Més que una circumstància, sembla una condemna, una llosa pesant que he de carregar a l'esquena encara que passin els anys. Des de petita que sento que em diuen “la teva cultura”, una expressió que encara em desconcerta com la primera vegada. Què deuen voler dir quan empren aquesta paraula per situar-me al món d’una manera tan definitiva? Com una sentència. Com es defineix i es delimita una cultura? Com se sap on acaba una i en comença una altra? On és exactament la frontera? Envejo els qui hi veuen clar (desperts i tot) i no dubten a l’hora de traçar línies clares per classificar una realitat enormement heterogènia, canviant, alegrement bastarda.

“Atacs mortals amb míssils colpegen Kíiv i diverses ciutats ucraïneses”, informen les notícies internacionals mentre la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx entra al Palau de la Generalitat. Aquest vespre l’escriptora i periodista bielorussa ha rebut el Premi Internacional Catalunya de mans del president Pere Aragonès, que n'ha lloat no només la seva obra sinó el seu “compromís amb els valors democràtics” i “amb la humanitat”. L’escriptora, d’aparença discreta però d’opinions fermes, admetia que l’acte de reconeixement són “uns minuts d’alegria” que contrasten amb el seu dia a dia: “Durant tota la vida he mirat als ulls de la maldat. Porto trenta anys escrivint una enciclopèdia de la maldat, la maldat feta pel bolxevisme, per la gent soviètica”.

Doncs sí, ha guanyat l’Annie Ernaux. La setmana passada apostava per ella com a guanyadora del Nobel de literatura, i voilà. Llàstima que finalment no fes oficial la juguesca, perquè n’hauria tret una picossada. Tot i així, l’alegria és gran, i no és l’única d’aquesta setmana relacionada amb una Nobel: Svetlana Aleksiévitx ha estat guardonada amb el 34è Premi Internacional Catalunya. Igual que dijous vaig pensar en la Rosa Rey, editora visionària d’Ernaux, cada vegada que parlen de l’escriptora bielorussa penso en la Laura Huerga. Quan es va anunciar el Nobel d’Aleksiévitx, ella tot just imprimia la primera de les obres que li ha traduït a Raig Verd, la seva editorial. S’hi jugava molt, i per sort la cosa va sortir millor del que s’hauria pogut imaginar. Gràcies a ella he pogut descobrir una autora que em fascina (i que no em canso de recomanar, l’heu llegit?), i he pogut fer-ho en català. Per això em sembla gairebé una falta de respecte que la peça que anunciava el Premi Internacional Catalunya i el dossier de premsa que es va preparar no recollissin bé el nom dels llibres d’Aleksiévitx. En lloc de consultar el catàleg de Raig Verd, els títols que es van donar semblen traduccions de les versions castellanes. Així, citaven La guerra no té rostre de dona en lloc de La guerra no té cara de dona, Veus de Txernòbil en lloc de La pregària de Txernòbil o Època de desencant. El final de l’home sovieticus en lloc de Temps de segona mà. La fi de l’home roig. I ni una referència a l’editorial, per cert. Per ser un premi que atorga la Generalitat, trobo que s’hi han lluït: quina deixadesa! Huerga es queixava a Twitter que, fins i tot, alguns diaris havien recollit aquests títols mal escrits. Embolica que fa fort. Però respirem i quedem-nos amb el premi, una bona notícia, que pràcticament coincideix amb la presència de l’autora a Barcelona: el dimarts 11 serà al CCCB, dins la programació de la Biennal de Pensament, per parlar del futur d’Europa. Segur que valdrà la pena. 

La premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, que tant ha ajudat milers de lectors a entendre les persones per sobre de les ideologies, és la guanyadora del 34è Premi Internacional Catalunya, dotat amb 80.000 euros i l’escultura La clau i la lletra, d’Antoni Tàpies. El guardó s’atorga a persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans. En edicions anteriors, el Premi Internacional Catalunya, creat el 1989, l'han rebut Judith Butler, Ngugi wa Thiong'o, Costa-Gavras, Jane Goodall, Desmond Tutu, Haruki Murakami, Bill Viola, Pere Casaldàliga, Doris Lessing i Amos Oz, entre d'altres.

'La guerra no té rostre de dona'

Biblioteca de Catalunya. 17 de desembre de 2020

Amb tot el que tenim a sobre, Oriol Broggi i la seva tribu han mirat la guerra amb els ulls de Svetlana Aleksiévitx, l’única premi Nobel de literatura de no-ficció. I és que l’escriptora bielorussa és abans de tot una periodista amb instint per saber, conèixer i explicar. Ella és la veu de cent mil veus més. La veu que explica les petites històries de la guerra, de les guerres, confrontades amb la gran història oficial. La veu que dona visibilitat a aquelles víctimes dels conflictes bèl·lics recents del seu país. La guerra ha estat sempre una cosa d’homes, però les dones, ja sigui a casa seva o al mateix front, l’han patit i la pateixen amb un dolor silenciós i silenciat.

]]>

El nom de Svetlana Aleksiévitx va fer-se conegut arreu del món el 2015, quan l'escriptora bielorussa va ser guardonada amb el premi Nobel de literatura. Les seves obres, editades en català per Raig Verd, es van convertir en llibres buscats i a bastament lloats per crítics i lectors, que van quedar meravellats per la literatura de l'autora. A llibres com La pregària de Txernòbil (2016) i La guerra no té cara de dona (2018), Aleksiévitx dona veu a testimonis de la història recent per parlar de conflictes com la Segona Guerra Mundial i la catàstrofe de Txernòbil des de la mirada dels ciutadans que els van viure en primera persona. A partir de dijous aquestes veus ressonaran a la Biblioteca de Catalunya amb un espectacle capitanejat per Clara Segura i Oriol Broggi.

]]>

El règim d'Aleksandr Lukaixenko intensifica la repressió contra les cada vegada menys nombroses veus dissidents que queden lliures al país. L'oposició bielorussa ha denunciat aquest dijous el segrest de l'advocat Maksim Znak, membre del Consell Coordinador per al Traspàs Pacífic de Poder. Al jove opositor se l'han endut un grup de civils que anaven encaputxats, en una escena similar a la que va patir la seva col·lega Maria Kolesnikova, una de les tres dones que van desafiar l'autoritari dirigent en les recents eleccions.

]]>

“Se’ns ensenyava a estimar els homes armats amb fusells”

Els Estats Units maten a Bagdad un general iranià, al Twitter parlen d’una Tercera Guerra Mundial i jo prenc el segon cafè del matí mentre recordo la metàfora bèl·lica que em va fer de salvavides. De vegades sembla clar que Hobbes tenia raó: la guerra ens ve donada per defecte. Som llops contra llops, com també queda palès al Twitter ni que no hi hagi cap guerra mundial a la vista.

]]>