“Si t’agrada Ca l’Enric, has d’anar al Lera”. Això m’ho diu un senyor que seu al meu costat mentre degustem el famós menú de becada de la família Juncà. No som a la vall de Bianya, sinó a les Nits Màgiques que organitza Montagud Editores, que, a banda de fer llibres gastronòmics de col·leccionista, també té un espai al carrer Enric Granados on fa àpats en petit comitè amb cuiners reconeguts. Hi pot anar qualsevol, tot i que cal estar atent a fer la reserva perquè les places volen. El dilluns, 4 de novembre, per exemple, hi ha un quatre mans de Borja Sierra, de la Granja Elena, i Javi Estévez, de la Tasquería de Madrid.

La darrera legislatura espanyola, la del primer govern de coalició, va ser la del Parlament més fragmentat de la història, amb catorze formacions polítiques diferents. Una d’elles va donar la sorpresa la nit electoral del 10 de novembre del 2019 i va aconseguir entrar per primer cop al Congrés dels Diputats: Terol Existeix. La plataforma d’electors es presentava amb la intenció que les reclamacions de l’anomenada “Espanya buidada” –especialment de la província de Terol– fossin escoltades. Fins i tot van ser decisius per investir Pedro Sánchez. Però el 23-J van quedar fora de la cambra legislativa, i ara tornen a intentar-ho gairebé un any després, aquest cop als comicis europeus amb la candidatura Existeix.

L'absència d'un centre de salut, una escola, un comerç o una sucursal bancària és una realitat amb la qual es conviu en un gran nombre de petites localitats de l’anomenada Espanya rural, cada vegada més afectades per la despoblació.

Aquest dijous ha fet tres anys justos que l’Espanya buidada va donar un cop sobre la taula amb una manifestació multitudinària a Madrid. Una protesta a la qual es van adherir més d‘un centenar de plataformes de tot l’Estat però entre les quals no n’hi havia cap de catalana. Tres anys més tard, les reivindicacions d’aquella marxa han irromput en el debat polític i fins i tot s’han fet un lloc al Congrés –amb l’aparició de Terol Existeix– i en parlaments autonòmics com el de Castellà i Lleó –on Sòria Ja va ser una de les principals notícies de l’última nit electoral–. Però què passa en el cas català? ¿Són extrapolables algunes de les reivindicacions d’aquests moviments? ¿És possible un Sòria Ja o un Terol Existeix que sacsegi el mapa electoral a Catalunya?

Ara que hi ha molts mitjans de comunicació que li truquen per fer-li una entrevista, la seva filla li va dir que potser era millor que en comptes de presentar-lo com a Toño Saz, els periodistes el presentéssim com a Antonio Saz. Des que al mes de setembre la tercera assemblea de l’Espanya Buidada va decidir presentar-se als pròxims comicis electorals, a Saz i a tots els membres de la plataforma realment se’ls ha girat feina. “Últimament vaig una mica col·lapsat”, admet l’actual coordinador, que entre la seva feina en una empresa d’hostaleria i preparar el projecte de l’Espanya Buidada per a les pròximes eleccions, reconeix que ha hagut d’abandonar algunes de les seves aficions, com l’hortet que cuidava amb el seu pare o tenir temps per a la seva família. El que no perdona és la cervesa dels divendres a la tarda, que s’ha convertit en un fòrum de debat amb els seus amics.

No anava a Madrid des d’abans de la pandèmia. Aprofitant que participava en l’acte de presentació del cicle Catalunya-Espanya, del conflicte al diàleg i la negociació política?, organitzat per la Delegació de la Generalitat, m’hi vaig quedar tres dies visitant amistats i coneguts. El que més em va sorprendre va ser el fet que entre sectors progressistes i liberals de la capital del regne pesa de manera generalitzada la convicció que PP i Vox sumaran l’absoluta. Aquest mal auguri s’explica per dos factors. El primer, les enquestes. Els digitals de dretes van publicant (pseudo)dades dia sí dia també que acaben construint un cert imaginari de victòria. A més, la devaluació de la credibilitat del CIS en mans de la presidència de Tezanos dificulta calibrar la temperatura real de l’opinió pública. El segon, els ànims. La popularitat de Díaz Ayuso i l’efectivitat política de Vox generen un cert sentiment d’incomprensió i desesperança.

Ha estat la gran oblidada durant anys i potser per això s'ha arribat al punt de batejar-la com l'Espanya buidada. Des de ja fa uns mesos, però, els territoris espanyols més despoblats s'han fet lloc en l'agenda política estatal. Al setembre, els impulsors de la plataforma van decidir que concorrerien a les pròximes eleccions generals, sense determinar encara amb quina fórmula. Des de llavors, les especulacions sobre la seva repercussió en el tauler polític han estat múltiples: des d'enquestes que els pronostiquen 15 escons al Congrés fins a suposats intents dels grans partits de controlar aquestes plataformes. "De moment no hem detectat res", assegura el coordinador de l'Espanya Buidada, Antonio Saz, en declaracions a l'ARA quan li pregunten sobre suposades pressions dels grans partits, com el PSOE o PP. Ara bé, ni ell ni cap dels representants de la plataforma al territori descarten que això pugui passar quan presentin oficialment la fórmula sota la qual es presentaran –ho avançaran finalment al gener– i la candidatura comenci a prendre forma. Al cap i a la fi, el bipartidisme és, en les circumscripcions petites, el principal amenaçat per aquest projecte.

La manifestació del 31 de març del 2019 va ser un punt d’inflexió. Va ser el dia que l’Espanya buidada va dir prou i es va plantar a Madrid per exigir solucions. L’Espanya despoblada, la que no té unes connexions eficients i la que compta amb uns serveis bàsics limitats. La mateixa que des de feia mesos s’organitzava per fer sentir el seu crit d’auxili. Cinc mesos després, aquest clam cristal·litzava en una candidatura: la coordinadora de Terol Existeix anunciava que faria un pas més i es presentaria a les eleccions generals del 10 de novembre. Primer, però, havia de recollir les 1.100 firmes necessàries per poder-se presentar com una agrupació d’electors. La fita la van assolir, i amb escreix: 6.781 signatures, el seu trampolí per fer el salt al Congrés. Tomás Guitarte es va convertir en el primer diputat a representar l’Espanya buidada a la cambra baixa. Dos anys després, no en tenen prou, i de cara a les pròximes generals la plataforma Espanya Buidada prepara més candidatures.

"No sé si és la solució. A Sanabria cal fixar població, perquè bé hem de menjar, i l'AVE no sé si en fixarà", assegura la Isabel, veïna de la localitat castellana de Puebla de Sanabria (Zamora). Des de fa una setmana el seu municipi, de poc més de 1.400 habitants, compta amb una estació de tren d'alta velocitat a només 3 quilòmetres: "Sanabria AV". Així s'ha batejat la parada de l'AVE situada a Otero de Sanabria, una pedania de 24 habitants del municipi on viu la Isabel, sense botiga ni farmàcia, i que per arribar-hi en cotxe cal desviar-se sí o sí de la carretera principal, l'autovia de les Ries Baixes.

La setmana passada aquest diari es feia ressò d’un estudi de la Cambra de Comerç d’Espanya i el Col·legi General d’Economistes que destaca el fet que les regions amb un PIB per càpita més baix el 1975 han sigut les que més l’han augmentat durant els 45 anys següents. No deien, però, que aquestes regions també són les que més població i més pes econòmic han perdut.

El Banc d'Espanya creu que la pandèmia del covid-19 és una oportunitat per a la denominada Espanya buidada, ja que si es potencien les telecomunicacions i la digitalització les zones rurals podrien atreure empreses i treballadors. De retruc, aquest impuls a la seva economia permetria escurçar la diferència de rendes amb les zones urbanes.

Un dels fenòmens que han emergit amb gran força mediàtica i política recentment és el de l’Espanya buidada. El fenomen ve de lluny, i s’hi ajunten dos factors: un de caràcter general –global– i un altre de més específicament espanyol.