"El vell món es mor, el nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres", escrivia Antonio Gramsci des de la presó on l'havia tancat el feixisme italià. El comunista condensava així les convulsions d'inicis del segle XX. Gairebé cent anys després, el vell multilateralisme posterior a la Segona Guerra Mundial es desfà sota la mateixa sensació de desorientació i desemparament. Després que Rússia obrís la veda amb Ucraïna i que la Xina deixés clares les seves aspiracions sobre Taiwan, Donald Trump –retornat al poder per l'extrema dreta– ha intervingut il·legalment Veneçuela i es disposa a espoliar-ne el petroli mentre amenaça Cuba, Colòmbia, Mèxic, Panamà, el Canadà i Groenlàndia. Estocada fatal al sistema de Nacions Unides, després del menyspreu que va mostrar des del cor de l'ONU.

S'ha convertit pràcticament en un costum acabar l'any parlant de la “policrisi” i reconeixent la dificultat d’anticipar un futur que sembla farcit de riscos de noves guerres, pandèmies, crisis financeres i devastació climàtica. Tanmateix, el 2025 ha afegit un ingredient singularment tòxic a aquesta mescla: el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, amb unes polítiques erràtiques i il·legals que ja han trastocat l’era de la globalització. Davant de tant de caos i incertesa, ¿podem dir amb seguretat cap on s’encaminen l’economia dels Estats Units i l’economia global?

El primer any del segon mandat de Donald Trump ha consolidat una dinàmica que en els darrers anys ja s'intuïa, però que ara s'ha accelerat: la coerció econòmica i tecnològica en les relacions en una Europa tenallada entre els Estats Units i Rússia. En un context d'aranzels i intervencionisme expansionista, la Xina busca projectar estabilitat i ampliar mercats, i al Sud Global es tracen noves aliances. El 2026, doncs, serà un any de “reajustament global” en què es “posarà a prova la capacitat d’adaptació per afrontar una geopolítica brutal”. Així ho preveuen els investigadors del Cidob, que han escollit els 10 temes que marcaran l'agenda mundial aquest 2026. Els repassem un per un.

Cada desembre dels últims anys recordo quan Jeremy Corbyn, aleshores líder del Partit Laborista a l’oposició al meu país d’adopció, el Regne Unit, va citar un discurs de Cap d’Any que em resultava familiar. “Aquest any serà més difícil que el passat”, va dir. Les paraules de Corbyn em van resultar familiars perquè citava Enver Hoxha, l’infame líder comunista del meu país natal, Albània, que afegia: “D’altra banda, serà més fàcil que l’any vinent”. El comentari va causar rebombori, ja que alguns el van interpretar com una prova que el Partit Laborista s’havia convertit en una secta marxista, mentre que altres van criticar la insensibilitat de Corbyn cap als traumes que el passat comunista d’Albània havia deixat oberts.

Cap a finals del segle passat la UE va introduir l’expressió “paradoxa europea” per assenyalar el contrast entre una recerca científica europea d’un nivell comparable a la dels EUA i uns resultats molt inferiors en termes d'innovació i creació de grans empreses. El subseqüent debat acadèmic sobre el perquè ha estat important. Entre nosaltres, el professor Ruiz-Castillo, de la Universidad Carlos III, hi ha participat intensament. Llegida la literatura, dono la meva opinió, amb menys matisos dels que caldrien. La causa seria doble:

De la mateixa manera que els protagonistes del món ja no són els de sempre, els fòrums on es debaten les relacions internacionals tampoc ja no són els mateixos. Davos, la reunió per excel·lència de les elits econòmiques occidentals, busca un nou propòsit des que Trump ha decidit renegar de la globalització, promoure el proteccionisme i les traves al comerç internacional en forma d'aranzels.

Admetem per un segon la fantasiosa hipòtesi que a Europa li interessen els seus valors. Imaginem una Europa on els principis tan generosament inscrits en les banderes del projecte europeu (l’estat de dret, la dignitat de l’individu, el compromís amb l’autonomia estratègica) siguin alguna cosa més que una filigrana retòrica per pronunciar grans discursos a Brussel·les.

Europa pateix una agressió de Rússia que té un propòsit i que és extensa en el temps. La desproporció entre la banalitat de les raons de la guerra i la dimensió del greuge causat fa que la situació tingui una sortida complexa per a la mateixa Rússia. Ha provocat 280.000 morts, 800.000 ferits i 6 milions de desplaçats, i danys materials per valor de més de 175.000 milions d'euros segons el Banc Mundial. L’arbitrarietat de l’agressió fa probable que es repeteixi si el conflicte es tanca sense una reparació.

La setmana passada, Rússia va atacar civils ucraïnesos amb més de 500 drons, míssils de creuer i coets. La majoria d'aquests drons van ser abatuts, però l'atac va impactar en dos edificis d'apartaments a Ternópil, a l'oest d'Ucraïna, i va matar almenys 31 persones, entre les quals sis nens. Cases, botigues, oficines de correus i centrals elèctriques de tot Ucraïna també van cremar a conseqüència d'aquest bombardeig.

Històricament, el poder fort de l’exèrcit, l’economia i el comerç s’ha vinculat i ha prevalgut sobre el poder tou de l’hegemonia cultural. S'ha fet servir la força com a base i el convenciment com a mitjà i justificació per allargar el seu efecte en el temps. Per erigir una hegemonia internacional, una posició de domini, el lideratge econòmic compta, lògicament, com també la supremacia militar. Són factors que, de fet, solen anar associats. Disposar de l’exèrcit més gran i poderós ajuda a poder marcar el pas de l’economia no només amb relació a la producció, sinó també al comerç i, especialment, a les finances. La força del capital, afegida a tenir un exèrcit gran i preparat, acostuma a ser fonamental per jugar un paper decisiu en la geopolítica mundial. Si el segle XIX va ser el segle de la Gran Bretanya –revolució industrial, colonialisme, control dels mars, les finances de la City...–, a partir de la Primera Guerra Mundial la centralitat del món es va desplaçar als Estats Units, que en van ser els autèntics guanyadors –ensorrada britànica, hegemonia industrial, centre financer de Wall Street, Hollywood...–, un nou líder d’Occident. Certament, després de la Segona Guerra Mundial apareixien nous actors globals com l’URSS o la Xina, però malgrat els blocs fèrriament constituïts, el lideratge americà resultava incontrovertible. Malgrat algunes demostracions militars, però també fracassos, han estat fins fa ben poc un seguit d’intangibles de caràcter cultural els que han fet que fos un país seguit, copiat, admirat, respectat o reconegut.

Resulta sorprenent i impactant que un periodista i investigador nord-americà com Robert D. Kaplan, demòcrata, humanista i bon coneixedor d'Europa –recordem el seu Fantasmas balcánicos– es declari, jo no diria adepte, però sí que comprensiu amb alguns dels plantejaments de Donald Trump. D'entrada, Kaplan, arran de la publicació recent del seu llibre Tierra Baldía (Editorial RBA, 2025), sobre el risc que la geopolítica mundial esdevingui una immensa República de Weimar —i, per tant, una amenaça d'autodestrucció de la democràcia— gosa desqualificar Trump com a polític, tractant-lo d'ignorant que no llegeix més enllà de la propaganda de les xarxes, i afirmant que per a ell Europa representa ben poca cosa. Però quan mitjans de tendències diverses plantegen a Robert Kaplan si veu o no un tirà en el president dels EUA, l'analista i reporter diu que potser Trump no respecta el poder judicial, però tot seguit sembla que l'exculpi: "Trump no és prou seriós per ser feixista. Un feixista ha ideat un pla i Trump no en té cap". Kaplan ignora o obvia, doncs, les declaracions sobre el feixisme de Trump expressades per l'historiador Robert Paxton i pel premi Nobel d'economia Paul Krugman.

El senyor Z deixa menjar i aigua per al gat a la cuina i, tot seguit, obre la finestra del terrat i surt de casa.

Tot i que els Estats Units històricament han tingut una aproximació comercial a les relacions internacionals, poques vegades les compres de territori es fan sense controvèrsia. Quan Thomas Jefferson va comprar Louisiana el 1802, i va doblar així la mida del país, va haver de deixar de banda el seu entusiasme constitucional, que hauria prohibit una acció d'aquestes característiques per part del govern federal. 64 anys més tard, quan el secretari d'Estat William Seward va adquirir Alaska a Rússia per 7,2 milions de dòlars (uns 162 milions de dòlars actuals), l'operació va ser anomenada "la bogeria de Seward". Avui l'acord per Alaska es considera una jugada mestra i la compra de Louisiana és l'assoliment més gran d'un dels més grans presidents dels EUA. Vistes amb perspectiva, les dues operacions semblen extraordinàriament bones.

Acabem l’any vius. No és poc, vist el panorama. Pertanyem a la cara afavorida del planeta: podem votar els nostres representants o retirar-los la confiança, tenim sanitat universal garantida, de moment, i diuen The Economist i Pedro Sánchez que España va bien. De fet, sense ironia, l’economia presenta unes dades fonamentals de creixement del PIB real, borsa, inflació subjacent, atur i dèficit positives, encara que el nostre creixement es basi en sous baixos i un pes excessiu del turisme en l’economia. Els fonamentals somriuen mentre l’habitatge és la primera preocupació dels joves, que cobren sous que no els permeten avançar en una vida pròpia. Com deia ahir a l’ARA el professor d’IESE Xavier Vives, “analistes diversos ens diuen que el model no és sostenible, però de fet ho pot ser perfectament, simplement que Espanya quedarà instal·lada en la mediocritat”.

Prop de mig món estava cridat a votar aquest 2024, i ara que les urnes han parlat, el món que queda és més incert i una mica menys democràtic. "El cicló electoral del 2024 ha deixat la democràcia una mica més masegada", diu l'informe del Cidob El món l'any 2025: Deu temes que marcaran l'agenda internacional, coordinat per Carme Colomina. Més de 1.600 milions de persones han dipositat la seva papereta en una setantena de països. I ho han fet, majoritàriament, per castigar els dirigents que estaven en el poder i per triar candidats "que desafien l'statu quo d'unes democràcies en crisi", diu l'informe. L'equip d'investigadors del Cidob intenta posar ordre a la ressaca postelectoral per explicar el món que ens espera aquest 2025.

Tot i que algunes veus apunten que el boom econòmic de l'Índia és un "mite", degut l'augment de les desigualtats, en paraules de l'economista indi Ashoka Mody, a Occident no passa per alt que el país s'ha convertit en la cinquena potència econòmica mundial i que l'agenda del primer ministre indi, Narendra Modi, no només té el creixement econòmic entre les seves prioritats, sinó que aspira a ser un aliat comercial alternatiu a la Xina. És en aquest context que té lloc el primer viatge oficial del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a l'Índia. De fet, es tracta del tercer intent d'un president del govern espanyol d'obrir-se camí a Nova Delhi –José Luis Rodríguez Zapatero hi va viatjar el 2006 i Felipe González el 1993– i, alhora, enfortir i diversificar la presència d'Espanya a tota la regió asiàtica.

Un aterratge suau depèn de la perícia del pilot, la qualitat de l’avió i les turbulències. Hi ha pilots com Chesley Sully Sullenberger, que va fer un amaratge al riu Hudson després que unes aus bloquegessin els motors de l’avió fa quinze anys. Sembla que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal (la Fed per als amics), està aconseguint fer un aterratge suau de l’economia dels EUA controlant la inflació sense provocar una recessió. Ell mateix va dir, a mitjans del 2022, que hi havia camins plausibles per obtenir un aterratge suau (soft) o “més o menys suau” (soft-ish), amb el que volia dir "una mica accidentat". Alan Blinder, vicepresident de la Fed del 1994 al 1996, era optimista sobre aquesta possibilitat, mentre que l’exsecretari del Tresor Larry Summers n'era pessimista.

L'economia mundial va estar plena de sorpreses el 2023. Tot i el marcat augment dels tipus d'interès, els Estats Units van aconseguir evitar una recessió, i els principals mercats emergents no es van enfonsar en una crisi de deute. Fins i tot la geriàtrica economia del Japó va mostrar una vitalitat sorprenent. La Unió Europea, en canvi, va perdre impuls, ja que la locomotora alemanya va frenar com a resultat del sobtat final de quatre dècades d'hipercreixement a la Xina.

El món ha concentrat el 2023 més guerres que mai des del final de la Segona Guerra Mundial. I les perspectives de l’any que estem a punt d’estrenar no són millors. No només hi ha més conflictes, sinó que es lliuren amb més impunitat, perquè el dret internacional que els hauria de regular ha perdut força. El 2024 estarà marcat per aquesta inestabilitat global i alhora per un calendari electoral inèdit: 76 països han de celebrar eleccions, sota sistemes més o menys democràtics. Serà un any d’armes i d’urnes. L’equip d’investigació del Cidob, coordinat per Carme Colomina, ha analitzat els temes que marcaran l’agenda en els pròxims dotze mesos. El resultat d’aquest exercici és una brúixola per no perdre’s en la voràgine d’un món “desordenat, convuls i contestat”. Benvinguts al 2024.

L'era d'estabilitat global posterior al 1945 és morta i enterrada. Des del món bipolar de la Guerra Freda fins al món liderat pels Estats Units que el va reemplaçar, ens hem beneficiat àmpliament d'un cert sentit d'ordre estratègic. Encara que hi ha hagut moltes guerres de menys magnitud, com les de Corea i el Vietnam, passant per l'Orient Mitjà i l'Afganistan, en general el sistema internacional s'ha mantingut estable i intacte.