La decisió del Tribunal Suprem de deixar sense cap efecte pràctic el veredicte del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d'Oriol Junqueras suposa, a més d'una vulneració flagrant del dret europeu, un pas més en la cursa cap a l'autarquia judicial en què s'ha embarcat la judicatura espanyola. El tribunal del Procés va fer evident ahir que tota l'operació de presentar la qüestió prejudicial al TJUE estava dissenyada des del principi perquè no tingués cap conseqüència jurídica real. Era una maniobra de cara a la galeria, per donar la imatge de tribunal garantista, però sense cap intenció real d'acatar la decisió de la justícia europea.

L’ordre dels factors no altera el producte. Així ens ho havien ensenyat amb les matemàtiques més elementals. La propietat commutativa, però, ha quedat devastada amb el seguit de decisions que ha pres el Tribunal Suprem amb el cas Junqueras. Per tal de mantenir-lo a la presó, s’agafen als fets consumats de la sentència i esborren tots els passos anteriors. Per això, en aquest cas, és bàsic seguir la cronologia fil per randa. Com a eurodiputat escollit en les eleccions del juny passat, Junqueras tenia immunitat parlamentària des del 2 de juliol. Tot i així, la justícia espanyola va tirar pel dret en una primera ocasió. A l’octubre el va sentenciar –ja que l’havia jutjat durant quatre mesos i l’havia empresonat preventivament durant un any–, el va condemnar i li va negar els drets com a diputat a Brussel·les i Estrasburg. Quan la justícia europea –a través del Tribunal de Justícia de la Unió Europea– sentencia que se li haurien hagut de reconèixer els drets com a eurodiputat i, per tant, la seva immunitat, la justícia espanyola hauria d’acatar la decisió que emanava de Luxemburg. Però l’empoderada Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem –per unanimitat– han decidit fer un avió de paper amb totes les resolucions europees. Ahir van ser ells, els mateixos magistrats que van sentenciar Junqueras, els que van decidir desobeir la justícia de la Unió. Com que ells ja l’han jutjat, sentenciat i condemnat per delictes tan greus com la sedició, ja poden anar fent sonar un flabiol el TJUE i el president del Parlament europeu, que no baixaran del burro. Perquè la democràcia se la fan a mida, perquè la pàtria espanyola és el melic del món i perquè ells, de lleis, en saben tant que només apliquen les que els interessa. Si es vulneren drets fonamentals i drets polítics, tal dia farà un any. Si han de demanar un suplicatori a Europa, no ho fan, perquè no hi ha ningú més pinxo que ells. I perquè es mouen, suposo, amb una màxima: “Prevarica, que algo queda”.

]]>

La Junta Electoral Central ha de prendre aquest divendres dues decisions d’alt voltatge polític que afecten la possible inhabilitació del president de la Generalitat de Catalunya i la possible inhabilitació de l’eurodiputat Oriol Junqueras malgrat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). És a dir, un òrgan purament tècnic, que no ha escollit ningú i que té com a objectiu principal vetllar per la transparència i objectivitat del procés electoral, té a les seves mans una decisió que deixaria en paper mullat el vot de milions de votants. Que ho fes seria un escàndol majúscul més, però amb els antecedents de la justícia espanyola no es pot descartar.

]]> La tragèdia nacional espanyola s'ha consumat i el jutge Llarena veu aturada (per tercera vegada) una euroordre contra els polítics catalans exiliats, que segons la versió oficial són criminals perillosos i covards fugits de la justícia. En aquesta ocasió es tracta d'una suspensió cautelar, perquè el jutge belga reconeix la immunitat de Puigdemont i Comín com a europarlamentaris i considera que la justícia espanyola hauria d'haver demanat l'autorització prèvia del Parlament Europeu abans de demanar-ne la detenció. El cas és que sigui per defectes de forma, de procediment o de plantejament, tot un magistrat del Tribunal Suprem com Pablo Llarena no és capaç de cursar una ordre de detenció entre estats membres de la Unió Europea (euroordre) literalment ni a la de tres. Una euroordre, pel que expliquen els que en saben, és un procediment molt clarament reglamentat. Existeix fins i tot un llistat de delictes pels quals l'euroordre se sol·licita i s'activa de forma gairebé automàtica. No figura entre aquests delictes, per posar un exemple, compondre i cantar cançons de rap. Tampoc organitzar referèndums, ni que siguin d'autodeterminació. Tot sigui dit, organitzar referèndums no és delicte ni tan sols per a la legislació espanyola. D'aquí que les acusacions contra els líders polítics i civils de l'1-O hagin seguit un rumb arbitrari i erràtic, que va passar primer per la rebel·lió i després per la sedició, d'acord amb el guió fixat pel fiscal general Maza en un escrit anomenat Más dura será la caída, un títol que de cada dia sembla més una profecia autocomplerta. La rebel·lió la va haver de descartar el mateix Tribunal Suprem per la inconsistència de les proves aportades, a pesar que encara avui la Fiscalia insisteix a reclamar-la amb ofuscació. La rebel·lió la van donar per provada, a còpia sobretot d'acumular falsos testimonis que anaven en aquesta direcció. Però quan la sentència del Suprem es converteix en fonament per a una euroordre, no funciona. No funciona de cap manera, i encara menys encara després de l'anomenada doctrina Junqueras, establerta per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 19 de desembre.

]]> Mentre consumíem la darrera dotzena de dies d'aquest any 2019 que avui finalitza, les coses s'han posat interessants. No, no em refereixo tant a les conseqüències jurídiques de la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre el cas Junqueras (que també), com als seus efectes en l'àmbit de la cultura política i en el de l'opinió publicada.

]]> Tan bon punt es va conèixer la sentència del Tribunal Justícia de la Unió Europea que estableix l'anomenada doctrina Junqueras, va esclatar dins el nacionalisme espanyol un brot ben notori d'antieuropeisme. Sembla que a molts els costarà entendre, o acceptar que entenen, el fet obvi que el dret europeu també és dret espanyol, d'ençà de l'entrada d'Espanya a la UE, com remarca aquests dies el jurista Joan Queralt. No és la primera vegada que ho fan: quan la justícia alemanya va resoldre que descartava el delicte de rebel·lió i que només podia extradir Puigdemont per l'acusació de malversació, Pablo Casado va proposar tancar fronteres i fer sortir Espanya de l'espai Schengen. Mentre la Unió Europea va vigoritzar els comptes espanyols amb generoses transfusions de fons (van ser els temps de l'"España va bien" d'Aznar, per exemple), que després els successius governs espanyols gastaven en obres públiques que no servien per a res (gran part de la xarxa AVE, per posar només un exemple), l'europeisme figurava que era un valor a l'alça. Però quan els tribunals europeus posen en evidència els abusos comesos per una justícia espanyola polititzada, aleshores Europa es converteix en un altre enemic. Com tots els nacionalismes, el nacionalisme espanyol és aprofitat, interessat i victimista.

]]>