El pas del temps no ha aigualit la timidesa de Jean Echenoz, però tampoc ha aconseguit convertir-lo en un autor cínic ni desencantat. Nascut a Orange el 1947, l'escriptor francès ha estat un dels caps de cartell del festival Mot d'enguany, però abans ha passat per Barcelona amb un nou llibre sota el braç. Bristol (Raig Verd, 2026; traducció d'Anna Casassas) narra uns mesos decisius en la vida de Robert Bristol, un director de cinema que ultima el rodatge de la seva última pel·lícula. Hi apareixen actrius efervescents, consolidades i mig retirades, una amant sol·lícita però inconstant, un policia inspirat, un general xantatgista arribat de Sud-àfrica, una escriptora supervendes que viu en un palau i una llarga llista de secundaris, humans i animals, que amplien una mica més l'univers d'Echenoz. El gust habitual pels detalls, l'ofici innegable de l'autor i un sentit de l'humor més subtil que els nostres temps fan de Bristol una experiència de lectura plaent i recomanable.

Aquesta novel·la és una pedra més –i en van moltes, ja, gràcies a l’esforç de l’editorial Raig Verd– per construir l’univers Ursula K. Le Guin en català i per entendre l’abast de l’obra, tan variada, d’una de les autores més importants del fantàstic anglosaxó. Lavínia no pertany a cap dels cicles famosos, va per lliure, com la seva protagonista. És una novel·la més històrica que fantàstica i, a la vegada, és un exercici de reescriptura de L'Eneida de Virgili. Si al poema èpic de dotze llibres el personatge de la dona d’Enees no té ni una línia de diàleg i és sempre a l’ombra del guerrer troià, Le Guin la va voler posar al centre i li va regalar la veu que en el món clàssic no tenia. En aquest gest rau part del mèrit del llibre, que, originalment publicat el 2009, s’inscriu en l’onada d’obres que esmenen la plana de la tradició patriarcal i, d’una manera creativa que no anul·la sinó que enriqueix, es planten a dir que la història no la poden haver escrit ni protagonitzat només els homes. A l’epíleg que signa al final de la novel·la, l'autora declara el seu amor incondicional per Virgili i diu que el que ha volgut fer és només “una interpretació meditativa suggerida per un personatge menor del seu relat, el desplegament d’una pista”.

Certament, el segle XX no és el segle d’Einstein ni de la bomba atòmica, és el segle de les dones. Aquí a Catalunya, el segle XX va ser prolífic en manifestacions feministes, que ens cal conèixer per construir un segle XXI encara més feminista. Sempre que no vulguem perpetuar aquest desgavell que és avui el món.

A diferència d’alguns dels clàssics indiscutibles de la literatura distòpica, per exemple Un món feliç d’Aldous Huxley, 1984 de George Orwell o Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, que d’una manera més o menys definida i precisa mostren com són i com funcionen les societats monstruosament controladores que literaturitzen, a la seva nova novel·la, Gliff, la britànica Ali Smith (1962) només ens ho mostra d’una manera vaga, parcial, a partir de pocs detalls significatius, fent-ne un dibuix global tirant a abstracte. Ho fa a posta, és clar, i aquesta diguem-ne aquesta imprecisió deliberada té en els millors passatges de l’obra un poder de suggestió francament inquietant. En conjunt, però, li treu capacitat simbòlica i representativa, i en desactiva la força expressiva i en rebaixa la temperatura emocional i dramàtica.

Encara no ha fet els 30, però Lola Olufemi (Londres, 1996) fa anys que és tot un referent sobre feminisme, racisme, gènere i anticapitalisme. Els seus dos llibres han arribat en català gràcies a l'editorial Raig Verd i a la traductora Josefina Caball. El primer, Feminisme interromput (2023), vol ser una advertència del perill que el feminisme es converteixi en mercaderia i reclama que és "una arma per lluitar contra la injustícia". El segon, Experiments per imaginar altrament (2025), esmicola la forma tradicional de l'assaig per tornar el significat a paraules com futur i revolució i per reivindicar "poder ser i viure diferent".

Patir un greu accident de cotxe o ser víctima d’un atemptat terrorista pot trinxar-te el cos i deixar-te ferides psíquiques severes i perdurables. Ser atacat per un os bru enmig de la naturalesa prodigiosa i immensa de la Península de Kamtxatka, Rússia, també pot deixar-te el cos destruït i et pot marcar amb ferides psíquiques que costen de curar i no s’esborren fàcilment. Però hi ha alguna altra cosa, aquí. L’encontre brutal entre l’animal salvatge i l’ésser humà inerme representa la dissolució de la frontera que separa la biologia pura de la bèstia i el món moral i d’idees de la persona. És l’abraçada –antinatural i naturalíssima: meravella i monstruositat– de dos mons, la fusió entre el passat atàvic i el present modern. Així ho explica l’antropòloga Nastassja Martin (Grenoble, França, 1986) al llibre Creure en els animals salvatges.

La dona de Déu, d'Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966), és una paràbola. La protagonista es casa amb Déu, que adquirirà forma humana, esclar, i, malgrat que es troba fora del temps i de l’espai, pot adoptar, també, un capteniment humà. I és una paròdia, també, que serveix a l’autora per reflexionar sobre qüestions molt més humanes que no pas divines. La protagonista comença escrivint una carta a algú –algú humà: el lector del llibre, potser– a qui l'hi explica tot (Déu, que s’oposa que la seva dona escrigui, afirma que no és una carta, sinó un llibre; i un llibre que revela allò que hauria de romandre inconegut). L’escriptura, doncs, representa una subversió en tota regla, un desafiament herètic, i és per això que Déu no havia concedit a la dona tenir un llapis, ni paper. Ella, però, fa servir un llapis d’amagat d’Ell (d’aquest Déu que té la facultat de ser humà), i se l’amaga dins la vagina, lligat amb un cordill. La imatge és un portent simbòlic, i resumeix el que ara alguns en diuen l’empoderament de la dona!

Després d’haver pogut llegir en català el quartet estacional i Noia troba noi (2022), la prosa d’Ali Smith (Inverness, 1962) torna a commoure i a fer riure a parts iguals a la nova proposta de Raig Verd: La torna, traduïda per Dolors Udina. Els retrats socials d’Ali Smith, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica. Les visions líriques s’alternen amb rondalles i farses i l’epidèmia del covid, en aquesta, podríem dir, cinquena part del quartet estacional de Smith. L’escenari és el típic de l'autora: interrupcions abruptes, debats sobre la nacionalitat, passat i present superposats, i el descens sobtat a temps i llocs dissemblants. 

Finalment, aprofitant una malaltia que la va tenir de baixa uns mesos, l’escriptora Joanna Russ (Nova York, 1937 - Tucson, 2011) va poder escriure el llibre que feia temps li bategava per dins: l'assaig que explicava com ens ha estat a les dones de difícil escriure i fins a quin punt el cànon literari ha rebutjat, al llarg dels segles, les nostres esforçades creacions. Una esmena a la totalitat segons la qual si un text l’ha escrit una dona, ni és bo ni ha de competir amb el que han escrit ells, els escollits. Ella mateixa, Russ, va optar per la ciència-ficció quan va constatar la dificultat que el sistema literari entengués i assimilés en igualtat de condicions l’experiència del sexe femení. Va escollir, per tant, inventar mons sense referents, a través dels quals narrar la realitat.

L'expansió i renovació de les editorials independents catalanes continua gràcies a iniciatives com les que han impulsat, recentment, Edicions del Periscopi, Tigre de Paper, Raig Verd i Mai Més. En tots els casos, els nous projectes compten amb la col·laboració d'altres editorials o d'empreses culturals interessades en publicar llibres.

A Noia troba noi, Ali Smith (Inverness, 1962) explica una història sobre la vida després de la mort amb un estil intel·ligent, complex i emocionant alhora. A partir d’una reinterpretació del mite ovidià d’Ifis i Iante sobre el poder transformador de l’amor, la prosa de l'autora del quartet estacional –també publicat per Raig Verd en català i per Nórdica en castellà– commou i fa riure a parts iguals. Els seus retrats socials, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica, en aquest cas, al consumisme desfermat i a la violència sexual i domèstica. 

La convocatòria del Premi de Literatura Eròtica no convencional i feminista 2022, que convoca l'editorial Raig Verd, ja té guanyadora: Ester Elvira amb el relat Literalment. El guardó són 1.000 euros i la publicació del conte. El relat tracta sobre una noia amb autisme, la Núria, que busca parella a Tinder. Allà hi coneixerà l'Anna, amb qui té trobades en llocs insospitats, com una biblioteca. "La inclusió d’un personatge no binari aporta una exploració formal de la llengua que trasllada al lector. L’erotisme del text és creixent en tot moment, primer capta l’atenció del lector i després l’enganxa amb l’excitació de les protagonistes i l’atrapa fins al final", explica l'editora Laura Huerga.

No he empatitzat mai amb l’obra de Jean Echenoz. A conseqüència d’això, he tendit a pensar que es tracta d’un autor sobrevalorat, però admetré que és una impressió subjectiva (hi ha cap “impressió” que no siga subjectiva?) 

Estiu és un final deliciós per al quartet extraordinari de l'escocesa Ali Smith, quatre experiments literaris que porten per títol les estacions de l'any que volen reflexionar sobre el temps com a concepte i sobre la pressa vertiginosa dels fets en l’època actual. És, a més, la primera novel·la seriosa sobre el coronavirus. L’obra comença amb la perspectiva d’un personatge que protesta contra el cultiu polític de la indiferència, la Sacha Greenlaw, una jove de setze anys de Brighton. Viu amb seva la mare i el seu germà Robert, solitari i torturador. Els dos germans tenen reaccions contràries davant del món. La Sacha no vol viatjar en automòbil perquè fa servir combustibles fòssils. Viciós, malintencionat i intel·ligent, el Robert juga a videojocs violents i admira Dominic Cummings, l'Svengali polític de Boris Johnson. A la casa del costat hi viu el seu pare amb la seva nova i jove parella, la qual està escrivint un llibre sobre el poder de les paraules i ha deixat de parlar del tot. Els incendis forestals destrossen Austràlia, el covid-19 s’està escampant i se sumen una pila de fets violents, començant per l’assassinat de George Floyd.

En aquesta escola no s'hi aprèn res, només a ser obedient i mediocre, es lamentava el Jakob von Gunten de l'Institut Benjamenta, una escola imaginada per Robert Walser el 1908 on només s'ensenyaven les regles del mateix centre. Santiago López Petit parteix d'aquest relat clàssic, un dels favorits de Kafka, per imaginar l'Escola de la Vida a la seva primera novel·la. Del protagonista de Tan a prop de la vida (Raig verd) no en sabem el nom, ni l'aparença, ni les manies, només que ha entrat a aquesta Escola, una institució d'arquitectura futurista i distòpica que forma els alumnes (amb l'ajut d'un hyperphone que duen a tot arreu) per ser líders del futur i crear addictes a la vida, i on l'únic pecat que no es consent és passar desapercebut.

Ali Smith (Inverness, 1962) va proposar-se el 2015 un repte literari: escriure quatre novel·les –cadascuna durant una estació de l'any– i publicar-les com més aviat millor després que ella hi posés el punt final. Les dues primeres parts d'aquest experiment (titulat Quartet estacional) van arribar a Catalunya entre el 2019 i el 2020 amb les novel·les Tardor i Hivern, publicades per Raig Verd, que llançarà Primavera el 8 de febrer i Estiu el 30 d'agost. Smith plasma amb aquest quartet la fugacitat del temps i de la immediatesa, alhora que reflexiona sobre el Brexit, la crisi migratòria, la postveritat i les fake news. Avalada abastament per la crítica i els lectors, amb Tardor l'escriptora va endur-se el Premi Llibreter 2020.

L’escocesa Ali Smith va revolucionar el panorama literari anglosaxó amb Com ser-ho alhora (Raig Verd, 2015), guardonada amb el Goldsmiths Prize, el Costa Novel Award i el Book of the Year Award. Amb Hivern continua la sèrie que va començar l’any passat amb Tardor, publicat també a Raig Verd, i s’esperen Primavera i Estiu per al 2021 i 2022, respectivament. Són quatre llibres independents, separats però interconnectats i cíclics com les estacions, quatre experiments literaris que volen reflexionar sobre el propi temps com a concepte clau. La idea del quartet estacional coincideix amb els últims projectes literaris de l’italià Luca Ricci i el noruec Karl Ove Knausgård.

Alasdair Gray parlava amb l’empenta de qui ha estat capaç de reviscolar la literatura al seu país, Escòcia, tocant pràcticament tots els gèneres: la prosa de ficció i autobiogràfica, el teatre, la poesia i fins i tot la traducció. “Quins plans tinc ara? Estic acabant l’Infern de Dante Alighieri”, deia el 2013, al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, com qui no vol la cosa. Raig Verd havia publicat recentment un dels seus millors reculls de contes, Històries inversemblants, en general (1984), poc després de la que molts consideren la seva obra mestra, la novel·la Lanark (1981), també disponible en català, en aquest cas a Marbot.