Per què l'amenaça nuclear augmenta amb la guerra a l'Orient Mitjà

LondresEls radars del 49è Batalló de Defensa de Míssils, amb base a Fort Greely (Alaska), detecten el llançament d'un míssil balístic intercontinental (ICBM) en direcció a algun punt dels Estats Units. No poden identificar des d'on ha sortit, però sí que en poc més de divuit minuts, llevat que sigui un error dels satèl·lits de seguiment, impactarà contra l'objectiu prefixat. S'activa la cadena de comandament militar, que es prepara per abatre'l. També l'estructura política es posa en marxa per decidir, en última instància per part del president, si s'ha de contraatacar –contra qui, però?–, fet que podria desencadenar una guerra nuclear global. Aquest és l'inici del trepidant èxit de Netflix estrenat l'octubre de l'any passat A House of Dynamite, de Kathryn Bigelow. Al film, les possibilitats d'eliminar un ICBM en vol, que es desplaça a una velocitat de sis quilòmetres per segon, són del 61%. Aconsegueixen interceptar el míssil? No cal fer espòiler.

La pel·lícula juga amb una hipòtesi: què passaria si un míssil… El 26 de setembre del 1983, un sistema d'avís d'atac nuclear primerenc soviètic va indicar erròniament que els nord-americans n'havien llançat un contra la Unió Soviètica. El tinent coronel Stanislav Petrov, de la força de defensa aèria de l'URSS, supervisor del sistema, va determinar que l'alarma era falsa. Però, i si hagués decidit tot el contrari? L'avís podria haver desencadenat un contraatac de Moscou? Hauria servit de res el famós Telèfon Roig? Quines haurien sigut les conseqüències?

Tot i el risc d'accidents, l'era del consens sobre la necessitat de reduir el nombre d'armes nuclears al món sembla haver-se acabat. Segons l'Estratègia de Defensa Nacional dels Estats Units del 2022, un ésser humà romandrà "al càrrec" de qualsevol decisió d'utilitzar o deixar de fer servir una arma nuclear. El llavors president dels Estats Units, Joe Biden, i el seu homòleg xinès, Xi Jinping, van coincidir que "hi hauria d'haver control humà sobre la decisió última". L'administració de Trump, en canvi, és molt més favorable a la intel·ligència artificial.

Sigui com sigui, el que va ser una política de reducció de caps nuclears a la fi de la Guerra Freda pels dos grans rivals de la segona meitat del segle XX, els Estats Units i la Unió Soviètica –i la Rússia sorgida com a hereva–, ha viscut molt recentment el seu epíleg: l'extinció, el passat 5 de febrer, del New Start, l’últim tractat que posava límit a les armes nuclears estratègiques d'aquests dos actors globals.

En aquest context de fi de limitacions autoimposades, dos dies després de l'inici dels atacs d'Israel i els Estats Units contra l'Iran, el president francès, Emmanuel Macron, va informar que augmentaria l'arsenal nuclear del seu país, que a hores d'ara se situa en 290 caps. No va especificar la quantitat de noves ogives que desenvoluparia, però sí que ordenaria la construcció d'un nou submarí de propulsió nuclear.

El gran temor latent

Arran de l'assalt de Hamàs a Israel el 7 d'octubre del 2023, i la resposta de Benjamin Netanyahu contra la Franja de Gaza, el gran temor a la zona era la implicació de l'Iran en el conflicte i que, com fitxes de dominó, els països del golf Pèrsic es veiessin arrossegats a una guerra d'escala regional. L'any passat en última instància es va evitar, tot i la guerra dels dotze dies, durant la qual els Estats Units també van bombardejar Teheran i, suposadament, van acabar amb el seu programa nuclear, segons va assegurar aleshores el president Trump.

L'atac dels EUA i Israel de la setmana passada ha cremat la pólvora a una gran velocitat. Diumenge a la nit, un país de la Unió Europea, Xipre, es va veure afectat per l'impacte d'un dron contra una base de sobirania britànica a la part oriental de l'illa. Dilluns es va repetir l'incident amb dos drons més. Dimecres, Turquia s'hi va veure implicada quan l'OTAN va abatre un míssil que sobrevolava el seu espai aeri, i que va caure a 80 quilòmetres de la base d'Incirlik, on hi ha entre 20 i 50 bombes nuclears tàctiques de gravetat B61 dels Estats Units.

El mateix dia, la guerra va arribar a Sri Lanka i el sud d'Àsia, quan un submarí dels Estats Units va enfonsar una fragata iraniana. Dijous, el sud del Caucas també es va veure afectat quan l'Azerbaidjan –un país amb molt bones relacions amb els Estats Units i Israel– va rebre l'impacte de diversos drons. En tots els casos, tant en l'incident de Turquia com el de l'Azerbaidjan, l'Iran va negar la responsabilitat.

Hi ha una nova guerra mundial en marxa? Amb motiu del quart aniversari de la invasió russa d'Ucraïna, el president Volodímir Zelenski va declarar a la BBC que sí, i que "l'ha declarada Putin". El professor Scott Lucas, del Clinton Institute, del University College Dublin, no en vol dir així, però admet que "ara és possible una guerra més enllà de l'Orient Mitjà". I rebla: "La guerra sempre és perillosa, és clar, però aquest conflicte s'agreuja per la ruptura de qualsevol regla del joc internacional".

En el mateix sentit s'expressa Mark Justin Lyall, exassessor de seguretat nacional del primer ministre britànic David Cameron, entre 2015 i 2017. "Ja tenim una guerra regional molt estesa, i encara podria expandir-se més". Per exemple, si els intents dels Estats Units d'armar les milícies kurdes tenen èxit i entren en combat directe contra la Guàrdia Revolucionària iraniana. ¿Unes forces kurdes fortes tant a l'Iran com a l'Iraq podrien desestabilitzar a mitjà o llarg termini Turquia? Una hipòtesi més en el tauler de joc global.

El que és segur, afirma Justin Lyall, és que la guerra contra l'Iran s'allargarà més que els dotze dies de l'any passat. De fet, Washington parla ara de vuit setmanes. "La raó és que Israel no té cap incentiu per aturar la campanya –diu–. Des del seu punt de vista és una situació win-win. Sigui quin sigui el resultat, les capacitats militars de l'Iran quedaran greument degradades".

Quin pot ser el final? "Quan l’Iran ja no tingui municions per llançar contra els seus veïns, el conflicte simplement es pot anar apagant, o bé quan els Estats Units siguin persuadits, per la seva pròpia opinió pública, pel Congrés o pels estats del Golf, de posar-hi fi, declarar la victòria i aturar l’operació".

Ucraïna i el Pròxim Orient no són els únics grans focus bèl·lics actuals. Un de molt proper a l'Iran és el que protagonitzen el Pakistan i l'Afganistan, que fa més d'una setmana que intercanvien foc al llarg dels 2.600 quilòmetres de frontera que comparteixen. L'escalada es produeix en un context de vincles cada cop més estrets entre l'administració Trump i la junta militar d'Islamabad, que lidera el general Asim Munir, i que es presenta a si mateix com a soci de seguretat regional de Washington, després de la seva retirada de l'Afganistan fa cinc anys.

A l'Àfrica, i d'acord amb el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), hi ha entre 10 i 15 conflictes armats significatius. Entre altres, al Sudan, a l'est del Congo, la insurgència jihadista al Sahel, que afecta Mali, Burkina Faso i Níger, la guerra contra Al-Shabaab a Somàlia, i els conflictes residuals a Etiòpia i Líbia.

La temptació nuclear

En aquest context de múltiples focus, és possible un accident? O una decisió voluntària d'acabar amb conflictes enquistats per mitjans més expeditius que els convencionals? L'estesa de guerres regionals poden acabar en un conflicte d'aquest mena? L'arsenal hi és. D'acord amb l'últim informe del SIPRI, publicat al SIPRI Yearbook 2025, al món hi havia 12.241 armes nuclears el gener del 2025. La mateixa font indica que 9.614 es troben en arsenals militars potencialment utilitzables, 3.912 estan desplegades en míssils o bombarders, i unes 2.100 estan en disposició d'alerta immediata (principalment míssils balístics), en sils sota terra.

A l'Orient Mitjà, i encara que no hi ha hagut mai un reconeixement oficial, l'únic país amb armament nuclear és Israel. En el context del conflicte, però, dimarts, des del Pakistan, un altre país amb arsenal nuclear, s'advertia l'Iran de no atacar l'Aràbia Saudita. Els dos països mantenen una aliança estratègica des de fa més de cinquanta anys –a l'Aràbia Saudita viuen 2,5 milions de pakistanesos– i el 17 de setembre del 2025 van signar l'Acord Estratègic de Defensa Mútua (SMDA), que estableix que "qualsevol agressió contra qualsevol dels dos països es considerarà una agressió contra tots dos".

El Center for Strategic and International Studies (CSIS) de Washington, sosté que la proliferació de crisis entre potències nuclears –el Pakistan i l'Índia tenen escaramusses de tant en tant, la darrera el maig de l'any passat– ha fet de la possibilitat d'un conflicte nuclear un element estructural de la seguretat internacional. En un informe publicat l'any passat, els investigadors Heather Williams i Nicholas Adamopoulos advertien que "els riscos nuclears van en augment i les crisis que impliquen actors amb armes nuclears semblen ser cada cop més freqüents, amb el potencial de convertir-se en un tret definitori dels futurs conflictes regionals".

En l'anàlisi estratègica contemporània, diversos centres d’estudis alerten que els conflictes moderns poden escalar de maneres diferents. A més del risc de wormhole escalation, és a dir, una escalada sobtada que salta diversos esglaons i pot portar directament a un enfrontament molt més greu –fins i tot nuclear–, els analistes també parlen de chain escalation. Aquest terme descriu una escalada en cadena, en què cada acció militar provoca una resposta d’un altre actor, sovint aliat o vinculat al primer, generant una seqüència de represàlies que acaba ampliant progressivament el conflicte.

En aquest escenari, una guerra inicialment limitada pot anar incorporant nous països o actors armats fins a convertir-se en un conflicte regional –o fins i tot global– sense que cap de les parts hagués previst inicialment aquesta expansió. Un exemple clàssic d'aquesta possibilitat seria l'esclat de la Primera Guerra Mundial, amb l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand, a Sarajevo, la intervenció de Rússia, l'entrada en guerra d'Alemanya i la mobilització de França i el Regne Unit.

El Rellotge de l’Apocalipsi és a 85 segons de la mitjanit, fita simbòlica que suposaria la destrucció del planeta. De moment, la Rússia de Putin, molt ocupada a Ucraïna, s'ha posat de perfil al Pròxim Orient, si bé, divendres, el Washington Post assegurava que Moscou està donant suport a l'Iran amb informacions dels seus serveis secrets sobre la ubicació de les forces estatunidenques. La Xina ha tingut un paper discret. Ha donat suport a la "protecció [dels] drets i interessos legítims" de Teheran, però no li ha ofert suport militar, tot i ser el principal aliat comercial de l'Iran.

En tot cas, la volatilitat extrema de la regió fa que el càlcul estratègic de Washington i Tel-Aviv sembli una aposta molt arriscada. En aquest punt, la metàfora d'A House of Dynamite adquireix un nou sentit: el perill no és que un radar de Fort Greely alerti del llançament d'un míssil des d'un lloc no identificat, sinó que algú decideixi encendre el misto convençut que pot controlar l’incendi.