Ho tindrà complicat qualsevol altra cançó que es publiqui aquest any i pretengui superar-la. La setmana passada va tancar-se amb un dels fenòmens virals musicals més importants dels últims anys: la publicació de Rene, recent senzill de Residente, raper del combo porto-riqueny Calle 13. El tema en qüestió no explota amb una tornada infecciosa, ni tampoc està ideat per moure els malucs, però ha aconseguit sacsejar la comunitat internauta, on la cançó, acompanyada d'un emotiu videoclip, va caure com una tempesta torrencial. I una setmana després supera els 50 milions de visualitzacions. ¿Quin és el secret del seu èxit per haver capgirat les xarxes i haver superat tots els rècords de clics? La pornografia emocional. Residente s'obre en canal per parlar de triomfs i, sobretot, de fracassos: els d'un artista amb fama internacional que en una nit se sent tan i tan trist que només pensa en saltar pel balcó.

Ara que fa vint-i-cinc anys de la mort d'Ovidi Montllor, és bon moment per recordar la frase que va cantar l'alcoià a finals del franquisme. "De part dels bons fins a la mort", recitava a Les meves vacances, cançó profètica sobre el que li passaria després: el més absolut bandejament de la cultura oficial del país. La raó? No renunciar en una època de renúncies. Un cas encara més significatiu i macabre és del poeta d'Oriola Miguel Hernández. Militant comunista, va lluitar amb el bàndol republicà a Terol, Andalusia i Extremadura i va representar el govern republicà en un viatge a la Unió Soviètica. Hernández, un dels grans poetes en llengua castellana, va morir el 1942, després d'anys de presó i repressió, malalt de tuberculosi. Li van oferir penicil·lina per iniciar un tractament que l'hauria ajudat amb la seva afecció. Només havia de renunciar al seu ateisme i no ho va fer: "de part dels bons" fins a la mort, de nou.

Una de les coses que cridaven l'atenció a Sanjosex (Carles Sanjosé) quan estudiava a Barcelona eren les mitgeres nues, al descobert. Fins i tot va dedica'ls-hi una cançó metafòrica al seu primer disc. A la capital hi ha molta façana en restauració, la majoria insípidament tapades. D'aquí que quan ens topem amb una lona mastodòntica de publicitat ens causi cert efecte magnètic. Un d'aquells que no pots deixar de mirar és el que ha viscut a l'encreuament dels carrers Balmes i Aragó. S'hi veia una fotografia gegant amb una noia rossa que anuncia un film a Amazon Prime, Unposted, el documental de Chiara Ferragni.

No tots els podcasts són iguals tot i que ens agradin de la mateixa manera. N'hi ha que es fan a casa, amb una targeta de so, dos micròfons i rodejat de quintos i bosses de patates Ruffles, com Can't play kanter; en estudis semiamateurs o de ràdios locals, a l'estil de La Penúltima; pagat per l'audiència (La Sotana), o gravats en una ràdio professional. És injust posar-los tots al mateix nivell, perquè els recursos d'uns i altres estan a anys llum, però a la relativa democràcia d'Ivoox (plataforma reina del podcast) tothom hi té el seu lloc. D'entre els més grans n'hi ha un que els últims dies ha monopolitzat les xarxes socials d'aquest país: Crims.

En situem als anys del rock català per segona setmana consecutiva. Un context de triomf per a bandes com Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Lax'n'Busto, que van endur-se bona part del mercat de la música en directe del país a mitjans dels anys noranta. Alhora diversos grups que cantaven en castellà a Catalunya els van acusar de ser una escena subvencionada pel pujolisme, etiqueta que ha arribat avui dia. La queixa es fonamentava en el fet que els ajuntaments de CiU de l'època contractaven grups de rock en català per tocar a les festes majors. Exactament el mateix que havien tingut abans els qui llavors es queixaven, però amb ajuntaments del color del PSC. Com a conclusió, tots rebien subvenció indirecta: cobrar de les arques públiques per fer la seva feina.

Cardedeu, agost de 1991. Els Sopa de Cabra van ser insultats i apedregats al sortir a l'escenari. No feia ni dos mesos que els gironins havien triomfat en l'històric concert del Sant Jordi, però una notícia recent els va fer passar d'herois a traïdors: el seu següent disc seria en llengua castellana. El cas de Sopa de Cabra va ser el més famós, probablement per la franquesa, o ingenuïtat, a l'hora d'explicar la motivació (arribar a més públic). Però d'artistes que han canviat de llengua n'hi ha hagut molts: de Serrat a Umpah-pah, de Gossos a Albert Pla. I de la mateixa manera que durant la Nova Cançó, noms com Raimon o Lluís Llach omplien espais amb milers de butaques per les Espanyes, avui dia Manel i altres bandes desaparegudes fa relativament poc com Zoo, Antònia Font o Obrint Pas, són capaços de mostrar múscul i deixar petites sales mitjanes com la Riviera de Madrid. Això sí, el sostre sembla aquest si el català és la llengua principal de la teva obra. No s'omple un Wizink Center (15.500 espectadors), cantant en la llengua de Pompeu Fabra.

Necessitem secrets. Ho cantaven els Pavement a Gold soundz, un dels millors himnes dels californians. Liderats pel carismàtic Stephen Malkmus, Pavement no van tenir una carrera excessivament llarga: en una dècada van ventilar-se cinc discos i van tenir temps de ser una de les bandes més valorades, estimades i recordades dels prolífics anys noranta. Sense arribar a ser superestrelles com Nirvana, Pavement van formar part d'aquell grupet d'escollits que van fer fortuna amb el rock independent, l'Olimp de l'indie, en què van cohabitar amb noms de l'estil de Sebadoh i les Breeders.

Les curiositats mediàtiques de Cap d'Any han canviat. Abans les notícies més esperades a finals de desembre eren quins serien els primers i últims anuncis de cada cadena. Però amb els nous temps els grans reclams han desplaçat el seu focus a temes com el grau de nuesa de Cristina Pedroche a la madrilenya Puerta del Sol. Ja és una tradició moderna llegir els comentaris sobre el vestuari de la presentadora a les les xarxes socials fins ben entrada la matinada. Això sí, compartint podi amb un dels pocs miracles que queden a la televisió: que un programa musical que s'emet a la segona cadena pública espanyola sigui protagonista de la nit més important de l'any.

Desembre és temps de llistes i classificacions sobre quins han sigut els productes culturals que més diners han generat els últims dotze mesos. El disc més venut, la pel·lícula més vista, el llibre que tothom ha llegit, l'obra de teatre d'èxit. La xarxa, no podia ser de cap altra manera, tampoc està al marge de rànquings anuals, tot i que en el seu cas el més plausible és mesurar-ho en nombre de reaccions que generen entre els seus usuaris. En altres paraules: calcular la seva viralitat.