01/10/2022

Ha tornat el feixisme? Sí, però no a Itàlia

4 min
Giorgia Meloni a la seva sortida de la cambra baixa del Parlament italià el 28 de setembre.

Dilluns al matí la ràdio de la BBC va informar els seus oients que amb Giorgia Meloni, dels victoriosos Germans d’Itàlia, el país tindria “el primer governant d’extrema dreta des de Benito Mussolini”. És veritat que de jove Meloni va ser una apassionada seguidora d’un partit neofeixista i que el 1996 una càmera la va filmar dient que Mussolini havia sigut “el millor polític dels últims cinquanta anys”. Però presentar-la avui com una líder nacional alineada amb Mussolini és només una exageració periodística.

No hi ha dubte que, amb la seva encesa retòrica de “Déu, pàtria i família”, és una populista de dretes contrària a la immigració, molt conservadora en l’àmbit social i una nacionalista euroescèptica. Causarà problemes a Brussel·les i sofriments a molts possibles immigrants. De seguida li van arribar les felicitacions de la líder del Reagrupament Nacional francès, Marine Le Pen, i de les altres ànimes afins d’Hongria, Polònia i Espanya. La seva elecció referma la introducció d’aquestes tendències en el nucli de la política europea.

A més, Itàlia té una peculiaritat: una actitud una mica tova, fins i tot indulgent, respecte al feixisme de Mussolini, sobretot en alguns segments de la dreta italiana. L’historiador Paul Corner ho estudia en el seu nou llibre, Mussolini in myth and memory, força oportú. “Mussolini també va fer coses positives”, va dir el 2019 Antonio Tajani, aleshores president del Parlament Europeu. El 2003 Silvio Berlusconi, que amb el seu partit Força Itàlia és un dels socis de la coalició de Meloni, va dir a un entrevistador del setmanari britànic The Spectator que “Mussolini no va assassinar ningú”. Dos nets de Mussolini s’han arrenglerat sota la flama tricolor neofeixista de la bandera dels Germans d’Itàlia. És impossible imaginar res de semblant en la política alemanya contemporània.

Tot i així, la suma d’aquestes dues coses no es tradueix en res que es pugui qualificar seriosament de feixisme: ni en les probables polítiques del nou govern, ni encara menys en el sistema polític italià en general. De fet, a la Itàlia posterior al 1945 s’ha produït una combinació inusual d’inestabilitat política i continuïtat institucional. Hi ha uns controls i equilibris constitucionals molt sòlids. La democràcia italiana està avui menys amenaçada que la nord-americana. En la ideologia de Meloni, per molt reaccionària i nacionalista que sigui, hi ha molt poca glorificació o gens de la violència marcial i el sacrifici heroic, per no parlar de la violència perpetrada a l’interior i a l’exterior, que són característiques del feixisme. (L’escriptor italià Umberto Eco acostumava a citar el lema del falangisme espanyol “¡Viva la muerte!”)

Hi ha, però, un seriós competidor per a aquesta etiqueta: la Rússia de Vladímir Putin, en la qual es poden trobar moltes característiques històriques del feixisme. El culte promogut per l’estat a un únic líder. El cultiu d’un profund sentiment de ressentiment històric; l’adoctrinament de la joventut i la demonització de l’enemic. La propaganda de la gran mentida (en el cas de Putin, que els ucraïnesos són els feixistes i no ell). Una ideologia basada en la dominació d’un poble (un volk) sobre els altres (per a Putin, els ucraïnesos en realitat no existeixen, només són una branca del poble rus). Una estètica impregnada de masclisme marcial i matances heroiques (recordem els elogis del president rus a la brigada responsable de les atrocitats de Butxa). I, sobretot, l’ús de la repressió violenta a l’interior i la violència genocida a l’exterior.

Durant molts anys he compartit la reticència d’altres estudiosos i analistes a fer servir la paraula feixisme en present. El feixisme, un fenomen polimorf fins i tot als anys trenta, quan estava en auge, posteriorment va ser objecte d’una definició massa rígida. Cridar “feixista!” feia pensar en una fàcil equiparació amb Adolf Hitler, la guerra total i l’Holocaust. L’extrema esquerra va devaluar encara més el terme engegant-lo a tort i a dret per denunciar a tothom, des dels capitostos capitalistes fins als mestres d’escola partidaris d’una mica de disciplina. El putinisme té una important dimensió postsoviètica que és nova; i alguns elements històricament característics del règim anterior, com la mobilització activa de les masses, estan en gran part absents de l’actual Rússia. Però els fenòmens històrics no es repeteixen mai exactament igual. Si renunciem a parlar de feixisme, perdem un element important per entendre tota la diversitat de la política contemporània de dretes, i ens passaria igual si ens neguéssim a esmentar el comunisme quan ens referim a la política de les esquerres. Amb totes les matisacions que calgui, es pot parlar d’un feixisme rus.

Tant Berlusconi com l’altre soci de coalició de Meloni, Matteo Salvini, líder de la Lliga, han parlat de Putin amb admiració. Per sort, la dona destinada a ser la pròxima primera ministra d’Itàlia ha expressat un ferm suport a un Occident unit contra l’agressió russa a Ucraïna. Vet aquí on ha anat a parar l’embriagador optimisme europeu de principis del segle XXI: ara confiem que una líder postneofeixista elegida democràticament ens ajudarà a derrotar un dictador feixista.

Timothy Garton Ash és historiador i catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats