El pretext és el cinema, però més enllà del reconeixement de la Palma d'Or, les desfilades de vestits i looks juguen un paper principal a l'entrega de premis de Canes. Una de les primeres personalitats a obrir ahir dimarts al vespre la jornada va ser l'actiu britànica-estatunidenca Anya Taylor Joy, que va lluir dos looks ben diferents en el primer dia del festival de cinema. La protagonista de Gambito de dama va confiar el seu primer conjunt al dissenyador Rayan Hasting, que consistia en una faldilla texana i una brusa blanca amb amples solapes brodades. Però el disseny que es va emportar totes les mirades va ser el segon: un vestit taronja amb un elegant escot paraula d'honor d'Atlein combinat amb una gran pamela de ràfia de Jacquemus i unes sandàlies minimalistes de Jimmy Choo.

Els cants per l'empoderament de la dona ressonen amb força, però no a l'uníson. En el món dels grans triomfs mediàtics, dues grans tendències han marcat el concepte de feminitat en els darrers mesos. D'una banda, l'èxit de taquilles que ha tingut la pel·lícula Barbie dirigida per Greta Gerwig i, de l'altra, el llançament del nou disc de Shakira, Las mujeres ya no lloran, on s'aglutina el procés de ruptura amb Gerard Piqué amb l'empoderament personal, professional i familiar que se'n deriva. Però en una entrevista per a la revista Allure, la de Barranquilla ha estat clara amb la seva opinió sobre el film de la nina de Mattel: "Els meus fills la van odiar completament. Van sentir que era emasculant i, fins a cert punt, estic d'acord amb ells".

El fenomen Barbie, que aquest cap de setmana ha rebentat la taquilla nord-americana, ha convertit Greta Gerwig, la directora i coguionista del film, en la dona de moda a Hollywood. L’avalen els prop de 140 milions d’euros recaptats per Barbie, la xifra més alta amb què s’ha estrenat mai una pel·lícula dirigida per una dona als Estats Units, però també la intel·ligència amb què ha convertit una joguina tan popular com problemàtica en el primer gran blockbuster activament feminista, un huracà que ha pintat els cinemes de rosa amb un públic entusiasta i entregat. Després de les punxades (sempre relatives) de Patty Jenkins amb Wonder Woman 1984 i de Chloe Zhao amb Els Eternals, Hollywood ha trobat en Gerwig la directora amb prestigi autoral i ganxo a la taquilla que feia uns anys que buscava.

Quan fa unes setmanes el dissenyador Sean Longmore va compartir a les xarxes el pòster d’una pel·lícula imaginària protagonitzada per Margot Robbie, Cillian Murphy, Robert Downey Jr. i Ryan Gosling, entre d’altres, només estava donant forma a un mem que feia mesos que corria per internet: Barbenheimer, la fusió conceptual de dues de les estrenes de l’any, Barbie i Oppenheimer, que arriben als cinemes aquest dijous. L’estrena simultània de dues pel·lícules tan diferents en estètica i temàtica i alhora tan esperades ha provocat una mena de guerra cultural –i quasi ideològica– entre els partidaris de l’una i l’altra que es dirimeix a les xarxes socials, la taquilla i els rànquings de la crítica (a l’ARA guanya Barbie per poc). I en vista de l’èxit moderat que estan tenint les grans estrenes de l’estiu, des del nou Indiana Jones fins a Elemental, la indústria ha beneït una rivalitat que converteix l’estrena conjunta en l’esdeveniment cinematogràfic de l’estiu i alimenta l’expectació del públic.

L’any 1984 l’escriptor nord-americà Don DeLillo va publicar Soroll de fons, una novel·la que radiografiava, amb una fredor corrosiva i pulsió apocalíptica, el malestar d’una societat ianqui sumida en el buit existencial. A la recerca d'inspiració per al seu retrat d’una família alienada pel consumisme, DeLillo, que no tenia fills, va decidir passar una temporada amb uns amics que tenien canalla. Aquell procés creatiu va donar a llum una obra abstracta i crua en què els personatges deambulaven com titelles sense ànima, abduïts per la banalitat de la cultura de masses.

Tres anys després de presentar a la Mostra de Venècia Història d'un matrimoni, el nord-americà Noah Baumbach ha inaugurat aquest dimecres la 79a edició del certamen italià amb White noise, la seva cinquena col·laboració amb Adam Driver, la seva tercera producció sota l’empara de Netflix i la seva primera adaptació d’una novel·la de Don DeLillo. Pel que fa al gegant de l’streaming, val a dir que White noise és només la primera de les quatre pel·lícules amb segell de Netflix que competiran pel Lleó d’Or. A més de Baumbach, el planter de la plataforma a la Mostra estarà format per Alejandro G. Iñárritu, que hi presentarà el seu retorn fílmic a Mèxic, titulat Bardo (o falsa crónica de unas cuantas verdades); l’australià Andrew Dominik, que hi estrenarà Blonde, amb Ana de Armas en la pell de Marilyn Monroe, i el francès Romain Gavras, l’autor del videoclip Born free de M.I.A., que hi portarà Athena, una immersió en l’univers de la banlieue amb un guió coescrit per Ladj Ly, el director d'Els miserables (2019).

Direcció i guió: Greta Gerwig, a partir de la novel·la de Louisa May Alcott. 135 minuts. Estats Units (2019). Amb Saoirse Ronan, Florence Pugh, Timothée Chalamet i Laura Dern.