Després d'abaixar la persiana de la gasolinera de Grand Canyon a principis d'agost, i abans de tornar-la a aixecar per engegar la temporada a La Villarroel (del 10 al 21 de setembre), Joan Carreras té uns dies de relax absolut. Aquesta tranquil·litat és el que el convida a recomanar un llibre com L'idiota de Fiódor Dostoievski, una novel·la que havia llegit d'adolescent i que va rellegir fa un parell d'anys perquè va posar veu a les 25 hores de l'audiollibre. "Em sonava com un llibre gran i complex i, revisitant-lo, em va semblar fascinant, fantàstic, una obra reveladora i molt contemporània", diu l'actor, que al teatre també ha interpretat clàssics russos, com Ivànov de Txékhov.

El dia que s'hagin descobert totes les lleis de la natura que guien el comportament, l'ésser humà deixarà de ser responsable dels seus actes. Aquest és el temor que va fer que tot un clàssic del segle XIX com Fiodor Dostoievski –enginyer de formació– carregués de manera contundent contra la racionalització a Memòries del subsòl (en català, a Angle Editorial, traduïda per Miquel Cabal). Publicada el 1864 en rus, és una novel·la protagonitzada per un funcionari frustrat i rabiós que es dedica a preparar venjances impossibles i, alhora, ofereix un retrat aspre dels reptes de l'època i de les perspectives de futur d'una societat en crisi. Entre els mèrits del llibre de Dostoievski hi ha un apunt visionari: la predicció dels algoritmes que avui decideixen què llegim, què escoltem o fins i tot amb qui hauríem de tenir relacions sexoafectives. A Memòries del subsòl, Dostoievski temia que tots els actes humans acabessin computats matemàticament: "Tot estarà calculat i establert amb tanta exactitud que en el món ja no hi haurà més acció i aventures".

Vaig llegir L’idiota (1869) de Dostoievski d’adolescent. L’escriptor rus hi escriu: "Soc un idiota perquè soc diferent d'ells. Veig el món amb compassió i comprensió, i crec en la bondat de les persones. Però la meva bondat es confon amb debilitat, i la meva compassió es veu com una ximpleria. Soc un idiota perquè estic sol en un món de ximples". El príncep Mixkin, en efecte, era diferent. Orfe, patia des de petit atacs d’epilèpsia, havia mirat als ulls d’un condemnat a mort, parlava i estimava de maneres poc convencionals.

Com em diu l’editora Antònia Carré, per aquestes dates nadalenques tots tenim molt presents els nostres morts. L’Antònia m’ha enviat un petit llibre de Fiódor Dostoievski que conté un conte llarg –El senyor Prokhartxin– i un de curt –La centenària–. Ella mateixa també diu que el llarg fa pensar en L’escanyapobres de Narcís Oller. M’ha commogut més el curt, el deliciós adeu d’una àvia, la Mària Maksímovna.

"Les nits d’estiu, tan llargues. La solitud. La companyia que la cura. La sensació de descobrir com s’alleugereix el dolor del cor. L’enamorament. El rebuig. El perdó. O l’intent de perdó". Així descriu Pol Guasch (Tarragona, 1997), autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (2024), una de les novel·les breus més emblemàtiques de Fiódor M. Dostoievski. Publicada en rus el 1848, la protagonitza un jove somniador i solitari que durant una de les passejades que fa pels carrers de Sant Petersburg coincideix amb una jove, Nàstenka, per qui de seguida se sent atret.

'Crim i càstig'

Teatre Lliure Montjuïc. Fins al 3 d’abril del 2022

Tot un repte i un resultat prou reeixit i prou interessant amb escenes de gran intensitat i d’altres merament informatives. Si és difícil aconseguir una hora de bon teatre, com pot no ser-ho assolir-ho durant les més de quatre hores que dura la versió teatral del Crim i càstig de Dostoievski que ha fet i ha dirigit Pau Carrió en una Sala Fabià Puigserver a la qual ha invertit escenari i platea per crear un espai escènic despullat amb una immensa tarima no sempre ben aprofitada.

]]>

El director Pau Carrió defensa que cadascú estableix una relació íntima amb els clàssics. "És com si fos un amic que t’has construït tu, a través de la lectura. Cada lector se l'ha fet seu i podem veure-hi coses totalment diferents, coses que potser ni l'autor volia dir". Doncs el seu Crim i càstig de Fiódor Dostoievski té les arrels en Shakespeare i en els fets d'Urquinaona. D'una banda, perquè hi veu una mena de continuació dels dubtes morals que plantejava l'heroi shakespearià i, de l'altra, perquè el va començar a idear "quan aflorava la violència juvenil i tothom pensava que això era molt greu però no enfocàvem el perquè i les conseqüències".

]]>

Fiódor Dostoievski

'El doble'

Editorial Quid Pro Quo. Traducció de Xènia Dyakonova. 250 pàgines

]]>

La vida de Fiódor M. Dostoievski va ser una muntanya russa en què èxits i fracassos es van encadenar a un ritme vertiginós. Va estar a punt de morir afusellat per revolucionari. Va passar uns anys de treballs forçats i d'exili a Sibèria. Es va arruïnar en diverses ocasions. Va patir epilèpsia i va ser addicte al joc. I, tanmateix, la biografia de l'autor nascut a Moscou l'11 de novembre del 1821 i mort a Sant Petersburg seixanta anys després empal·lideix al costat de la seva obra, un viatge tortuós a la polifonia de l'ànima humana: a les seves virtuts, però sobretot a les ombres, dubtes i perversions que la configuren.

]]>

Dels tres cops amb el llom de la destral amb què Raskólnikov destrossa el crani d'Ivànovna, la vella escanyapobres, no neix, només, un violent doll de sang. “Un crim insignificant no queda compensat amb milers d'obres bones?”, es diu, febril i sempre suat, Ródia. En la seva gosadia insegura, dubtosa, en aquell bassal untuós sobre la catifa, pren cos la novel·la de dilema ètic, la que confronta la determinació d'una persona, que se sent fora del pacte social, amb la moral religiosa col·lectiva. “Matar-la i prendre-li els diners per després fer el bé i servir la humanitat”, es justifica. ¿Però quin dret té Raskólnikov a prendre's la justícia pel seu compte? Ah! Més enllà del bé i del mal, a l'abric hi ha cosida una destral, i hi ha l'orgull d'un home que se sent escollit pel destí.

]]>

“Harmonia i bellesa en grau superior”, “una sensació inaudita i impensada de plenitud”, “per aquest moment es podria donar tota una vida”. Són paraules de la novel·la L’idiota, de Fiódor Dostoievski (1821-1881). I aquests adjectius tan elogiosos es refereixen al que probablement sentia realment l’autor rus abans d’un atac epilèptic. Dostoievski -enguany es commemora el bicentenari del seu naixement- feia que el protagonista de la novel·la, el príncep Mixkin, es preguntés: “Què hi fa que sigui una malaltia” si el resultat era aquesta sensació?

]]>

“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

]]>

Isaiah Berlin, al cèlebre assaig L’eriçó i la guineu, agafa com a excusa uns versos d’Arquíloc ("La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important") i els aprofita per definir dos tipus d’escriptors. D’una banda, hi ha l’escriptor guineu: versàtil, dotat d’una curiositat insaciable, aborda un tema nou en cada llibre, amb el desig d’abastar-ho tot. De l’altra, hi ha l’escriptor eriçó, que té una idea principal que travessa tota la seva obra, moguda per una poderosa força centrípeta. Fiódor Dostoievski (1821-1881), el bicentenari del qual ens portarà noves traduccions catalanes de Crim i càstig i El doble, sens dubte pertany a la segona categoria. La varietat estructural i argumental, la riquesa de registres i la profunditat dels personatges que trobem a les seves grans novel·les no treu que hi hagi un leitmotiv més o menys explícit que sempre ve a ser el mateix. Resumida i simplificada, la convicció fonamental de Dostoievski és que el racionalisme, l’ateisme i la confiança cega en el progrés científic només poden portar el poble rus a la perdició; l’única manera de salvar-se’n és preservar la puresa espiritual, la fe i la moral cristiana. No en va, alguns dels seus personatges més memorables —el príncep Mixkin de L’idiota (1869) o l’Alioxa d’Els germans Karamàzov (1880)— tenen la grandesa dels esperits purs i exerceixen una fascinació instintiva sobre els altres individus, fins i tot els més abjectes.

]]>

La pilota desapareguda i els temps durs que s’acosten

“Sospito que venen temps molt durs. De fet, no ho dic jo, eh? Ho he llegit. Ens espera una hecatombe... climàtica, sísmica, astronòmica, pandèmica, una o més... I el meu pressentiment és que serà molt aviat”. Ho diu el Cunyat durant el sopar de Nadal del 2019, el que la Rita vol que sigui l’Últim Sopar, perquè a l’hora de les postres pensa anunciar que l’any que ve no hi haurà celebració familiar a la casa de la Vall. L’any que ve, en lloc de fer d’amfitriona i organitzadora i cuinera, ella estarà finalment alliberada: sola, en pijama, amb una bossa de patates fregides i un sobre de bacallà fumat, llegint contes de terror de Lovecraft o de Poe com quan tenia vint anys.

]]>

Llegir la traducció d'Arnau Barios d'Eugeni Oneguin, novel·la en vers que Aleksandr Puixkin va publicar en rus per primera vegada el 1833, és un plaer com a mínim doble: en primer lloc, perquè el seu català enlluerna –i intuïm que respecta el ritme gràcil de l'original rus–; en segon lloc, perquè recupera un món desaparegut i el fa assequible als lectors contemporanis. Publicada per Club Editor, la nova versió catalana arriba ara en vers després de la traducció en prosa de Xavier Roca Ferrer, que Columna va posar en circulació el 2001.

]]>

Durant molts anys -i parlant a grans trets- la literatura russa present a les llibreries incidia majoritàriament en clàssics com Puixkin, Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Lérmontov, Turguénev i Txékhov. En català, novel·les com Crim i càstig i Pares i fills van arribar el 1929, traduïdes per Andreu Nin i Francesc Payarols, dos dels pioners de la traducció russa a casa nostra, als quals s’afegirien, a partir de finals de la dècada dels 50, August Vidal i Roget -que, tot i traduir sobretot del castellà, es va ocupar d’un Soljenitsin, Un dia a la vida d’Ivan Deníssovitx - i Lluís Maria Güell, que en tres dècades de feina s’ocuparia, en totes dues llengües i des del 1964, dels llibres de memòries de Maksim Gorki, de Les ànimes mortes de Gógol, de L’idiota de Dostoievski i de Caballería roja, d’Isaak Babel, entre molts altres exemples.

]]>