuts. "Quan ja està tot pràcticament perdut, aquells que es pensen que encara poden guanyar la guerra voldrien anar abocant carn jove per posar parapets a l'avenç franquista sabent que els porten a la mort", diu Nadal.

Pràcticament tots els testimonis que cita Nadal arriben a Girona amb vehicle. Molts altres, pràcticament mig milió, van recórrer quilòmetres i quilòmetres a peu fugint de les bombes i deixant farcells pel camí, perquè ja no podien més. "Els testimonis del llibre no deixen de ser la part visible d'un conglomerat més gran. M'interessa posar en contrast el fet mateix del mitjà mecànic amb què marxen uns, que són els que deixaran testimoni, i el testimoni anònim de tots aquells que han sortit amb un burro, carreta, amb dos matalassos, amb tres abrics, amb cinc sacs... i es van adonant, a mesura que se'ls llaguen els peus, que, si no abandonen tot el que havien agafat perquè ho consideraven de valor, no arribaran a la frontera. Ells hi són, sense nom i cognom, però hi són".

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Girona, 1939: porta de l'exili. Escrits del final de la Guerra Civil (L'Avenç), de Joquim Nadal, a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.