"No representen les nostres preocupacions": la revolta de la generació Z

BarcelonaUna bandera pirata amb un barret de palla onejava a les portes del Parlament del Nepal mentre s'incendiava l'edifici. La mateixa bandera s'alçava sobre els manifestants malgaixos que aquest cap de setmana exigien la fi dels talls constants d'aigua i electricitat i inundava els carrers del Perú, on divendres la presidenta Dina Boluarte va ser destituïda. Es tracta de la insígnia que presideix el vaixell del capità Ruffy, un pirata amb el cos de goma que al manga One Piece s'enfronta a l'anomenat "Govern mundial". Des de fa uns mesos, a més, s'ha convertit en el símbol de l'onada de protestes protagonitzada per l'anomenada generació Z —una etiqueta que engloba els nascuts a partir del 1996— que s’ha estès pel sud d’Àsia i, més recentment, a alguns països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina.

"Les frustracions generacionals amb el sistema polític actual són comunes", afirma a l'ARA el nepalès Sarthak Bhattarai. Aquest jove de 26 anys, que ha participat en l'organització de les protestes al Nepal, sosté que "l’antic règim, format per gent més gran que la majoria demogràfica del país, ha estat governant sense saber adaptar-se als nous temps". "No representen les nostres preocupacions i, sobretot, no mantenen cap diàleg amb la nostra generació", critica.

Aquesta generació, a la qual s'havia acusat d'apàtica i alienada, ha pres els carrers en diversos punts del planeta en molt poc temps. El detonant ha estat diferent a cada país, però en el fons hi ha un desencís compartit: la manca de perspectives per als joves, la desigualtat creixent i una crítica dels privilegis de les elits polítiques. "Hi ha, sens dubte, una causa estructural comuna. Són països amb nivells alts de corrupció entre les elits, fortes desigualtats econòmiques i s'ha produït una repressió violenta en les primeres fases de les protestes, sovint amb morts", assenyala la investigadora del CIDOB Inés Arco.

Al Nepal, l'espurna de les mobilitzacions juvenils va ser la prohibició de les xarxes socials. La frustració per aquesta llei sumada al malestar latent per la corrupció de les elits va catalitzar en una mobilització sostinguda que va acabar amb el govern del primer ministre, Khadga Prasad Sharma Oli. Al Marroc, la mort d'unes dones embarassades en un hospital de la ciutat d'Agadir va despertar una onada d'indignació que va desencadenar la revolta. A Indonèsia, tot va començar per la denúncia de les dietes abusives dels parlamentaris. Després han vingut països com les Filipines, Timor Est o el Paraguai. Independentment de si han aconseguit o no un resultat, les protestes han estat articulades al voltant de demandes clares, un fet que les diferencia de l'onada de la Primavera Àrab el 2011. "Encara que les causes de les protestes semblin diferents, els joves reclamen condicions essencials per viure dignament", assenyala a l'ARA l'activista marroquina i expresidenta de l'Associació Marroquina dels Drets Humans Khadija Ryadi.

Un moviment anònim i horitzontal

Els manifestants també comparteixen un rebuig per les formes polítiques més tradicionals: "No és cert que la generació Z estigui desvinculada de la política, tot i que potser hi ha una certa desconnexió respecte a les formes tradicionals de la política. El problema no és tant que no participem com que no se’ns inclou en els processos polítics: el règim no té el llenguatge per escoltar-nos", reivindica Bhattarai. Ryadi hi coincideix: "No estan despolititzats, sinó que no s'interessen per la política tal com és ara, tal com la fan els altres. Però la seva política sí que la fan quan en tenen els mitjans i les condicions per fer-la".

Tot plegat, en unes societats que tenen una característica demogràfica clau: els joves són majoritaris i en molts casos superen el 25% de la població. El malestar, doncs, no prové d'un grup minoritari, sinó d’un segment central que pràcticament no té representació política i que no es beneficia del sistema econòmic actual. Ara bé, connecta amb un sentiment d'injustícia compartit que ha estat capaç d'aglutinar altres generacions.

La generació Z és la primera plenament digital. No ha de sobtar, doncs, que les xarxes socials hagin jugat un paper clau en l'organització i la difusió de les protestes. Bhattarai reconeix que "Discord era una bona manera d'evitar el control del govern". A més de ser una eina ràpida i segura per a la discussió, les xarxes han fomentat que el moviment fos anònim i horitzontal. A parer seu, això "ha permès a moltes persones que no s'haurien interessat de manera immediata en les protestes sortir al carrer" sense que cap partit o actor social mirés de capitalitzar les protestes. Ryadi també destaca que per a aquesta generació les xarxes socials són un "espai vital més per prendre, treballar, i —com s'ha vist— per organitzar-se".

Si bé no hi ha un parentiu directe entre moviments, Arco detecta un aprenentatge entre els diversos moviments locals i una comunitat transnacional que s’està creant a través d'una simbologia comuna. "Els joves troben en altres moviments fonts d’inspiració i un sentiment de pertinença compartida, encara que la seva lluita sigui local", diu. El cas del moviment One Piece és revelador: utilitza referents globals del consum cultural per construir vincles de pertinença. "El missatge és simple i potent —“acabarem amb l’opressió allà on sigui”—, i això ressona en una generació globalitzada que comparteix imaginaris, fins i tot si aquests no són propis del seu context", afegeix.

I Europa?

Les perspectives econòmiques avalen el malestar del jovent arreu del món. Però aleshores per què a Europa no s'han produït aquesta mena de reivindicacions? D'una banda, el ben anomenat Vell Continent té una mitjana d'edat de 42 anys (a l'Àsia i a l'Amèrica del Sud volta els 32 anys i a l'Àfrica tot just és de 19 anys). La generació jove pesa menys i, per tant, té més dificultats a l'hora de canviar les estructures de poder. Això no vol dir que no hi hagi malestar: n'hi ha i s'articula entorn de necessitats materials com l'habitatge i la precarietat laboral, diu Arco. Però en lloc de desembocar en manifestacions progressistes, el malestar sovint és cooptat per l'extrema dreta, que ofereix un llenguatge i unes estructures que fugen de la política tradicional. "El problema és que, al Nord Global, falten exemples positius: els moviments recents no han aconseguit els seus objectius, mentre que al Sud alguns sí que han obert escletxes de diàleg o de canvi institucional", conclou l'analista.