Ara fa un any el pla per portar i tornar Carles Puigdemont va ser tot un èxit. Els Mossos, que no preveien que l'expresident no es presentés al Parlament per la investidura de Salvador Illa després del discurs a Arc de Triomf, no el van poder detenir. Però una imatge va estar a punt d'ensorrar la fugida del líder de Junts aquell calorós 8 d'agost. Va ser la que va fer la Maria, que prefereix mantenir-se en l'anonimat, conscient que la fotografia que va fer amb el seu mòbil podia haver frustrat un pla que es va dissenyar amb molta cura per evitar que fos arrestat.

Donald Trump, el 47è president dels Estats Units, el primer màxim mandatari del país que accedeix al càrrec després d'haver estat condemnat per la justícia, aquest dilluns s'ha erigit ell mateix, després de jurar el càrrec davant la Bíblia, en l'home "elegit per Déu" per tornar a fer "Amèrica gran". "El declivi del nostre país s'ha acabat", ha proclamat davant els presidents que l'han precedit, als quals ha situat sense miraments com a culpables d'una "època horrible". Ho ha fet en un discurs hiperbòlic tenyit de deliri de grandesa. "La meva elecció serà recordada com la que ha tingut més conseqüències per a la història del país". Sense cap mena de pudor, Trump ha dit ad nauseam que sota el seu mandat els Estats Units tornaran a ser la nació més gran, més poderosa, més temuda i més rica del món.

L'avançament electoral a Catalunya, que va deixar l'Estat sense pressupostos, i la resistència del Tribunal Suprem a aplicar la llei d'amnistia, que ha impedit un retorn definitiu en llibertat de Carles Puigdemont, han complicat més del previst a Pedro Sánchez una legislatura que depèn dels independentistes. La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat gràcies a l'acord amb ERC, amb el pols del líder de Junts amb l'Estat com a rerefons, afegeix encara més tensió a l'inici del curs polític quan el cap de l'executiu espanyol haurà de batallar per l'incert suport dels juntaires als comptes per a l'any vinent. Alhora, haurà d'afrontar el debat sobre el nou finançament per a Catalunya, del qual depèn el vot dels republicans tant al Parlament com al Congrés i que complica la relació amb la resta d'aliats de la investidura i genera oposició dins del mateix PSOE. ¿Se'n sortirà, Sánchez?

El Parlament de Catalunya ha viscut aquest dijous una sessió d'investidura insòlita, ja que l'atenció no estava centrada en el candidat que tenia els vots per ser president sinó en l'anunciat retorn de l'exili de Carles Puigdemont, líder de Junts i el president que va ser desposseït del càrrec per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució l'octubre del 2017. Puigdemont ha tornat, això és cert, però només s'ha deixat veure cinc minuts damunt d'un escenari per tot seguit desaparèixer i deixar amb un pam de nas els Mossos, que l'esperaven a les portes del parc de la Ciutadella per detenir-lo. Tant la maniobra escapista com l'infructuós dispositiu policial posat en marxa per detenir-lo han centrat bona part de l'atenció del dia. Però el cert és que, malgrat tot, a dins del Parlament s'ha produït un debat d'investidura amb una certa normalitat i amb un resultat inapel·lable: el socialista Salvador Illa ha estat investit com a 133è president de la Generalitat amb els vots del PSC, ERC i Comuns. Illa, doncs, prendrà possessió i nomenarà el seu Govern en els pròxims dies, i amb això no hi ha dubte que s'obrirà una nova etapa a Catalunya.

L'exili de Carles Puigdemont va començar fa set anys sortint en cotxe des de casa seva a Girona i esquivant la vigilància policial que hi havia sobre ell, malgrat que encara no tenia cap ordre de detenció en contra. Unes setmanes abans ja havia excel·lit en el joc del gat i la rata canviant de vehicle sota un pont per despistar un helicòpter policial que el seguia mentre anava a votar al referèndum de l'1-O. Durant tot aquest temps, l'estratègia política de l'expresident ha hagut de tenir en compte la persecució judicial i policial per evitar ensurts que el deixessin fora de joc abans d'hora. Per això, aquella detenció a Alemanya el març del 2018, el preludi d'unes setmanes de presó que van fer que el jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, somiés que el joc s'havia acabat va ser un dels moments més delicats de l'exili. Avui, un cop Puigdemont s'ha deixat veure a Barcelona, l'expresident ha demostrat que encara té ganes d'una última partida: ara, a més de Llarena, amb els Mossos d'Esquadra com a contrincants.

Els Mossos d'Esquadra fa setmanes que intenten apropar-se a l'entorn de l'expresident Carles Puigdemont per aconseguir que la seva detenció sigui, en termes policials, com més neta millor. És a dir, que puguin planificar l'arrest i també les més que possibles manifestacions que vindran després que la detenció sigui una realitat. Tal com va explicar aquest diari, el cap de la Comissaria General d'Informació dels Mossos, l'intendent Carles Hernández, va parlar amb l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, per saber els plans de retorn de l'expresident, però el lletrat no va voler col·laborar. Tot plegat ha acabat amb un dia, una hora i una ubicació: aquest dijous, a les 9 h, al passeig Lluís Companys, on està previst que Puigdemont faci un discurs abans d'intentar accedir al Parlament per assistir al ple d'investidura del socialista Salvador Illa.

El 30 d'octubre del 2017, Carles Puigdemont, ja expresident de la Generalitat perquè s'havia aplicat l'article 155 de la Constitució, surt d'Espanya i es dirigeix a Brussel·les, on hi ha el Parlament i la majoria de les institucions que conformen la Unió Europea. S'instal·la a la localitat de Waterloo i es queda allà, dins de l'espai de llibertat, seguretat i justícia que constitueix un dels pilars que sostenen l'entramat democràtic que configura la UE. No ha estat mai un fugitiu.

El sí de les bases republicanes a la investidura de Salvador Illa alleuja la pressió que el PSOE arrossega des que es va fer seu el pacte entre Esquerra i el PSC per impulsar un “finançament singular” per a Catalunya. Poc després de saber-se els resultats de la consulta, el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, ha celebrat la “política en majúscules” que ha permès arribar a un “gran acord entre diferents” perquè Salvador Illa sigui el pròxim president de la Generalitat. “Catalunya guanya, Espanya guanya”, ha escrit a X (en català). Les paraules de Bolaños contrasten amb el silenci en què encara es manté el PSC: cap dels seus dirigents ha sortit a celebrar la decisió de les bases republicanes, com tampoc no ho van fer durant la setmana quan es van fer públics els pactes amb ERC primer i amb els comuns després (a excepció d’uns tuits de la número 2 del PSC i negociadora, Lluïsa Moret).

La votació de la militància d'ERC que ha donat llum verda a la investidura de Salvador Illa (PSC) obre una nova etapa en la política catalana, amb el concert i la defensa de la llengua catalana a l'horitzó. La decisió no era fàcil, sobretot després de la repressió post-Procés. I, de fet, ha dividit les bases del partit republicà (53,5% a favor i 44,8% en contra). Però finalment s'ha imposat la posició més pragmàtica, la que demanava aprofitar l'ocasió per treure'n el millor profit possible per a Catalunya i evitar el bloqueig i la repetició d'eleccions. Cal valorar en la seva certa mesura les cessions programàtiques del PSC i també el pas endavant de Pedro Sánchez per acceptar que sigui l'Agència Tributària de Catalunya la que recapti tots els impostos, un punt al qual el PSOE sempre s'havia oposat, i que segurament molts li retrauran. Sens dubte el contingut de l'acord, i també la unitat mostrada per la cúpula del partit, és el que ha fet decantar la balança. El debat intern, tal com ha subratllat la secretària general, Marta Rovira, també ha estat exemplar. És possible que ERC pagui un preu per la decisió, però també l'hauria pagat en cas contrari. De vegades la política consisteix en treure el màxim profit de la pitjor conjuntura, i això és el que ha fet ERC.

Habitualment els acords d’investidura o de pressupostos responen a decisions polítiques anteriors. En aquest cas crec que es pot afirmar que la decisió política de la militància d’ERC era majoritàriament no votar la investidura de Salvador Illa després de la patacada del 12-M. Però això ha canviat els últims dies amb el contingut de l’acord, que ha sigut clau per fer decantar la balança i provocar un canvi d'opinions.

L’aval de la militància d’Esquerra Republicana al preacord entre els republicans i el PSC condueix el país a una investidura que farà president de la Generalitat el socialista Salvador Illa. Quins són els passos a seguir a partir d’ara fins que entri al Palau de la Generalitat com a 133è president? Quines incògnites es poden resoldre fins llavors?

No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera a l'acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

Encara que hagi començat el tedi d’agost, aquest curs ha provocat que aquests dies siguin intensos i expectants. El moment és significatiu i el soroll polític intens. Podem estar davant d’una sortida positiva i intel·ligent de l’atzucac de dotze anys de Procés, o bé enrocar-nos en un remolí perpetu d’utopia melancòlica. El lògic suport d’Esquerra a la investidura de Salvador Illa, atenent els resultats electorals i al realisme polític, és bombardejat per plantejaments agònics diversos, que tenen en comú la finalitat de fer-lo fracassar abans d’analitzar els acords i preacords de manera una mica rigorosa. La histèria de Junts i de l’independentisme diguem que de base religiosa no té parangó ni límits. Tot s’hi val per desacreditar els continguts d’un acord que, més aviat, haurien de celebrar. L'ambigüitat amb què s'ha expressat Lluís Llach tenia un aire amenaçador. A l’altra banda i per alimentar la bèstia de la irracionalitat, la dreta espanyola, des de la més rància fins a la que milita al Partit Socialista, parlen del triomf de la insolidaritat i de la liquidació d’Espanya. Resulta si més no curiós que només es destaqui la lectura tosca de l’acord en relació amb la recaptació fiscal i al finançament, aspectes que són, com no podria ser d’altra manera, els arguments menys precisos, ja que la seva aplicabilitat depèn de dues lleis estatals que hauran de modificar les Corts, i d’una llei orgànica. No és poca cosa. A part d’allò que és factible i que serà possible, en els preacords amb Esquerra i els Comuns hi ha una filosofia política de caràcter federal que, tot i no agradar als maximalistes, estableix una bona via de futur per resoldre la governança a Espanya.

No hi ha dubte que la presentació de l’executiva d’ERC de l’acord d’investidura amb el PSC ha tingut un gran impacte als mitjans. Que s’hagi de sotmetre a la ratificació de la militància d’ERC el fa encara més intrigant: agradarà? No agradarà? Hi ha tots els elements per captar l’atenció del públic i dels mitjans. L’atenció no s’acaba a Catalunya, per descomptat. Els mitjans estatals li dediquen molta importància, normalment donant veu –o pronunciant– desqualificacions radicals. És convenient familiaritzar-se amb la diversitat d’opinions per fer-se una idea millor de què està en joc.  

La política massa sovint té una cara lletja, bruta, la que té a veure amb les lluites descarnades pel poder, atiar les baixes passions, la demagògia, el populisme o la corrupció. Però de vegades també té una cara més lluminosa i civilitzada, la del debat en positiu, amb arguments i sense dramatismes. Aquests dies ERC afronta un procés intern perquè la militància decideixi, en una votació que es farà al llarg de divendres, si dona llum verda al pacte amb el PSC per investir Salvador Illa com a president. Durant aquests dies s'estan celebrant assemblees pel territori on els negociadors expliquen el contingut del pacte i els militants assistents inquireixen, pregunten i debaten obertament sobre la conveniència de votar-hi a favor o en contra. I cal subratllar que aquest procés s'està produint amb una maduresa i una exemplaritat envejables, amb molta participació, donada la importància de la decisió que s'haurà de prendre i que no només afectarà el destí del partit sinó el del país sencer.

Un cop coneguda la lletra petita del preacord entre el PSC i ERC per a la investidura de Salvador Illa es resolen alguns dels dubtes que va plantejar la compareixença de la direcció d'ERC de dilluns. D'entrada cal dir que l'acord desborda el perímetre de l'Estatut del 2006 i fa tornar el PSC al consens d'un any abans, quan es va pactar el projecte al Parlament el 2005, i on ja s'afirmava que es crearia una Agència Tributària de Catalunya que gestionaria el 100% dels impostos, i que després es va rebaixar a la categoria de consorci tributari (i que mai es va constituir). Això vol dir que l'objectiu final és que els funcionaris de l'actual AEAT passarien a dependre de la Generalitat, que és una cosa a la qual el PSOE sempre s'havia oposat. L'altre punt interessant de l'acord és que posa límits a la solidaritat amb la resta de territoris, ja que fixa que no pot alterar el principi d'ordinalitat. Aquest és un criteri que el PSC fa temps que defensa però que el PSOE fa seu per primer cop de manera explícita.

Llegim a l’ARA que ERC ha anunciat finalment un acord amb el PSC per investir Salvador Illa a canvi d’un "concert econòmic solidari"; és a dir, el compromís perquè sigui Catalunya “qui recapti tots els impostos i després en transfereixi a l'Estat una part pels serveis prestats per l'administració de l'Estat i una altra en concepte de solidaritat interterritorial”.

Si en alguna cosa coincideixen els dos sectors que pugnen pel control d'ERC ara mateix, els roviristes (encara sense candidat) i els junqueristes, és en la convicció que el resultat de la consulta de divendres sobre el preacord amb el PSC per investir Illa és molt difícil de predir i que, en el millor dels casos, la victòria del sí serà ajustada. Això és així per molts motius. No debades els darrers anys la mateixa ERC ha alimentat el discurs que pactar amb el PSC, el partit del 155, significava enterrar el Procés, i per tant ara no serà tan fàcil convèncer la militància que han de fer el contrari del que defensaven fa uns mesos. Ara, però, s'hi suma el malestar de les bases amb la direcció actual del partit per la gestió de l'afer dels cartells contra els germans Maragall.