“Cada cop noto que em costa més sortir de festa”, diu l'Albert Thió Hortoneda, de 26 anys, de Barcelona. “Entres a una discoteca a les dues de la matinada, has pagat 20 euros i, per amortitzar-ho, has d’estar-hi fins a les sis del matí. A mi això em desajusta una mica els patrons de son”, explica. Aquesta festa, empaquetada i enfocada al consum, que dura hores i hores, no li interessa, diu. “No m’havia plantejat tant que fos una qüestió generacional, però sí que veig que a molta gent del meu entorn li està passant el mateix”, destaca. De fet, des de fa temps s’han viralitzat articles i vídeos amb etiquetes com “normalitzem no sortir”, en els quals gent molt jove parla sense complexos sobre no sortir de festa als 20 anys. Allò que abans era un estigma –haver de dir a les amigues que no comptessin amb tu per sortir– sembla haver trobat el seu nínxol a TikTok amb hashtags sobre benestar i autocura.

La prohibició de les xarxes socials va ser el detonant d'una revolta al Nepal, liderada per la generació Z, que va acabar amb la dimissió del govern. Un any després, la mateixa embranzida dels joves del país que va fer caure la vella guàrdia ha donat una victòria aclaparadora al raper Balendra 'Balen' Shah en les eleccions parlamentàries celebrades aquesta setmana. Uns comicis als quals s'havia compromès l'executiu interí després de la dimissió del primer ministre el 2025.

Podries pensar-te que ets cool perquè pots servir figa però en realitat estàs sent charca i no ho saps. L'argot juvenil s'està renovant més de pressa que mai arran de les xarxes socials, que han convertit les comunicacons en un intercanvi global i vertiginosament frenètic. Lols i hypes van ser superats per PECs i hauls, i ja han aparegut noves expressions per TikTok, mar i aire que des dels mil·lennials cap amunt ja ens costen de seguir. Reeditem el nostre diccionari per a boomers en versió 2026 amb deu expressions noves de la generació Z.

Tan aviat com va entrar a la porteria el penal definitiu xutat per un jugador marroquí, la bogeria es va apoderar del centre de Rabat. El Marroc havia derrotat Nigèria a les semifinals i després de 50 anys de sequera podria tornar a proclamar-se campió de la Copa d'Àfrica de Nacions (CAN). A més, aquest cop el títol es podria aconseguir davant de l'afició, ja que la final contra el Senegal és aquest diumenge a Rabat. En qüestió de minuts, milers d'aficionats eufòrics es van concentrar a l'avinguda Mohammad V de la capital per celebrar la victòria. Entre els clàxons dels automòbils i els brams de les trompetes, el soroll era ensordidor. Queden lluny les protestes socials del moviment GenZ 212 que l'octubre passat van sacsejar el país.

“M’estic preparant per a la protesta. No tenim ni idea de què passarà, és possible que dimiteixin”, explicava aquest dimecres en Tsvetozar, un jove búlgar d’uns trenta anys que es dirigia al Parlament, on els joves havien convocat la que esperaven que fos la mobilització més gran de la dècada. Menys de vint-i-quatre hores després, es complia el seu desig. El primer ministre de Bulgària, Rosen Zhelyazkov, ha anunciat aquest dijous a la cambra baixa del país la dimissió del seu govern, un tripartit encapçalat pels conservadors que feia menys d'un any que era al poder.

Un afartament generacional sacseja el Sud Global. Són els nascuts entre mitjans dels 90 del segle passat i el 2010, aproximadament, en el tombant d’un mil·lenni marcat per la concatenació de crisis. La generació Z s’ha alçat en diversos països i continents per reclamar canvis tangibles en uns sistemes democràtics imperfectes, corruptes i desiguals. La guspira ha saltat els últims mesos al Nepal, Madagascar, el Marroc o el Perú; i de manera més incipient a Indonèsia i les Filipines. Però podríem afegir-hi també Bangladesh –on hi ha hagut onades de violència importants–, Kenya, l’any passat, i Sri Lanka el 2022. Són moviments dispersos en l’espai i en el temps. El desencadenant ha estat diferent en cadascun dels països, però tots comparteixen un malestar profund i la sensació de viure sota la violència: violència social per les injustícies i la corrupció; violència mediambiental per la privació de recursos i els efectes climàtics; violència humana per les violacions de drets i les desigualtats.

Cop d'estat a Madagascar. Militars d'una unitat d'elit han anunciat aquest dimarts que assumien el control polític de l'illa, després de setmanes de manifestacions que han acabat amb la fugida del president, Andry Rajoelina. "Hem pres el poder", ha dit a la ràdio nacional el coronel Michael Randrianirina, que havia liderat el motí de soldats que aquest cap de setmana es van unir als milers de joves manifestants de la generació Z que han encapçalat les protestes antigovernamentals.

Són les sis de la tarda d’un dimarts qualsevol. Tot i que el sol ja s’està ponent, encara es reflecteixen els núvols grisos d’un dia prou desencisat als vidres dels gratacels del 22@. Els oficinistes de la zona comencen a abandonar el seu lloc de treball. Desfitxen i van desfilant cap al metro. I entre homes amb americana, cintes amb targetes penjades del coll, auriculars que es desenfunden i alguns estudiants amb motxilla… “Baby can’t you see, I’m calling a guy like you, should wear a warning, it’s dangerous”. Un grup de quatre noies i un noi ballen una versió de la cançó Toxic de Britney Spears.

A mitjans del segle passat tothom creia que els homes havien de pagar a les primeres cites. D’acord amb la divisió clàssica de rols, a les dones els corresponia el vessant reproductiu i als homes el productiu. Ells eren els breadwinners, proveïen la família dels recursos econòmics, per això el seu valor s’associava al poder adquisitiu i que ell pagués a les cites era senyal de poder. A més, no va ser fins al 1978 que a Espanya les dones van poder obrir un compte bancari sense el permís d’un home, havent-los vetat fins llavors l'autonomia.

“Quan planifico un viatge, busco que es compleixin alguns requisits: poder participar en activitats a l'aire lliure, visitar museus, tastar el menjar local i submergir-me en la vida nocturna del lloc, però tot sense excedir els meus límits financers”. Així defineix Alex Teruel, enginyer de 24 anys, de la Seu d’Urgell, els ingredients essencials per a unes bones vacances. “La meva principal font d’inspiració és internet i xarxes i també he arribat a utilitzar ChatGPT per veure quines opcions oferia”, afegeix.

No fa ni un any que es publicava un llibre sobre argot juvenil en català, titulat Petem-ho (Rosa dels Vents), i resulta que les paraules que llavors s'hi recollien (com bae, xipejar, lol i hype) ja han quedat superades per noves expressions igual de populars que s'han estès per TikTok des de la generació Z cap als mil·lennials i tuitaires; i de tots ells cap als sorpresos boomers i més amunt, que no entenen res de res. D'entre tota l'estesa de noves paraules que fan servir el jovent a les xarxes, els últims dies han saltat a la palestra algunes expressions per la seva gràcia, per les referències sexuals o per la seva popularitat. En recollim deu.

Onze i vint-i-vuit minuts del matí. És dissabte i encara ets al llit, la nit va ser llarga i les responsabilitats de la vida moderna poden esperar. Sempre passa el mateix. Obres Instagram i a un pam del teu nas emergeixen desenes –centenars– de petits universos verticals. La teva amiga, enamorada com fa temps que no ho estava, ha compartit un vídeo de quinze segons del seu nou amor. Conscient que la càmera el grava, l’individu en qüestió aparca dissimuladament la tapa de formatge curat i torça el cap per tal que el seu perfil bo quedi enregistrat. Xerra una mica per naturalitzar la situació, però poc importa. En un rampell de postproducció primària, la teva amiga ha decidit enterrar les paraules amb el pertorbador Bright side dels Stay Homas. La seva vivència és una diapositiva de PowerPoint i tu ja vas per la següent. L’amic és en un concert, el conegut fa senderisme i el saludat ha compartit un mem. I tu ets al llit i el coixí fa pudor de suor. No t’aixeques, queden més regals: la noia amb qui comparties classe a primària està embarassada. Per anunciar-ho, progenitora i progenitor s’han fotografiat davant d’un mirall. Ella, com si fos un trofeu de pesca, subjecta l’ecografia reveladora. L’embrió no té dits però ja ha deixat empremta digital. Visca la ciència, suposo. I visca la tendresa: el teu professor d’autoescola, jubilat des de fa set anys, ha compartit una fotografia de la seva família. Al marge esquerre de la instantània s’hi intueix una aurèola vermellosa. No és la llum del capvespre. No és un filtre Mayfair. És la silueta del seu dit esclafant l’objectiu de la càmera del mòbil. Hora de llevar-se, els universos són (quasi) infinits. 

“Les diferències entre generacions i els conflictes entre elles han existit des de sempre. Ja a l’Antiga Mesopotàmia trobem registres d’aquests enfrontaments entre els més joves i els més grans”. Ho explica Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social de la Universitat Pompeu Fabra, que destaca que Aristòtil també parlava d’aquests conflictes en alguna de les seves obres. “En totes les societats hi ha hagut aquesta bretxa, és normal”, diu, però avui en dia estem vivint un conflicte peculiar entre dues generacions que tenen contextos històrics, socials i econòmics molt diversos, gairebé antagònics. D’una banda, hi ha baby boomers –o senzillament boomers– que arreu del món són la generació que va néixer les dues dècades després de la Segona Guerra Mundial –a Catalunya i Espanya s’allarga una mica més fins als nascuts a principis dels 70–; i de l’altra hi ha l’anomenada generació Z, la dels nascuts a finals dels 90 i fins a l’actualitat.

estem travessant una època de crisi múltiple, i la conseqüència és l’augment del tots contra tots, exacerbat fins a la paròdia. Causes, moltes. S’ensorra la vella societat i encara no sabem com serà la nova. I en aquest context es llancen culpes a dojo, tothom busca culpables per als mals que patim. Una manera de multiplicar les divisions i els conflictes fins a fer-los irresolubles.

Aquest llibre hauria de ser polèmic, perquè és un atac directe a una generació que porta més de tres dècades remenant les cireres i que es resisteix a cedir el relleu. A més de continuar ocupant el poder, aquesta generació “ha manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i nets, i ha salvat la crisi molt millor que els seus descendents”. Això ho va escriure Josep Sala i Cullell (Girona, 1978) en un article que va publicar a finals del 2013. L’autor arribava a aquesta conclusió: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.

Egoisme, miopia i manca de generositat; inconsciència i despreocupació o manca d'interès. Tots aquests factors es van combinar en el moment en què els britànics van decidir sortir de la Unió Europea, ja fa més de tres anys i mig. Els primers tres, atribuïts als votants de més edat; els segons, als més joves. El resultat és que l'herència dels avis i besavis de la Generació Z –els nascuts a partir de mitjans dels anys 90 del segle XX– ha estat la pitjor, o una de les pitjors juntament amb el canvi climàtic: el Brexit.